Que una trucada et canvïi la vida pot semblar un gir gastat de guió de cine. Però com que la realitat sovint supera la ficció, van ser dues trucades les que van salvar en Vijay Singh de caure en el pou de l’exclusió social. En totes dues ocasions, en diferents moments de la seva vida, hi havia a l’altra banda del fil els professionals de Sonrisas de Bombay, oenagé que des de fa una dècada es dedica principalment a garantir una educació de qualitat als joves dels slums de Bombai, a l’Índia. Totes dues trucades van reorientar en Vijay, condemnat a un futur d’ajudant de cuina del seu oncle -per un sou equivalent a quatre euros per 12 hores diaries-, cap al camí dels estudis. Un itinerari que l’ha conduït finalment a la cuina d’un hotel de cinc estrelles de la ciutat, i que li dibuixa un tímid somriure als llavis cada cop que evoca la seva complicada trajectòria.
En ocasió del desè aniversari de Sonrisas de Bombay, en Vijay ha viatjat a Barcelona per compartir la seva experiència en un cicle de conferències. “A l’Índia tots els nens tenen fam d’estudis, volen anar a l’escola, però no tenen diners, i amb prou feines estan preocupats per procurar-se el següent àpat”, exposa durant una entrevista. En un país que concentra el 30% dels pobres del món, formar part de les estadístiques de l’exclusió no és cap anomalia. Al contrari. En un entorn amb tanta misèria, ser un dels 4,35 milions de nens i nenes que no van a l’escola per haber de treballar és una possibilitat real. La que li va tocar a en Vijay.
Però anem per parts. En Vijay Singh va néixer, efectivament, dins les estadístiques de la pobresa a l’Índia. La seva família no se’n podia fer càrrec i va entrar en un orfenat, el Karuna, on amb prou feines es podia garantir al centenar d’infants que hi vivien unes aules en un garatge. Va ser allà on la seva vida es va creuar amb la de Jaume Sanllorente, llavors periodista econòmic de viatge al país, que va quedar impactat per l’extrema vulnerabilitat en què vivien molts nens, en especial els d’aquell orfenat -que en aquella època patia problemes econòmics-, i va decidir consagrar la seva vida a la cooperació fundant Sonrisas de Bombay. La història és prou coneguda, gràcies als centenars de milers d’exemplars venuts de la novel·la Sonrisas de Bombay. El viaje que cambió mi destino, escrita pel mateix Sanllorente.
Però la d’en Vijay no ho és tant, de coneguda, tot i que la seva és compartida amb 7.000 persones més que, segons l’entitat, s’han beneficiat dels seus projectes al llarg d’aquesta dècada. L’entrada de Sonrisas de Bombay a l’orfenat va permetre a en Vijay, i als seus companys, seguir els estudis en una escola de la zona. Fins que un dia, quan havia acabat vuitè -als 14 anys-, la seva família li va demanar que es posés a treballar per ajudar-los econòmicament. “La meva mare treballava de mestressa de casa, i el meu pare construïnt tuberies, no els arribaven els diners”, exposa, “per això em vaig posar a ajudar el meu oncle, que era cuiner en esdeveniments. Treballava 12 hores al dia per 300 rupies (4 euros)”.
Va ser llavors, en acabar les vacances d’estiu, que en Vijay va rebre la trucada. “Sonrisas de Bombay estava trucant tots els alumnes que no havien reprès les classes per veure què passava, i els vaig explicar el meu cas”, recorda. “Em van dir: ‘què vols, digue’ns-ho'”, i en Vijay va respondre que almenys volia acabar el desè curs. Però va arribar fins al dotzè. “I no és senzill, molts no aproven els exàmens perquè han de compaginar els estudis amb la feina i no se’n surten”, detalla.
En matèria d’educació, i seguint els objectius mundials, l’Índia ha avançat molt en els darrers anys pel que fa a l’accés a l’escola. D’un 74% d’infants escolaritzats l’any 1990 s’ha arribat al 94% el 2015, un esforç que també s’ha materialitzat en l’àmbit legislatiu, amb l’aprovació de la llei d’educació l’any 2009. “El problema és que aquestes xifres amaguen algunes mancances”, apunta Sanllorente, “com el brutal abandonament escolar que es produeix al llarg del curs”. O les diferències de gènere, que entre nens i nenes són de tres punts.
En Vijay va poder completar els seus estudis bàsics, gràcies a l’entitat i al seu esforç, però un altre cop, i aquesta vegada amb més duresa, els problemes econòmics es van creuar en el seu itinerari formatiu. Les 300.000 rupies (uns 4.000 euros) que costava la universitat aixecaven un mur infranquejable davant el seu desig d’estudiar hosteleria. Amb molt d’esforç, la família va poder abonar els primers plaços, però ben aviat es van quedar sense diners. “D’on podia treure’ls? Em van dur a veure el director, que em va donar una setmana per pagar. I clar, vaig deixar d’anar a classe”, rememora el jove, que es va veure obligat a tornar a la feina amb el seu oncle. Fins que va recordar Sonrisas de Bombay. Els va trucar, s’hi va entrevistar, i al cap d’uns dies de molta angoixa va rebre la trucada, la segona trucada que canviaria la seva vida: “Em van dir que anés al seu local, i allà ens van reunir als joves per rebre les beques d’estudis superiors. No m’ho podia creure”.
Aquella va ser una de les 150 beques que ha repartit l’entitat dins el programa Future Smiles, de formació i capacitació, i li va permetre completar la diplomatura i, amb el temps, aconseguir una plaça de cuiner en un hotel de cinc estrelles. “L’educació és una plataforma per canviar vides, i per tant, per canviar el món”, reflexiona en Vijay. “Si jo no hagués estudiat, els meus fills tampoc podrien, perquè no els ho podria pagar, i els fills dels meus fills, per tant, tampoc. Aquesta cadena s’ha de trencar”, conclou.
