Parlar de trastorns mentals d’adolescents i famílies és parlar de les dues cares de la mateixa moneda. Si el treball de complicitat de les famílies quan parlem d’educació és fonamental per avançar en un model social on l’escola treballi holísticament, quan hi afegim la variable del trastorn mental, aquesta complicitat encara esdevé més imprescindible.
Saber comprendre les famílies i posar-nos dins les seves sabates, ens exigeix un treball, sovint, de recuperació i apoderament familiar. Molts pares i mares, amb molta freqüència famílies trencades per la pressió del trastorn, altres vegades causa d’ell, necessiten reflotar la seva autoestima i ser ateses des del rol manllevat. Recuperar el seu paper de pares i mares, de la necessitat de tornar a ser qui prenguin decisions, qui plori els seus dols del fill ideal, que tornin a ser investits com a progenitors responsables, que s’alliberin de les culpes que senten, de no ser els pares millors per als seus fills i filles amb problemes…
Sovint ens trobem amb famílies angoixades, negadores de trastorns, desajustades, amb pors, dolors, fracassades… És imprescindible, i així es treballa en els Hospitals de Dia d’Adolescents, que rehabilitem les funcions parentals d’aquestes famílies per tal de poder fer de pares i mares, una tasca plena d’estimació, que és el motor que torna a posar-ho tot en el seu lloc.
Des de l’Administració, hem de reincorporar aquestes famílies sense que se sentin famílies de segones, sinó a l’inrevés, treballar amb elles per a que se sentin com les millors acompanyants, al costat d’altres famílies amb fills i filles en altres situacions. Treballar per atendre la diversitat familiar i crear espais per compartir i dialogar, promovent també la que podríem anomenar inclusió familiar. No oblidem aquestes famílies, ens ajudaran a crear estils d’aprenentatge inclusius, sobretot a secundària. De les famílies amb fills i filles amb trastorns mentals en podem aprendre molt!
