En l’escenari educatiu actual no predomina un únic model pedagògic sinó més aviat, una paleta de colors (Basil Bernstein) o un mosaic mòbil (Andy Hargreaves) de pràctiques i projectes educatius. I darrera dels projectes, hi trobem també identitats docents en mosaic amb colors definits i altres difuminats, més o menys brillants. No tot és ni blanc ni negre. Hi predomina un pluralisme pedagògic constituït per mestissatges que combinen aspectes tan tradicionals com innovadors en mixtures flotants i variables.
Per exemple, en un institut de secundària qualsevol hi podem trobar barrejats l’enfoc per competències, els exàmens com a principal forma d’avaluació, l’aprenentatge per projectes o l’agrupament per nivells de rendiment (streaming). Tot alhora i justificat amb un discurs d’escola competitiva però inclusiva, democràtica però professional i altres dualitats desconcertants. Les formes i estratègies tradicionals es combinen amb nous enfocs més moderns en una pugna on el que és antic no acaba de morir (més aviat queda reforçat) i el que és nou no acaba de nàixer, com diria l’Antonio Gramsci.
Un exemple de tradicionalisme elevat a la potència de ser política ministerial és l’anunci de Wert dels tests faraònics de 350 ítems en les revàlides d’ESO i batxillerat. A sobre, els resultats de les revàlides serviran per elaborar i fer públics rànquings d’escola. És l’opció neoliberal per facilitar la lliure elecció d’escola entre les famílies perquè siguin elles qui reactivin la demanda: és a dir, per forçar els centres a diferenciar-se i competir entre si per oferir diversity de projectes on poder escollir. La proposta de Wert inclou la ponderació de les escoles en els rànquings segons el context i els factors sòcio-econòmics. Tot i així, en un país com Espanya, amb una gran bretxa entre xarxa pública i concertada, l’efecte rànquing pot ser el tsunami definitiu per destrossar la igualtat d’oportunitats tal i com l’hem conegut fins ara. Fa un temps vaig sintetitzar i documentar els efectes negatius i perversos dels rànquings d’escoles entre els països anglosaxons:
1. En lloc de multiplicar la diversity de projectes de centres on poder escollir, es reforça un model únic d’escola molt acadèmica, subjecta a la pressió pels resultats,
2. S’imposa el teach to the test que implica reforçar la didàctica més tradicional i l’obsessió per la disciplina d’un alumnat sotmès a comprovacions continuades dels seus estàndards;
3. Fa desaparèixer la innovació pedagògica, la cooperació entre mestres i escoles i la participació de les famílies, empobrint i aïllant al professorat en una rutina competitiva;
4. Dilueix la llibertat real d’elecció entre els pares que es transmuta en llibertat de selecció de l’alumnat per part de les escoles amb alta demanda (incomplint la promesa de la lliure elecció per a tothom);
5. Les escoles amb exclusió selectiva d’alumnat sempre surten millor en els rànquings, no pas per la qualitat del seu projecte, sinó per ser selectives. S’amplia la segregació i la discriminació per origen social, ètnic o per discapacitats, excloent de forma esglaonada als alumnes que no poden garantir alts resultats pels centres o que els farien minvar.
6. Es dualitza el sistema educatiu entre una xarxa de màxims (escoles que funcionen i se’ls atorga plena autonomia) i una xarxa de mínims (escoles fallides sotmeses a controls de millora que en cas de no funcionar implica l’acomiadament del professorat).
Els rànquings d’escola acaben per reclassificar l’alumnat en un sistema educatiu que queda descohesionat en forma de piràmide fragmentada, oferint escoles independents i segregades per cada estrat social. L’efecte resultant ha estat que els joves millennials o els “fills de la Tatcher”, és a dir la generació britànica educada en el sistema de rànquings, és molt més individualista, possessiva i menys col·lectivista que cap altre generació britànica moderna. Educar pels rànquings és una opció que ajusta bé amb la cultura anglosaxona que valora l’individualisme competitiu i el darwinisme social com a fonaments del talent, de l’èxit i de l’excel·lència. Aquest ha estat el seu triomf cultural i ideològic que Wert i els qui pensen com ell sense ser del PP, volen introduir aquí.
Educar per fer rànquings és l’opció neoliberal i tecnocràtica que tots aquests anys han rebutjat la resta de països europeus amb l’única excepció de l’Espanya del PP. És un sistema que només funciona als països anglosaxons i no pas a l’Europa continental, tal i com posava de manifest el macro-projecte de recerca REGULEDEC. Ni els governs liberal-conservadors de Finlàndia, Holanda o Alemanya ni de cap altre país europeu s’ha embarcat en una operació de tal calibre. Més que una opció de mercat és una opció cultural-ideològica rebutjada pels neoliberals no anglosaxons.
En front de l’opció d’educar pels rànquings, poc a poc, la comunitat educativa va en una direcció contrària, expandint l’aprenentatge per projectes. Aquest és un moviment alternatiu que, entre d’altres centres, ve impulsat per escoles i instituts creats en l’època del segon govern tripartit (2006-2010) a Catalunya. Centres nous amb equips nous en edificis nous o en barracons que han nascut amb un projecte diferenciat i trencador. El Diari de l’Educació faria bé en donar-los visibilitat amb reportatges sobre què fan i cóm ho fan. Són centres que han globalitzat tot o gran part del currículum, diluïnt les assignatures i passant a treballar en base a projectes. Alguns, fins i tot, no tenen departaments i el professorat se sent part més d’un projecte intel·lectual i conceptual que no pas d’un àrea disciplinar determinada.
En l’actual escenari, el dilema d’avui sembla dirimir-se entre educar per rànquings o educar per projectes. La primera opció (teach to the test) és l’exemple paradigmàtic de les pedagogies visibles del model taylorista d’escola on es prioritza la productivitat acadèmica de nens i adolescents per sobre del seu desenvolupament integral com a persones. La productivitat i erudició acadèmica eren valuoses en la societat industrial on s’imposà el taylorisme com a model organitzatiu i de control dels rendiments, dels sabers i dels horaris. El taylorisme, alhora, requeria que l’escola separés l’alumnat orientat a la cultura culta (superior) i aquells orientats a la cultura manual (inferior) amb una divisió del coneixement per disciplines aïllades entre si. S’han aïllat tant que el trivium i el quadrivium medieval ara semblen una unitat globalitzada i de propòsit.
Avui, l’únic espai institucional on funciona el taylorisme en forma pura és l’escola. Sota mosaics i paletes de color mestisses però sense haver variat el format burocràtic i la divisió per assignatures. Un format on la figura central és el professor (la instrucció), no pas l’alumnat ni la seva diversitat (l’aprenentatge). Una forma de superar i trencar el model taylorista tan estès és la segon opció, l’educació en base a projectes que tant de ressò comença a tenir a partir del canvi disruptiu adoptat pels jesuïtes en el projecte Horitzó 2020.
El patrimoni cultural, artístic, històric i científic que marca el currículum oficial es pot adquirir per múltiples vies, canals i estratègies. Aprendre’l i descobrir-ho en base a projectes transdisciplinars connecta millor amb els adolescents millennials d’avui. Cada projecte implica tasques desafiants que permeten cooperar, competir, equivocar-se, prendre decisions, descobrir, madurar i aprofundir. Permet adquirir les competències-clau i duradores del famós aprendre a aprendre que el model taylorista és incapaç de fer universal i real. Ja sigui una escola pública o concertada.
L’educació per projectes és la resposta en forma de pedagogies invisibles que transforma el model tradicional perquè té en compte i parteix dels grans canvis socials externs a l’escola. Excel·lència, equitat i innovació educativa ja no són realitats juxtaposades sinó perfectament assolibles al mateix temps, tal i com Finlàndia i altres països posen de relleu. L’educació per projectes permet resultats equitatius, millora el clima i la motivació dels alumnes i crea una nova forma d’excel·lència no pas basada en l’erudició sinó en l’assertivitat. Per això és ideal per a una etapa com l’ESO on més que erudits ens cal fer madurar els nostres alumnes. Les intel·ligències múltiples, les competències-clau, l’aprenentatge sobre els errors o el treball en equip afloren i es potencien amb l’educació per projectes. Negar-les, evitar-les o minimitzar-les és negar la base cultural mínima i funcional que requereix l’alumnat de l’ESO.
La personalització i l’atenció a la diversitat són més operatives educant per projectes i flexibilitzant el temps i els espais. Generant aprenentatges valuosos i un rendiment autèntic que capacita i potencia a tot l’alumnat. Sense que ningú no quedi enrere i sense “baixar” el nivell dels més aptes. No es tracta de fer competir en erudició sinó de potencialitzar els òptims de cadascú. Fent que tots s’equipin amb les competències-clau i garantint per tots un desenvolupament integral com a persones assertives i protagonistes del nou mil•lenni. Educar per rànquings o educar per projectes, és un dilema que encara no és objecte de debat. Però ens convé plantejar-ho si volem tenir clar quin model d’ESO volem prioritzar com a societat i com a democràcia. Fem-ho.
