Aquest és un article publicat a eldiario.es
Apurant la legislatura, el Govern espanyol ultima els dos últims decrets amb els quals culminarà la seva reforma sense reforma -no s’ha tocat la llei, s’ha fet a base de canvis puntuals- de la universitat espanyola. A punt de sortir del Consell d’Estat amb el seu corresponent dictamen, el primer dels textos regula la creació de nous centres a Espanya. I ho fa en la línia de rebaixar els requisits exigits per obrir una universitat, fet que sindicats, oposició i alguns experts universitaris consultats interpreten com un moviment per afavorir la creació de campus privats. “Relaxar els requisits significa abaratir costos, el que apunta a facilitar la creació d’universitats a la iniciativa privada”, resumeix Purificación Moscoso, degana de la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat d’Alcalá i antiga membre del patronat de l’Aneca, la agència d’acreditació universitària espanyola.
El segon decret pendent de l’opinió del Consell d’Estat -preceptiva però no vinculant- regula l’acreditació dels professors universitaris, el sistema pel qual els docents poden obtenir una plaça fixa de com a titulars o catedràtics. Educació canvia amb aquesta norma la forma de computar els mèrits dels docents i passa de l’actual mètode quantitatiu a un de qualitatiu.
Adéu a la planificació
El nou text que regularà la creació i acreditació de noves universitats substitueix al vigent, de 1991. D’entrada, segons l’esborrany que maneja el Ministeri d’Educació, s’elimina la referència a “tenir en compte les necessitats de programació general de l’ensenyament en el seu nivell superior, derivades de la població escolar, el desenvolupament de noves branques sorgides de l’avanç científic i de les necessitats dels diferents sectors professionals així com la seva incidència en l’entorn geogràfic”. En altres paraules, que si hi havia una mena de pla general, desapareix.
El text respecta el mínim de títols que ha d’oferir una nova universitat, vuit, però elimina l’exigència que sí que hi ha ara que almenys hi hagi una titulació de ciències experimentals o estudis tècnics. “Per fomentar la creació d’universitats especialitzades”, argumenta Educació. “Els títols de ciències són més cars perquè necessiten laboratoris, etc.”, expliquen des dels sindicats.
També es modifiquen els criteris respecte a la proporció de doctors que ha d’haver-hi en plantilla. Actualment n’exigeixen un 30% per a les extintes diplomatures i un 70% per a les Llicenciatures. El nou text es queda entre uns i altres: 50% de doctors. “Es rebaixa el requisit de titulació ja que en els dos últims anys de les llicenciatures s’exigia un 70% de doctors, que és el que es demana ara per al màster”, lamenta Julio Serrano, portaveu d’Universitats de la Federació d’Ensenyament de CCOO.
Un altre dels elements que provoca recels és la supressió dels mínims respecte a espais i superfícies comunes que estableix el decret. Així, se suprimeixen les referències a les característiques de les biblioteques (sala de lectura, arxius, préstec, etc.), instal·lacions esportives (per als cinc esports amb més demanda, per exemple) i als serveis comuns (menjador, cafeteria, servei d’informació, informàtica, sala d’actes, etc.), segons denuncia CCOO. Els espais per a la docència es mantenen igual o es rebaixa l’exigència. Per exemple, l’espai per a cada alumne en els laboratoris docents passa de 7 metres per alumne a 5 i en els de recerca de 15 a entre 10 i 15. Només pugen en els seminaris, en elevar el mínim de 2,5 metres a tres . “Que es mantinguessin des de 1991, quan estem parlant d’un ensenyament més personalitzat, no tenia cap sentit”, lamenta Serrano.
Discurs contra realitat
I això en un context en què el ministeri “elabora un discurs en el sentit que hi ha massa universitats però alhora facilita la creació de centres privats”, se sorprèn Moscoso. De privats i de públics, es podria objectar, que el decret no especifica res a favor dels centres privats. Però en els últims 18 anys no s’ha obert ni una sola universitat pública a Espanya (n’hi ha 50). No obse n’hagi de crear cap de pública a curt termini.
També suposarà, assegura Moscoso, una pèrdua de qualitat en els nous centres. En rebaixar el nombre de doctors, espais, etc. la qualitat de la docència i els títols serà menor, sosté.
Per Serrano la intenció privatitzadora és clara. “Es flexibilitza i desregula per facilitar el negoci d’acord amb la Llei 20/2013, de 9 de desembre, de garantia de la unitat de mercat per tal de ‘crear un entorn molt més favorable a la competència i la inversió, facilitant que els agents econòmics puguin beneficiar-se dels guanys d’una major dimensió en termes de productivitat i costos ‘com es diu en el preàmbul del projecte”, afirma.
Al PSOE creuen que aquesta actualització de la normativa no arreglarà un problema major: que algunes de les noves universitats privades no compleixen els requisits que apareixen en l’actual decret, segons Angelina Costa, el seu portaveu d’universitats al Congrés. Costa parla de l'”ànim privatitzador” del Govern, i recorda que en comunitats com Madrid hi ha el doble d’universitats privades que públiques (13 enfront de 6).
Acreditació dels docents
Finalment, el segon decret pendent canvia les normes del sistema d’acreditació universitària dels docents. El sistema modifica la forma de comptabilitzar els mèrits de cada professor i com s’avaluen, i redistribueix el pes de cada àrea. L’experiència professional fora dels campus -en empreses privades- passarà a tenir un gran valor, tant o més que els mèrits educatius. A més, on actualment es donen punts per fets (x punts per publicar en una determinada revista, per exemple), passarà a mesurar amb lletres, des de la A (excepcional) fins a la E (molt baix).
Aquests és, grosso modo, el canvi. Les valoracions d’un mateix aspecte, però, resulten completament enfrontades. Per Wert l’objectiu és dotar-se d’un sistema “transparent, eficaç, objectiu i que introdueix uns criteris internacionals per a l’acreditació”. Serrano veu tot el contrari. Afirma que substitueix criteris objectius i mesurables per altres qualitatius i per tant de més difícil mesura. “Va en la direcció contrària a la que el mateix estatut bàsic de l’ocupació pública assenyala a l’hora de parlar de l’avaluació. Lluny d’avançar en l’objectivitat, transparència i seguretat jurídica va a un sistema més discrecional, menys objectiu i transparent que al final suposarà l’enduriment dels criteris d’acreditació del professorat perquè va a un sistema qualitatiu i per tant menys objectiu”, explica.
Aquests dos decrets vindrien a completar la reforma que Educació vol fer a la universitat. El primer gran canvi, obrir la porta al fet que els graus durin tres anys i els màster dos (a voluntat de les universitats) li va costar al ministre, José Ignacio Wert, una vaga educativa de tres dies perquè alumnes, sindicats, oposició i professors creuen que derivarà en un encariment dels estudis.
