Fa ja alguns mesos, uns professionals d’un prestigiós hospital català afirmaven que podien preveure futurs fracassos escolars estudiant els éssers humans en el seu estadi fetal! En una òrbita semblant, uns investigadors d’una universitat catalana afirmaven que les capacitats, els talents, les aptituds personals, tenen un fort component innat, de manera que hauríem de deixar de creure que els alumnes poden ser competents en qualsevol matèria…
A mitjan segle XIX, Gobineau va proclamar la desigualtat de les races humanes, de manera que les desigualtats socioeconòmiques no serien sinó el fruit d’aquesta desigualtat natural. Els intents, benintencionats però inútils, de tractar semblantment el que és desigual, per tant, estarien condemnats al fracàs. No cal dir que la seva constatació va gaudir d’un èxit espatarrant entre la gent il·lustrada, ja que no només confirmava les seves intuïcions, sinó que donava cobertura científica a totes les injustícies i malvestats aplicades tant a les metròpolis com, especialment, a les colònies.
Ja a finals del segle passat, Murray i Herrnstein van publicar un assaig, The Bell Curve. Intelligence and Class Structure in American Life, on demostraven, amb un gran aparell estadístic que, sense cap mena de dubte, hi ha diferències genètiques mesurables en els nivells d’intel·ligència de les diferents races humanes; en conseqüència, la pobresa, la misèria, la marginació, els índexs de delinqüència i empresonament dels negres i dels llatins, i la riquesa dels blancs, res tindria veure amb la discriminació o el privilegi, sinó que seria deguda senzillament a l’herència genètica.
Aquest mateix any 2015 s’acaba de publicar en castellà Una herencia incómoda, de Nicholas Wade, on afirma que, efectivament, les races humanes existeixen de veritat (no sabem si les 3 clàssiques, o 5, o 7, o més) i que el comportament dels humans té components genètics significatius. No admetre-ho i argumentar que no hi ha bases ni biològiques, ni genètiques, per a la conformació d’aquestes races i que les pràctiques dels humans són degudes sobretot als condicionaments socials i culturals, diu Wade, seria emmascarar el que ha conclòs la ciència i fer el joc al políticament correcte.
El psicoanalista J.R. Ubieto, parlant del TDAH (Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat), manifesta amb rotunditat que, a hores d’ara, es desconeix l’existència de marcadors biològics o genètics que predisposin a aquest trastorn, malgrat la brama interessada que ho dóna per descomptat, que ha aconseguit fins i tot que figuri amb noms i cognoms a la infausta llei Wert i que s’atreveix a quantificar que a cada aula (de 20 a 30 alumnes) n’hi hauria 1 o 2 que patirien aquest trastorn. Una falsa sortida, diu encara Ubieto, per designar un malestar real que, més que fàrmacs, demana atenció, cura i amor.
Arran de l’assassinat d’un professor en un institut de Barcelona s’han sentit veus autoritzades demanant explícitament de renunciar a l’escola inclusiva, perquè “els centres no poden ser contenidors de tot tipus d’alumnat”. I les ciutats, poden ser contenidors de tota mena de ciutadans? Per on començarem a excloure: pels nois i noies amb problemes de salut mental? Haurem de reconstruir els antics manicomis? O, potser, haurem de començar per aquells que no es volen integrar, és a dir, aquells que fan objecció d’alguns dels eixos centrals de la gramàtica escolar o dels codis de civisme, tan alegrement imposats?
És clar que les diferències físiques, genètiques, intel·lectuals… existeixen. És indiscutible que vivim en un món curull de desigualtats que, segons que diuen tots els indicadors, es van fent cada dia més grans. Però aquí no estem parlant, com ens volen fer creure, d’evidències científiques, sinó d’ideologia. Totes les ideologies es construeixen a partir de retalls de realitat, totes en fan una interpretació més o menys lògica per bastir els seus projectes, però la seva essència són els valors i principis que les sustenten, la selecció de realitat que fan i els criteris triats per interpretar-la i mirar de perfeccionar-la en una direcció determinada.
Després de predicar porfidiosament que el nostre sistema educatiu és un desastre, després d’inocular el pànic en les famílies que porten els seus fills a les escoles públiques, després de promoure amb insistència i cada cop més indissimuladament la privatització del sistema educatiu, el conservadorisme dominant i governant, tant a Catalunya com a Espanya, ha mirat de trobar en la genètica, en la teoria dels talents (present fins a la nàusea a la LOMCE), la justificació i la legitimació de les seves polítiques profundament elitistes i segregadores. I, per acabar-ho de vendre al·leguen que ho fan per atendre com és degut la diversitat. Si volien dir que convé adaptar-se a les desigualtats perquè cadascú accepti submisament el lloc que li correspon en l’escala social, que no se n’amaguin. Perquè l’atenció a la diversitat s’ha inventat no pas per deixar les coses com estan, sinó justament per revertir-les, per fer de la igualtat alguna cosa més que una paraula bonica.
No és cosa nova. Per això m’abelleix d’acabar amb unes paraules escrites fa gairebé 50 anys: “Avui, doncs, arribar a [4t d’ESO] no és cap luxe. És un mínim de cultura comú a què té dret tothom. I qui no la té no és igual. Ja no us podeu atrinxerar més darrera la teoria racista de les aptituds. Tots els nois i noies són aptes per fer [4t d’ESO] i aptes per a totes les matèries… Vosaltres dieu que heu suspès els talossos i els ganduls. Aleshores sosteniu que Déu fa néixer els talossos i els ganduls a les cases dels pobres… És més honest de dir que tots els nens neixen iguals i si després no ho són, la culpa és nostra i ho hem d’arreglar d’alguna manera”. Així ho veien els alumnes de l’escola de Barbiana (Itàlia) i així ho van deixar escrit en la seva Carta a una mestra.
