Guadalupe Jover és una professora de secundària de Madrid que l’any 2006 va guanyar el Premi Rosa Sensat de Pedagogia amb un treball titulat Un món per llegir. Educació, adolescents i literatura. En vigílies de Sant Jordi, faig meva la pregunta que es feia: Com podria contribuir la literatura a l’educació integral dels infants i joves? Quin valor afegit pot aportar a la seva formació?
En primer lloc, la literatura ens pot ajudar a perfilar una nova ciutadania que inclogui tothom: homes i dones, autòctons i estrangers, joves i vells, blancs i negres, homosexuals i heterosexuals, capacitats i discapacitats, catalans i andalusos, espanyols i francesos, catòlics i musulmans, rics i pobres… La literatura, sense que calgui esforçar-s’hi gaire, ens ofereix un munt de situacions i arguments sexistes, un piló de narracions etnocèntriques o directament xenòfobes o, gratant una mica més, també hi trobarem el patiment d’un infant pobre, la doble vida d’un jove homosexual o la valentia i intel·ligència d’una dona cega. Tant és: la bona literatura ens posa al davant les desigualtats i les indignitats quotidianes, i interpel·la directament les nostres percepcions i visions dels altres; fa avinent que les persones, totes les persones, som diferents i que les diferències –no les desigualtats- han de ser reconegudes i respectades i, en alguns casos, fins i tot estimulades. El treball rigorós i amatent dels educadors hauria d’acompanyar els educands a omplir de contingut l’article 1 de la Declaració Universal dels Drets Humans que proclama que tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i en drets.
En segon lloc, la literatura és una eina extraordinària per explorar i esclarir la condició humana fins a límits que no podem o no estem disposats a recórrer físicament. Hi trobem les cavil·lacions i dubtes dels personatges abans d’actuar; podem resseguir com es fan grans els protagonistes, com construeixen la seva identitat, com resolen els dilemes i les pors que se’ls presenten; podem desxifrar o sublimar el que portem a dins però no som capaços de plantejar-nos; podem ficar-nos en altres universos socials o morals; podem identificar-nos amb criminals o herois; podem viatjar a les antípodes o a la galàxia més llunyana; podem viure vides que no viurem mai… En definitiva, tant els contes com les novel·les són un descobriment permanent que obre les ments, eixampla el terreny de joc de la vida, ens fa conscients de la seva complexitat i ens permet fantasiejar, reflexionar i prendre decisions. La feina dels professors aquí és la de proposar, detectar els interessos i els reptes que inquieten els alumnes, empènyer a sortir dels llocs comuns i coneguts, convidar…
La literatura entronitza la paraula. Ja sabíem que el llenguatge és un instrument imprescindible per al desenvolupament intel·lectual. Ara sabem també que és un factor d’humanització: el llenguatge expressiu, metafòric, poètic, els que expressa idees o sentiments és el que ens fa persones. Ho sabien prou bé els homes i dones que van viure l’inexorable procés de deshumanització dels camps d’extermini nazis, on la paraula estava prohibida més enllà de les ordres, del sí i el no, o de la repetició mecànica del número d’identificació. Ho veiem prou davant de la xerrameca cridanera i buida de molts programes de televisió, seguits per milions de persones, davant de les banalitats i obvietats de moltes de les entrevistes que sentim quotidianament pels mitjans de comunicació, singularment en l’àmbit esportiu, o davant les mentides, les promeses o les falses certituds amb què ens obsequien tertulians i polítics professionals… Necessitem la literatura per tornar a estimar la paraula, per sentir la veu dels que no tenen veu, dels que s’ha fet callar, de les víctimes, de les minories; necessitem la literatura per sentir-nos humans, per construir coneixement, per establir relacions d’amistat i confiança. Aquí els mestres han d’encomanar el plaer que ells senten quan llegeixen, han de llegir, declamar o parlar amb plenitud, alegria i passió; no valen màscares: el contagi no vindrà mai de la imposició.
Finalment, la literatura apel·la directament a la nostra imaginació. Perquè els textos insinuen, suggereixen, però no ho diuen tot. Perquè cadascú de nosaltres llegeix des de la seva realitat, des de les seves expectatives i, doncs, encara que la lletra sigui la mateixa, llegim coses diferents. Perquè la literatura és art, és interpretació, és singularitat.
