Fa trenta anys aparegueren els primers volums de la col·lecció de clàssics de l’educació ‘Textos pedagògics’ de l’editorial EUMO de Vic. En la distància celebrem aquesta iniciativa de l’editorial universitària vigatana. Creiem que ha valgut la pena endegar-la i que valdrà la pena prosseguir-la. Gràcies a ella els nostres estudiants, educadors i públic culte en general han tingut accés a molts pedagogs internacionals i catalans de primer ordre.
La conjuntura política i cultural del primers anys vuitanta afavorí el projecte, que rebé un suport institucional avui de més mal obtenir. Però l’autèntic impuls va provenir de l’impuls del nucli universitari vigatà, encapçalat per Ricard Torrents i Bertrana, director de l’Escola Universitària de Mestres d’Osona, i Segimon Serrallonga i Morer (Torelló, 1930 – Badalona, 2002) poeta, filòleg, escriptor i pedagog. La tensió favorable venia propiciada per l’empenta de la societat d’estudiosos que organitzava les ‘Jornades d’Història de l’Educació als Països Catalans’.
Es tractava de posar a l’abast tot un tresor d’experiències i pensament educatiu d’arreu del món en la nostra llengua. Calia traduir per primer cop al català textos de llengües remotes -com el polonès o el rus- o més pròximes, com el francès. I oferir-los en edició crítica i contextualitzada, culturalment i pedagògica.
Uns quants grans atots tenia el nucli vigatà: la creença ferma que la alta cultura al servei de tothom és un factor directe d’alliberament nacional, un humanisme culte ple de curiositat, una idea de sumar esforços dispersos i un entusiame sense límits basat en predicar amb l’exemple.
Els primers textos apareguts foren els de Maria Montessori (La Descoberta de l’infant), Alexandre Galí (La mesura objectiva del treball escolar) i John Dewey (Democràcia i escola). Els darrers han estat els Textos sobre educació de Michel de Montaigne, n.49, 2012 i La reproducció, de Bourdieu/Passeron, n. 50,2014.
Algun dels llibres, com el de l’educador escocès Alexander S. Neill, que posa l’èmfasi en la idea de llibertat de l’individu i del grup, en la importància del món emocional i en l’autogestió assembleària i en el fet que l’educació ha de preparar els infants per a una vida feliç, han estat autèntics best-sellers de la col·lecció.
Edicions crítiques com la L’Emili de Rousseau o el Poema Pedagògic, de Makarenko, de 665 i 783 pàgines respectivament, han estat un autèntic repte.
Ara bé, fet i fet, quin sentit te llegir i entendre, inspirar-se i treure partit pràctic dels “clàssics” de l’educació? Què en pensen alguns dels professionals i estudiosos que han col·laborat en aquesta iniciativa, traduint o prologant algun dels textos? És estesa la pràctica a les aules de fer llegir “clàssics” als alumnes? Quins són els “clàssics” més revisitats? Quines dificultats presenta llegir i capir experiències i pensaments educatius d’altri? Què aporten, suposen i aconsellen les noves tecnologies de la comunicació pel que fa a l’accés a la cultura i la pedagogia de tots els temps? Quins ajuts públics tenen les editorials i els autors que, amb llurs publicacions, fan créixer la cultura i la preparació pedagògica d’estudiants, professionals i públic en general?
Certament avui dia és fàcil trobar-se amb tot un gruix de pensament escèptic i falsament realista que en nom del pragmatisme ve a considerar com a purament ornamental i accessòria la cultura pedagògica que no sigui estrictament contemporània i directament aplicable.Com si les teories i pràctiques en el camp de l’educació fossin una cosa inventada de fa poc. Com si Montessori, Galí, Marta Mata, Neill o Makarenko no ens interpel·lessin amb la mateixa força, si no més, que en el seu moment !
Aquest pensament utilitari i curt es trasllada als plans d’estudi de moltes facultats d’educació, bo i partint de la idea errònia que el coneixement i la comprensió històrica de les teories i pràctiques educatives és prescindible i que la història de la professió o art [en aquest cas, la professió de mestre, educador(a) o pedagog(a)] no te cap valor o efecte professionalitzador.
Tot al contrari d’això, estem convençuts que, en aquesta cruïlla més o menys llarga però en qualsevol cas decisiva de la nostra història, ens calen mestres i pedagogs molt preparats per servir l’educació catalana. I sabem que formació equival a domini de les llengües i de l’expressió, un domini que només s’adquireix bé si s’ha llegit i entès molt.
Per tant, una eina com “Textos pedagògics” de l’editorial EUMO de Vic -a base de bones traduccions crítiques dels educadors i les educadores de tots els temps- fa albirar un creixement qualitatiu del nivell cultural i de la preparació de les futures i futurs professionals del món pedagògic i escolar.
