Aquesta és una entrevista publicada a ‘Ed – La Revista d’El Diari de l’Educació’, la nostra publicació anual en paper. Fes-te subscriptor del diari i la rebràs a casa.
El Japó i Finlàndia eren fa dues dècades –en l’era prePISA– els referents educatius mundials. Un jove Xavier Melgarejo, amb ganes d’estudiar models escolars punters per aplicar-los a Catalunya, havia d’escollir. “Ho vaig tenir clar: què volia per als meus fills? Una escola que formés ciutadans millors o bé més competitius i angoixats?” Així va iniciar aquest psicòleg i pedagog el camí que l’ha dut a ser un dels màxims experts en l’educació finlandesa. Durant anys ha compaginat la feina de mestre a l’escola Claret de Barcelona amb l’estudi i la divulgació de l’excel·lència finlandesa, tasca a la qual s’ha abraonat amb passió i que només ha hagut d’interrompre durant una època per combatre un agressiu càncer de pulmó. Melgarejo forma part del Consell Escolar de Catalunya, i darrerament ha publicat un llibre, Gracias Finlandia, amb què posa ordre a les seves reflexions sobre el model del país escandinau.
Finlàndia ha perdut el liderat a PISA en el darrer informe, publicat el 2013. No sé si els mitjans de comunicació li truquen menys darrerament.
És que Finlàndia no ha baixat, són els països del sud-est asiàtic els que han pujat espectacularment. Això es deu a un fenomen positiu i perillós alhora, i és que allà s’hi està creant una societat amb altíssims nivells de competitivitat. La pressió recau sobre l’educació, un dels pocs ascensors socials de països bastant classistes. Però clar, què passa amb l’equitat? Per a què formem els joves? Per fer salsitxes? Perquè dominin el món?
Per a què formen els joves a Finlàndia?
Perquè siguin ciutadans. En un context de Guerra Freda i amenaces de Rússia, Finlàndia va optar per formar persones que estimessin el seu país i la seva llengua. I es va fer a través del pacte. Van estar quatre anys debatent abans de posar-se a elaborar una llei.
Aquí som poc de pactes, pel que fa a l’educació.
Bé, n’hi va haver un, el Pacte Nacional per l’Educació, que ha donat lloc a la llei d’educació, que a Catalunya sí que ha estat pactada pels principals partits. A Espanya només hi ha una experiència semblant a Extremadura.
Com s’aconsegueix el consens a Finlàndia?
Preguntant-se durant tres anys quin tipus de ciutadà volien construir. “Com volem que sigui el finlandès de finals del segle XX?”, es preguntaven. Hauríem de fer-nos aquestes preguntes. Quin tipus de persones volem? Volem corruptes? O volem ciutadans ètics? Jo personalment crec que ha de ser una escola que serveixi per a la vida, i que no hi visqui d’esquena.
Ho torno a preguntar, com s’aconsegueix?
Un exemple concret. Finlàndia considera que vol igualtat d’oportunitats entre homes i dones. Bé, doncs què fan a l’escola? A primària tots els nens aprenen a planxar, cosir, arreglar coses… en horari lectiu. Ni un sol nen baró s’estalviarà de saber planxar. Diràs que és una tonteria, però ells creuen que és important.
És una manera pràctica de trencar amb els rols i estereotips de gènere.
Clar. Vols aconseguir un objectiu, però mentrestant què fas? Aquí tothom s’omple la boca dient que l’escola ha de canviar en aquest sentit, però punyeta! Què fem? S’ha de començar pel que és essencial, i no preguntant-nos, com fem aquí, per què no hi ha dones als consells executius de les empreses. Doncs el mateix amb l’ètica, l’estima al país, la integració…
I les desigualtats?
Aquí el que canvia és que la seva política d’igualtat d’oportunitats va molt més enllà de l’escola. El combat contra la pobresa infantil, que és del 4%, és una prioritat nacional. La pobresa infantil està relacionada amb el fracàs escolar, i hem d’aconseguir evitar-la al màxim. Tu fas segon d’ESO, arribes a l’institut sense haver esmorzat, aquesta nit hi ha hagut merder a casa… Creus que has fet els deures? El temps passarà i tu t’aniràs degradant respecte a la resta de companys. Això passa avui a casa nostra, i ha passat sempre. El que fan a Finlàndia és eliminar els factors de risc, i aquest n’és un de principal.
Com deia, aquesta batalla no té tant a veure amb el sistema educatiu com amb les polítiques d’ajuda a les famílies. Són més importants?
No sé si més, però en són molt, d’importants. Ens cal una política d’ajudes a les necessitats més bàsiques de les persones. A Finlàndia si acabes de tenir un fill l’assistent social et visita a casa amb una infermera per veure com està la criatura, si està ben atesa, si l’habitació té llum… I si l’habitació està malament tens quinze dies per arreglar-la.
L’habitació.
L’habitació i el que calgui! L’Ajuntament et facilitarà els mitjans, però tu l’has d’arreglar. En aquest sentit, l’Administració fa pressió.
Se’n podria dir rendició de comptes?
Sí, i si no funciona et retiren l’ajuda. Els finlandesos reben 200 euros per cada fill fins els que tenen 18 anys. I després els joves reben ajudes per tenir un lloguer. Aquí és impensable. El finlandès és un model d’Estat del benestar que busca l’equitat i la igualtat. Aquí aquests conceptes no ens els hem plantejat mai seriosament.
Aquests dos conceptes es consideren clau per millorar l’educació?
Sí. Hi ha països que opten per buscar l’excel·lència sense equitat, com són els que comentàvem del sud-est asiàtic. Finlàndia busca totes dues coses a la vegada.
Com es desactiven les desigualtats a l’aula?
Un exemple, el dels nois amb diagnòstics severs: es baixen les ràtios, l’escola rep més diners per a la seva integració, es doten els vetlladors, logopedes i personal que calgui… Aquí has de batallar per les hores de vetllador.
Parlem del professorat. Un dels seus pilars és seleccionar els millors.
Busquen gent molt competent, fora del que és normal. Els mestres són el motlle i, per tant, han de ser bons, en l’aspecte curricular, amb domini d’anglès, llengua, matemàtiques, però també amb sensibilitat artística, amb un comportament ètic immaculat i actituds prosocials. I parlo de primària, que és quan han de ser millors, perquè és en aquesta etapa que s’estructura el pensament i la llengua. Si la base està ben feta, l’edifici aguanta.
Quin procediment se segueix per seleccionar-los?
D’entrada la professió té un enorme prestigi –i no pel que cobren, que és el mateix que aquí–. I després tenen una formació molt bona.
I com s’organitza la formació?
Es treballa per seminaris, sense gaires classes magistrals, amb molt treball personal, molta autoavaluació i no gaires exàmens. Això sí: moltíssimes pràctiques, i en centres de referència, que sovint tenen les mateixes universitats en propietat.
A Catalunya s’estan impulsant canvis per millorar el grau d’educació. Com els valora?
Anem en la bona direcció, perquè hem aconseguit posicionaments de pacte entre universitats, cosa gens fàcil. Això sí, hi ha pocs diners i una legislació bastant marcada. De moment destacaria la col·laboració inèdita entre universitats.
I a l’hora de la selecció per part dels centres?
D’entrada el ministeri calcula quants mestres es necessiten, i en funció d’això estructura la formació. No com a Catalunya, que en formem el doble dels que podem assumir, i després els eliminem amb les oposicions. En la seva contractació, l’encarregat és el director, que a la vegada ha estat contractat per l’alcalde, que és el responsable del centre, perquè les escoles són de titularitat municipal. El director fa les entrevistes acompanyat per representants del consell municipal o altres directors de la localitat. I si un municipi tanca el centre, doncs els mestres van al carrer i s’han de buscar la vida. I el sistema és públic, eh?
Això no genera inestabilitat entre el cos docent?
Aquí tindríem una revolta l’endemà d’implantar-ho. És evident que no es pot copiar. Hem de canviar però sempre sobre la base d’un pacte.
És que, insisteixo, quedar-se sense feina a Finlàndia no deu ser el mateix que a Catalunya.
Allà tens més drets garantits. Però també és cert que hem de fer prevaldre el dret a l’educació dels nens per sobre de tots els altres. I a veure, a la gent tampoc no la fan fora. Jo treballo en una escola concertada i la majoria de professors passen aquí tota la vida.
Quina relació hi ha entre mestres?
És fàcil que puguin entrar a una classe a observar; de fet, reserven cadires al final de les aules. És positiu per al claustre, la cooperació, fer circular el coneixement i les bones pràctiques. Hi ha una cultura que la classe és oberta. Jo mai he tingut cap problema per entrar a dotzenes d’aules.
Les escoles finlandeses són de titularitat municipal. Això garanteix més autonomia als centres?
L’autonomia és molt elevada, sí. Els currículums estan molt descentralitzats, per exemple. No com a Espanya, que els fa el ministeri i són de 1.000 pàgines.
Una última qüestió per copsar el panorama finlandès: els horaris. Aquí van en contra de l’educació?
Tornem a les polítiques d’igualtat, externes a l’escola però que la condicionen. Tenir horaris dignes, que permetin als pares ser a casa a una hora prudencial… Aquests països van 30 anys per davant nostre! Com vols acompanyar el teu fill si arribes a les 20 h a casa? Estàs fet pols!
