Tot i que el filòsof i pedagog toledà José Antonio Marina és conegut pels seus nombrosos llibres, estudis, articles i assaigs, ha estat la posada en marxa de la Universitat de Pares el que li ha atorgat en els últims set anys més prestigi, si això és possible, en el món de l’ensenyament i la pedagogia. Complementat amb una Escola de Parelles i en contínua investigació, es tracta d’un projecte únic on s’ensenya als pares, mitjançant el sentit pràctic i les noves tecnologies, a estimular el talent dels seus fills. Marina, que va remetre una proposta sobre educació als partits polítics sota el nom ‘Objectiu 5 Anys’, ens rep a la seu de la Fundació que dirigeix el projecte i parlem amb ell sobre aquesta reeixida iniciativa i també sobre talent, emocions, crisi econòmica, joves i lleis educatives.
Ja fa set anys que es va crear la Fundació Educativa Universitat de Pares, quin balanç en fa?
Aquest projecte ha respost a la necessitat d’una generació concreta de pares o ha estat una resposta social més global?
Es correspon amb l’evolució de la societat, que ha fet que nens i adolescents tinguin més oportunitats però que sigui més difícil aconseguir que les aprofitin. Estem en un món incert i ràpid que obliga a pares i docents a saber el que diem als nostres alumnes i fills. Hi ha coses que sabem amb certesa, com que els nostres nois i noies s’enfronten a un món global, molt competitiu i que els oferirà moltíssimes oportunitats però que serà ferotge amb qui no les aprofiti. El que fem nosaltres és facilitar als pares que els seus fills puguin aprofitar aquestes oportunitats: primer fomentant el talent dels seus fills i després informant-los sobre estudis, llocs, noves tecnologies o mètodes per resoldre problemes. És una funció gairebé de justícia social, perquè qui està més informat té més recursos.Volem que tothom jugui a la primera divisió.
Quins són els prejudicis i estereotips que han de rebutjar en l’educació dels fills?
Molts. Primer, els prejudicis que els pares tenen sobre ells mateixos. Molts estan angoixats perquè creuen que són responsables de tot allò dolent que li passi als seus fills, i no és veritat. Cal desculpabilitzar als pares perquè no són els únics agents educatius; aquí l’entorn juga un paper fonamental, i a Espanya hi ha una desconnexió enorme entre la família i l’escola. Per això estem intentant construir aquests ponts perquè treballin junts. En segon lloc, hi ha el mite que els nens neixen amb una intel·ligència determinada. Un nen sa té unes capacitats meravelloses però que es poden frustrar. Si les desenvolupa, llavors adquireix talent.
Un altre estereotip és sobre el cervell. El cervell pot construir-se a si mateix, no és únicament una eina que fem servir i si es construeix bé tindrà molts recursos. En quart lloc, que les emocions s’aprenen com s’aprenen altres coses. I finalment, cal rebutjar la idea que l’adolescència és una època de crisi, perquè no és així. És una època on tot el cervell es redissenya i és la segona gran era de l’aprenentatge. L’educació de l’adolescent està infantilitzada, sense adonar-nos que la responsabilitat forma part del desenvolupament de la intel·ligència. Per a això tenim també un taller especial per al desenvolupament del talent adolescent i una Escola de Parelles per ajudar-los en aquesta missió (el termini de matrícula finalitza a l’octubre).
Com creu que ha afectat la crisi econòmica a les relacions entre pares i fills?
Ha afectat per diverses raons però la fonamental és que el clima que es viu en una família influeix molt en els fills i quan a la família hi ha un ambient de tensió, de por i de dificultats econòmiques, els nens i adolescents el detecten immediatament. També ha baixat el nivell de despesa de les famílies; i després hi ha el gran percentatge d’estretors econòmiques, afectant els nens fins i tot a nivell alimentari, i això és molt preocupant.
I pel que fa a l’educació?
Respecte a l’escola s’ha produït un efecte estrany, perquè la bonança econòmica havia provocat que augmentés l’índex d’abandonament escolar, i ara, amb tanta gent sense facilitat per trobar feina, ha disminuït aquesta taxa d’abandonament escolar, però no perquè l’escola estigui millor sinó perquè l’ocupació està pitjor. La crisi ha propiciat que els que ara estan decidint el seu futur en l’adolescència o entrant a la universitat s’hagin convençut que no tenen altra sortida que l’educació. I per no ficar-los en un carreró sense sortida, hem de dir-los que qualsevol sortida és possible a través de l’educació però que no ha de ser només mitjançant la universitat. Sense educació, no hi ha futur, ni encaix social, però no tota ha de ser universitària, ha d’haver una formació professional forta i oberta.
Encara hi ha la sensació que els pares deleguen moltes d’aquestes funcions en els professors, ¿és una impressió equivocada?
No es pot parlar dels pares en general. Hi ha un percentatge d’ells que són negligents o no són capaços d’educar. Després n’hi ha d’altres que volen que l’escola només els instrueixi perquè l’educació els la donen ells. La resta de la població dóna molta importància a l’escola al mateix temps que desconfia d’ella, estan en una situació incòmoda. Però no crec que hagin abdicat de la seva tasca educativa. La majoria estan preocupats, i moltes vegades el que fan és multiplicar les activitats extraescolars dels nens perquè no saben com fer-ho. S’inhibeixen més per sentir-se incapaços que per no voler educar-los.
Vostè també és col·laborador en els estudis del Centre Reina Sofia sobre Adolescència i Joventut. Fem malament en parlar contínuament de ‘ninis’?
Sí, perquè el que hi ha és una barreja de persones desanimades, decebudes i automarginadas. Els decebuts són els que no han trobat una feina després de buscar-la molt i ara estan en un paper hostil contra la societat, la menyspreen perquè no ho ha facilitat. Els desanimats estan en una situació que no poden superar, en estrès, paralitzats. I els tercers són els que ‘passen’, o bé perquè la seva família els manté, o perquè s’han instal·lat en el gust per la precarietat. No tenen cap interès en plans a llarg termini, s’han automarginat, no tenen esperança, han trobat una espècie d’impotència confortable. Aquests tres grups formen un col·lectiu molt ampli però molt diferents els uns dels altres, i a cada un d’ells caldria dirigir-s’hi d’una manera diferent.
Contínuament s’alerta també del dany de les xarxes socials sobre joves. Són tan dolentes, no creu que aporten valors positius?
És que encara no estem acabant de saber com funcionen. Van tan ràpid que no ens dóna temps a aprendre a manejar-les bé. És com si en una mateixa setmana haguéssim passat de la impremta al telèfon i a l’ordinador. Les tecnologies en xarxa són potentíssimes i magnífiques però encara les fem servir com als nens que li donen una joguina. Això és una cosa de la que tenim cura a la Universitat de Pares: com introduir les tecnologies en els processos d’aprenentatge. Per exemple, en el nostre Projecte Centauro concretem què ha de guardar el nen a l’ordinador i què ha de guardar al seu cervell. Per això m’agrada tant la frase “Un burro connectat a Internet continua sent un burro”. Perquè hi ha xarxes socials intel·ligents i xarxes estúpides, fanàtiques, que limiten la capacitat d’atendre.
Va dirigir al juliol una carta al nou ministre d’Educació, Íñigo Méndez de Vigo, on va ser molt crític amb l’exministre Wert. Li ha respost?
He de reconèixer que em va cridar l’endemà i hem tingut una entrevista. Ha canviat el to i ha aconseguit una cosa impossible: que el començament de curs comencés sense grans problemes. Wert va deixar l’educació com un vesper, amb tothom enfadat, amb la llei ja aplicada en diversos cursos. I el nou ministre ha introduït una mica de calma i els consellers ho han agraït també, ajornant les qüestions més polèmiques. La LOMCE té més defectes pel model de gestionar-se que pel seu contingut. I no reconeix que l’única forma comprovable de millorar l’educació és millorar el nivell dels docents. La formació del professorat i dels equips directius és prioritari i mentre no es faci això, no hi ha llei que valgui.
Per què és tan delicat el tema de l’educació a Espanya. Per què cap llei educativa ha acabat de funcionar?
Sempre ha estat un defecte de gestió, mai hem tingut bons gestors educatius. Una llei no canvia l’educació, però si va acompanyada de l’esforç d’implicar tots els agents, professors, pares i la societat, sí que ho farà. Jo he fet una proposta que enviaré als partits polítics de cara a les eleccions generals i publicaré sota el nom “El despertar del diplodocus”. És ‘Objectiu 5 anys’: amb el pressupost que hem tingut a Espanya, que és el 5% del PIB, ens podem convertir en una escola d’alt rendiment en el termini de cinc anys. Els objectius serien reduir l’abandonament escolar un 10%, pujar 35 punts en el Programa Internacional per a l’Avaluació d’Estudiants (PISA), que és possible; reduir la diferència entre els bons i mals estudiants, i poder ensenyar les destreses del segle XXI.
Tenim el full de ruta en els models de països que ho han fet molt bé, com Finlàndia, Anglaterra o Polònia. Hem d’aconseguir que la societat espanyola vegi que això és possible i que d’aquí a cinc anys no ens vegin una altra vegada discutint sobre el mateix, una i altra vegada. A veure si aconsegueixo despertar la polèmica necessària, i es pot fer una proposta rigorosa i optimista.
