El Diari de l’Educació m’encarrega un article sobre la LOMCE per començar el curs. Voleu que us digui la veritat? Aquest estiu no penso en la LOMCE. Al setembre em toca entomar un nou curs, deixant de ser director i, a hores d’ara, no sé el curs que em tocarà, ni conec tots els companys amb qui treballaré. No sé si els projectes i expectatives que estava imaginant al mes de juny, podran ser possibles. No sé, tampoc, si el nou equip de gestió, tindrà els recursos, sobretot humans, que faran possible la continuïtat del projecte. La LOMCE, té alguna relació amb aquestes inseguretats? Potser… Deixem-ho així.
En aquest article intento aportar algunes propostes per evitar les conseqüències d’una llei que no hauria estat possible sense la consolidació d’una tradició legislativa caracteritzada per:
- L’educació com a espai de confrontació ideològica.
- Una visió que l’escola canvia a partir de les Lleis –en un sentit o en un altre.
- Entendre les reformes i actuacions de l’administració com a garanties del canvi a nivell educatiu. L’administració s’ha cregut en l’obligació de dir “com s’han de fer les coses”, ja que pensa que ni els professionals ni els centres educatius poden canviar ni millorar la realitat d’una forma autònoma.
Així s’han gestat lleis, en les quals, des d’una posició vertical de poder, s’administrava el canvi i es situaven les formes i maneres de dur-lo a la pràctica. Tot això, tenia com a conseqüència restar capacitat de decisió als centres educatius, una cultura de la dependència i, a la vegada, afavorir la desconfiança en el conjunt de propostes provinents de l’administració. Qui dia passa -qui Llei passa-, any empeny. Però els problemes, endèmics, continuen.
S’ha construït una cultura en els centres educatius d’immobilisme, de poc soroll per evitar que les seguretats adquirides durant temps es posin en perill. La LOMCE ha provocat un cert moviment de resistència i insubmissió, però ha estat pràcticament testimonial, sent conscients que algunes centres educatius han adoptat altres formes de resistència però ho han fet des de l’anonimat més estricte i mirant de passar desapercebuts. Mentre que molts d’altres han continuat amb les pràctiques de sempre, sense que els hi afectessin aquests canvis legislatius, a no ser pels aspectes formals i administratius.
La LOMCE és una llei que atempta contra molts principis democràtics, contra la manera que entenem que ha de funcionar l’aprenentatge, contra la democràcia a l’escola, contra els projectes de normalització de la llengua, contra la democratització del currículum, contra la participació de les famílies… Vol establir una posició depenent del sistema educatiu respecte a les demandes del món empresarial i del capitalisme especulatiu. No potencia la cultura, ni la igualtat, ni l’educació pública de tots i per a tots. Però és una llei que pateix molts dels mals de les anteriors lleis i, ara, ens donem compte que totes, en el seu conjunt, no han ajudat a empoderar els centres i al professorat i a consolidar una cultura professional independent i autònoma dels canvis polítics, i que faci possible una resposta adequada als reptes educatius de la societat actual.
La LOMCE evidencia el fracàs de les grans reformes educatives
Una part del fracàs de les actuals polítiques educatives en la nostra societat, la podem vincular amb el fracàs de les grans reformes educatives enteses com a instruments per canviar i millorar l’educació. És evident que la LOMCE només pretén aquest objectiu de forma indirecta o fictícia, ja que la seva principal intenció és construir un sistema educatiu depenent de les corrents productives, econòmiques i antisocials del capitalisme més especulatiu i segregador. Però com a Llei que hereta les característiques d’actuacions i cultures de molts governs de la transició (Llei vertical, amb poca o nul.la implicació, recursos limitats, polítiques homogeneïtzadores, ingerències ideològiques, insuficients estímuls a la professionalitat, insuficient empoderament dels centres educatius i polítiques de la dependència, centralització administrativa i burocratització del sistema i de la innovació…), consolida la distància entre la pràctica real dels centres educatius i les polítiques dels governs i les administracions, caracteritzades per una gran desconfiança entre totes les parts.
Cada vegada es fa més evident la necessitat que les Lleis han de respondre i situar marcs generals, regles de joc universals basades, potser exclusivament, en les Declaracions dels Drets Humans i poca cosa més. M’atreveixo a pensar una Llei de rang superior, fins i tot europeu, que situï els grans objectius consensuats a nivell social, amb un nou pacte educatiu que inclogui les necessitats de la majoria dels ciutadans i de les poblacions més necessitades de l’educació per superar la seva situació de classe i desigualtat.
Cal estendre la idea que l’educació s’ha de desprendre de la seva característica com a àmbit sectari de lluita ideològic i retrobar la seva pròpia naturalesa, potenciadora de la individualització de la ciutadania, en un context social innovador, millorat qualitativament. Ja que si l’educació no ha de servir per millorar la societat i la situació personal de tota la població, quin és el seu objectiu? Aquesta és la única ideologia que hauríem de permetre per l’educació.
Abans he començat explicant les meves preocupacions estiuenques. És evident que la LOMCE no les resol. Com tampoc les resol, deixeu-ho dir, una Llei de funció pública obsoleta, creada, construïda i apedaçada per tots els partíts polítics que han governat i pels sindicats que l’han negociat durant tota la transició. I em sembla igualment greu i negativa per a la millora de l’escola i l’educació. Com que amb el tema del funcionariat hi ha menys consens i més interessos corporatius i ideològics no s’analitza de la mateixa manera, però repeteixo, em semblen igualment greus les dues Lleis. I crec que cap de les dues responen a les necessitats del sistema educatiu i de la ciutadania del nostre país.
Tot això està molt bé, però com actuem en la pràctica?
Podem desitjar que les Lleis educatives es pensin i s’executin en aquests termes: lleis marcs generals, flexibles, que apostin per l’autonomia del sistema i la seva descentralització, que desburocratitzin els processos d’innovació, que donin recursos de forma desigual i compensadora tenint en compte els projectes específics i les necessitats de cada context… Però mentrestant, tenim la LOMCE i la Llei de la Funció Pública i totes les disposicions que se’n desprenen.
Podem, en aquesta situació, actuar en diverses línies:
a) Promoure la resistència activa i l’exercici de l’autonomia. Això vol dir, també, exercici de la professionalitat dels docents i dels equips directius. Ens hem de creure que estem capacitats i ho hem d’exercir.
b) Traslladar aquest exercici a tots els àmbits de poder dels centres educatius:
- Caracteritzar i concretar el paper, les funcions i les característiques dels equips directius en una línia de democratització profunda i de compartir decisions, governs i poder.
- Definir i consolidar pràctiques democràtiques en els centres educatius en els diferents àmbits: gestió, consell escolar, claustre, etc.
- Establir mecanismes de participació i implicació de les famílies en tots els àmbits de decisió i govern.
- Implicació de l’alumnat en la definició, gestió i organització del currículum, sobretot en l’àmbit concret de cada aula.
- Resistència a aplicar els criteris avaluatius, segregadors i classificadors que promou la LOMCE –i també la LEC, no ho oblidem, que l’únic que fa és suprimir els aspectes formals negatius més evidents, però manté el mateix criteri general- i cercar fórmules per fer cas omís a la Llei i evitar la seva aplicació directa. N’hi ha… només cal preguntar el que han fet alguns centres respecte a l’obligació de posar notes a finals de cada curs.
- Visualitzar i publicitar aquesta oposició a partir de plantejaments consensuats en la comunitat educativa, amb la participació de les AMPES , dels Consells Escolars, dels Ajuntaments favorables, dels seus Consells Escolars Municipals, etc.
c) Reclamar un nou model i marc legislatiu que inclogui aquests aspectes que hem descrit:
- Marc legislatiu general orientatiu i no ingerència dels governs en les quëstions professionals.
- Administració orientadora i facilitadora, propera de quilòmetre zero.
- Cultura professional i dels centres d’autonomia i iniciativa reconegudes
- Currículum orientador i no prescriptiu. Avaluació generalitzada i entesa com a part del procés de millora i aprenentatge del sistema.
- Rendició de comptes, basada en la confiança.
- Revisió i reforma en profunditat de l’administració i la funció pública.
En aquests moments de canvis polítics, socials, de propostes de nou reordenament de les competències territorials, del model d’Estat, seria interessant complementar els debats molt centrats en aquests aspectes generals, aterrant a les possibilitats pràctiques i les mesures concretes que poden ajudar a solucionar els problemes endèmics d’un sistema educatiu que té la necessitat d’adaptar-se als nous requeriments d’una societat en transformació i en un procés imprescindible de millora.
Potser algun estiu arribarà en què les preocupacions que abans descrivia canviïn i es tornin seguretats i il·lusió per encarar un nou curs d’una professió apassionant i d’una feina transcendental. D’il·lusió no me’n falta, però m’agradaria que l’Administració ens ho fes més fàcil.
Bon inici de curs
