De la LOMCE m’agrada la seva claredat, el seu desvergonyiment, molt propis, per altra banda, d’aquesta nova dreta que ha fet seus tant la vulgaritat del vell feixisme com la “sinceritat” berlusconiana. No cal passar del Preàmbul per saber de què va la cosa…
Només en el primer apartat hi apareix 7 vegades, 7, el terme “talent”. La veritat és que tanta insistència ha fet furor i ara trobem talents no només al Nou Testament, sinó també als discursos dels polítics que estan a la moda i als llibres i articles de tertulians, psicòlegs i pedagogs, capaços de vestir el de sempre amb l’embolcall que més lluu. Els “talents” són aquí una remissió a l’herència, als gens, a les suposades capacitats innates de les persones, contra les quals no hi hauria res a pelar. És evident que tots naixem amb un dipòsit de possibilitats, però justament els sistemes educatius s’han inventat no pas per plegar-nos a aquests suposats talents, sinó per trencar amb tots els determinismes tant socials i econòmics, com biològics i culturals. Com va escriure, fa ja alguns anys, Fernando Savater, els qui no creguin en la capacitat de perfeccionament i de millora de les persones, enlloc de dedicar-se a l’educació, fóra millor que es dediquessin a la doma…
Encara en aquest primer apartat, hi ha un altre terme fetitxe, que només hi apareix 4 vegades: “trajectòria”. S’utilitza en el sentit d’itinerari, via, canal… i sempre es conjuga en plural: en el sistema educatiu caldria oferir tantes trajectòries diferenciades com alumnes o categories d’alumnes (tampoc cal forçar les coses fins a l’absurd) hi hagués. Més endavant ja s’acabarà concretant aquesta segmentació: d’una banda, els qui volen estudiar batxillerat; de l’altra, els qui volen fer formació professional; i de la de més enllà, els qui són expulsats pel mateix sistema o els que ja no el suporten més. Aquesta seria una fórmula. Però n’hi ha més: els qui van als centres privats-privats; els qui van als centres privats concertats; i els qui van als centres públics. O, més en general, els qui van a centres-santuaris (protegits d’éssers contaminants: poseu-los nom vosaltres mateixos), els qui van a centres estigmatitzats (ocupats majoritàriament per població marginal o marginada) i els qui van a centres que escolaritzen una població representativa del seu poble o ciutat. I encara: aquells que van al que a la resta d’Espanya en diuen els centres bilíngües (per dir que fan més d’una assignatura en anglès) o en centres amb projectes educatius “de qualitat”, “d’especialització curricular”, que en la pràctica vol dir selectius, i aquells que van a centres escolars que simplement tenen el seu projecte educatiu…
Saltem al tercer apartat on hi trobem una afirmació tan bonica com ambigua: “equitat i qualitat són les dues cares d’una mateixa moneda”. L’equitat –gairebé ningú no ho discuteix- fa referència a la justícia social, a la lluita contra les desigualtats, a donar més a qui més ho necessita i no a fer servir paràmetres iguals per a realitats diferents (un sistema de salut universal seria un bon exemple del que significa equitat). Doncs bé, les bosses de desigualtat estan perfectament detectades: en primer lloc són socioeconòmiques, la pobresa material, familiar i cultural és una factor de desigualtat que necessita ser corregit: l’escola no hi és per adaptar-se a aquesta desigualtat, sinó justament per combatre-la. En segon terme, hi ha les desigualtats territorials: no gaudeixen de les mateixes oportunitats educatives ni els infants i joves que viuen en barris degradats i marginats, ni els que viuen en pobles i llogarrets allunyats de les zones urbanes i industrialitzades, mancats de serveis i amb desplaçaments difícils. Tercerament, i en el cas català és ben evident, hi ha les desigualtats, perfectament conegudes, associades a la immigració, a l’estrangeria, que també vol dir a la falta de drets. Hi hauria encara les desigualtats associades a la discapacitat i a les dificultats d’aprenentatge… En tots els casos, la lluita contra les desigualtats implica, més enllà de les bones paraules, plans ben fonamentats i ben articulats, i recursos. Qui més ha patit amb les retallades d’aquests darrers anys han estat justament els més desiguals!
I la qualitat! Per als redactors de la LOMCE la qualitat seria un sinònim de l’excel·lència, i una i altra fan referència als bons resultats (al nombre de medalles obtingudes en uns Jocs Olímpics, per entendre’ns, i no pas al nombre de practicants d’un esport), mesurats en les qualificacions obtingudes en exàmens i revàlides, i en les puntuacions assolides en les diverses avaluacions nacionals, estatals i internacionals (la més celebrada de les quals és PISA). Va ser el cèlebre economista català Xavier Sala i Martín qui va escriure que no es pot tenir tot, que qualitat + universalitat, segons ell, només condueix a la mediocritat, que és el pitjor dels insults per als predicadors de l’excel·lència. Per als qui ens creiem que l’educació és un dret humà universal, són elements de qualitat l’escolarització universal en bones condicions de tots els infants i joves i l’assoliment per part de tots ells de les competències i coneixements considerats bàsics. Les condicions fan referència també a les materials (cal mencionar els eterns “barracons”?) i a les de professorat (ens cal recordar com es fan les substitucions dels mestres de baixa? O com s’han anat reduint les plantilles de professorat?). NO seria més lògic associar la qualitat al valor afegit, és a dir, a revertir les situacions de partida per garantir un mínim comú per a tots i per potenciar al màxim les habilitats i intel·ligències de cadascú?
Aquest deliciós Preàmbul consta de XV apartats, que ocupen només 7 pàgines i mitja. Com que no tenim temps de resseguir-los un per un en aquest text, acabarem amb una referència, entre còmica i sarcàstica, a algunes de les “veritats” amb què ens ha obsequiat el ministeri Wert:
“Es necesaria una reforma del sistema educativo que huya de los debates ideológicos… Es necesaria una reforma sensata, pràctica…”. “Esta reforma pretende ser gradualista y prudente, basada en el sentidocomún… Esta Ley es el resultado de un diálogoabierto y sincero, que busca el consenso…”. Cal esmentar el tema religió per fugir dels debats ideològics? Cal esmentar la persecució sistemàtica i voraç de l’escola en català per parlar de sensatesa? Cal recordar que la major part dels grups parlamentaris del Congrés espanyol van anunciar que, si el PP perd la majoria absoluta, revocarien aquesta Llei?
“Los cambios propuestos están basados en evidencias… sobre los fundamentos proporcionados por los resultados objetivos reflejados en las evaluaciones periódicas de los organismos europeos e Internacionales”. “La reforma se apoya en evidencias y recoge las mejores prácticas comparadas”. Parlen de Finlàndia, de Corea del Sud, de Singapur? Parlen de sistemes segmentats com l’alemany o de sistemes comprensius com el finlandès? Des de quan els rànquings proporcionen pautes d’actuació? La recerca educativa parla molt poc d’evidències, entre altres raons perquè els contextos i les realitats són molt diferents i si una cosa sabem és que, en l’àmbit social i educatiu, no existeixen les receptes màgiques…
