Reproduïm l’article de Maria Alonso, mare d’una nena en edat d’escolarització, a Escola Pública Gràcia
Estic ensenyant la meva filla a dir adéu. No acostumo a ser directiva, però aquesta vegada hem d’espavilar o fem tard, perquè ens foten fora del barri. Ja.
De vegades hi ha coses que no et toquen. No et toca la loteria, ni un viatge en globus, ni un pernil a la quina… Que no et toquin coses prescindibles és del tot esperable, però aquesta setmana he après que també poden no tocar-te altres coses i de molt més doloroses.
Potser a altres llocs l’escola no es pot comparar amb el pernil d’una quina. A Barcelona, sí.
Hi ha un percentatge de les famílies que participem en el sorteig al qual no ens toca cap de les deu —deu!— escoles que hem demanat. Succeeixen dues coses: l’oferta pública no satisfà la demanda de places públiques, i la diferència entre l’oferta i la demanda de places en projectes innovadors és abismal.
Aquest any, a Gràcia, 585 famílies hem anat al sorteig per barallar-nos com a hienes per les 500 places públiques, i després del sorteig vam saber que les últimes 85 famílies no tindríem plaça. Cap. Un 15%! D’aquestes 85, més del 70% havíem comès l’error de voler un projecte innovador, i això, si el número del sorteig no t’afavoreix, es paga molt car.
El desajustament més exagerat a Barcelona es produeix als centres amb propostes metodològiques innovadores i actives: l’Univers (113 sol·licituds per 50 places), Fructuós Gelabert (81 per 50), Encants (96 per 50 places, Congrés Indians (87 per 50), Fluvià (119 per 78) per donar cinc exemples de cinc districtes.
Són 496 sol·licituds d’aquest tipus de projectes per 278 places. Barcelona té moltes famílies —i cada cop més— que volem educar des d’un altre lloc, i ho farem, encara que hàgim de marxar de la ciutat.
Aquest any, a Gràcia, ningú no havia previst que els nostres 85 fills i filles existeixen, viuen al barri i volen anar a l’escola pública. Què dic ningú? El barri ho sabia, i el padró, i els centres, i les ampas, i les famílies. Aleshores? Sembla que l’únic que no s’ha donat per entès de l’existència dels nostres vuitanta-cinc fills i filles, tot i que disposa d’un departament de Programació i suport a l’Escolarització i que les dades indicaven que les coses anirien per aquí, és el Consorci.
Solució? La mateixa recepta de cada any: posin-se uns quants “bolets” en la massa —aquest curs vinent, dos a Gràcia i un a la zona fronterera d’Horta Guinardó—, estiri’s la massa amb força procurant que no es trenqui —en lloc de 25 places per grup, 26—, introdueixi’s en el forn i tanqui’s ràpidament la porta —així no haurà de sentir les veus de cossos docents i famílies, antigues i noves—, si veu que la massa s’infla —hi ha famílies encara que s’estiguin cremant, protesten—, punxi-la amb una forquilla i esperi que torni a baixar; quan vegi que els bolets han quallat, retiri del forn i deixi reposar —amb el temps, els centres es resignaran perquè ningú no els ofereix una altra alternativa i la por de les famílies a quedar-se sense una plaça prop de casa seva farà que una proporció important marxi cap a la concertada—. Renti’s bé les mans i apa. Bon profit. Tan bon punt la meva filla n’aprengui, ho direm tots tres alhora: Adéu, Barcelona!
