Ho hem sentit sovint, darrerament: quan tal o qual partit accedeixi al relleu de poder, derogarà la LOMCE, la Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa.
No ens enganyem: pensar que, en un eventual tomb polític, n’hi haurà prou amb eliminar la LOMCE i desenterraran els currículums de la LOE (Ley Orgànica d’educación), per a millorar de sobte l’eficiència de l’escola, és d’una ingenuïtat irresponsable que el sistema educatiu no es pot permetre. En educació, mai hi ha marxa enrere.
És evident que qualsevol canvi haurà de proposar alternatives que vagin més enllà del retorn a fórmules anteriors, i tindrà que abordar els tres grans reptes que la UNESCO ha assenyalat per l’educació de l’horitzó 2030: empleabilitat, sostenibilitat i inclusió. Algú s’ha parat a pensar com en aquests termes, per a fer propostes de canvi?
En el nostre país, l’eficiència dels models educatius per l’empleabilitat està durament qüestionada per les estadístiques de l’atur entre el jovent, que arriba al 57% entre els 18 i els 35 anys. El desenvolupament sostenible de sistema escolar s’enfronta al repte d’un finançament impopularment restrictiu, i altament incert en temps difícils,. Tanmateix, la inclusió educativa dels sectors més desafavorits encara mostra mancances en temes com l’atenció als alumnes de necessitats educatives especials, l’acollida als immigrants o els refugiats, i fins i tot l’equitat de gènere en les ofertes professionalitzadores pels adolescents.
El debat polític sembla inqüestionablement necessari, però en el món educatiu hauria d’inquietar també la manca de debat pedagògic que sembla acompanyar la presa de decisions. És cert que la diagnosi està força compartida: l’escola necessita canviar, perquè els resultats haurien de facilitar el relleu generacional amb una ciutadania preparada i responsable, i donar resposta a les necessitats socioeconòmiques del moment. Ara per ara, el sistema falla. Quines són les propostes existents?
Hi ha qui defensa un model de continguts mínims garantits i unificats per a tothom a primària, amb un ampli ventall d’itineraris flexibles segons capacitats o interessos a secundària. Hi ha qui proposa models professionalitzadors al llarg de tota l’escolarització obligatòria, que combinin teoria i pràctica, amb espais personalitzats d’emprenedoria i creixement personal, interrelacionats amb el món laboral. Hi ha qui aposta per cercar un marc competencial, lluny del currículum de continguts, obert a experiències de recerca docent i de metodologies experimentals desplegades en funció del projecte escolar i dels interessos de la comunitat educativa, que aprofundeixin en l’autonomia de centre. A primera vista, són tres principis què, unificats, poden plantejar un sistema educatiu potent i sostenible: garantia de mínims, professionalització del jovent, i exploració d’alternatives educatives. Sembla senzill… Quina és la dificultat?
D’una banda, determinar què s’entén per “estudis bàsics” sembla una tasca hercúlia: s’han de proposar continguts mínims? … Si és així, quins són i com es determinen? Vivim en un món on la comunicació digital ens posa a l’abast dades, fets, exemples, explicacions i espais de debat directe amb els professionals, els científics i els docents d’arreu del món. Resultarà més útil saber relacionar-se, aprendre i qüestionar la informació trobada per a seleccionar els aprenentatges necessaris, que intentar memoritzar fets irrellevants. En què volem que siguin competents els nostres fills i filles? Com s’ensenya i s’aprèn a ser capaç, innovador i creatiu? Com s’aprèn a resoldre els problemes complexos del món, en plena abundància informativa?
D’altre banda, la preparació professional del jovent és actualment un dels reptes més complexos del sistema educatiu, en un món que vol donar resposta tant a la globalització tecnocientífica com a la revalorització dels patrimonis tradicionals locals i diferenciats, o a les demandes d’innovació creativa i d’interacció massificada en entorns virtuals. Quins perfils professionals necessitarem, quan els alumnes deixin l’escola? Quines feines es crearan? Quina economia pot afavorir un desenvolupament efectiu i sostenible, i fins i tot ètic i equitatiu?
Igualment, la recerca d’alternatives educatives es fa necessària, quan veiem un persistent abandonament escolar que es genera amb l’absentisme (més nois que noies), el fracàs acadèmic (més freqüent entre l’alumnat de famílies econòmicament desafavorides), i l’exclusió social (especialment palesa vers els alumnes que pateixen discapacitats, malalties psíquiques o situacions de vulnerabilitat emocional crònica i permanent). Quina opció educativa pot oferir un espai d’aprenentatge just i equitatiu per a tothom? Quins recursos cal destinar a l’escola per a que pugui atendre adequadament totes les necessitats individuals, sense discriminació? És possible fer-ho? Què s’ha de canviar per aconseguir-ho?
Obrir un debat prou ferm que incorpori totes les forces socials hauria de ser una responsabilitat difícilment ajornable, si volem repensar l’educació en els termes que la UNESCO i les Nacions Unides proposen pels propers 15 anys. L’objectiu no és saber quina escola volem, sinó què entenem per escola, per a què la volem i com pot ajudar a les properes generacions a decidir, en plena llibertat, sobre la pròpia vida.
Potser cal, en un primer moment, fer memòria i assenyalar alguns dels errors històrics que ens acompanyen des de fa segles:
- Per a qui i per a què es va crear l’escola? Cal repensar per a qui i per a què volem l’escola. Sovint, l’escola és un espai aliè a l’alumne.
- Quan i per què evoluciona el sistema educatiu? Necessitem canviar el curriculum i les creences obsoletes sobre con s’aprèn, per avançar en formes d’ensenyar que tinguin impacte en els aprenentatges de l’alumne.
- En què està canviant l’escola “de sempre”? Els canvis del món tecnològic estan afectant l’escola de forma irreversible. Cal consensuar què volem conservar, i per què.
Es troba l’escola catalana, entre la LEC i la LOMCE? Els reptes actuals
Cal anar més enllà del debat entre els criteris d’autonomia educativa defensats per la generalitat en la LEC (Llei d’Educació de Cataluny,a del 2009), i els plantejaments de supervisió centralista defensats per l’estat en la LOMCE (Ley Orgánica para la Mejora de la Calidad Educativa, de 2013). No podem oblidar que l’autèntic aprenentatge es dóna quan hi ha interacció entre alumnes, amb el professor i en situació d’exploració i reflexió. I tot això és possible a les aules escolars d’avui dia. No ha d’haver-hi excusa, per a no canviar espais i formes de fer. Per què seguim tant sovint col·locant les taules i cadires de l’aula en rengle? Per què es reciten parts del llibre de text, sense propostes de recerca o de debat entre els alumnes?
La LOMCE pot establir llistes de continguts innecessaris, però no arribarà mai a dictar la forma en que l’alumnat ha de cercar la informació a Internet, ni la tècnica que el professorat pot utilitzar per estimular la curiositat i la creativitat. La LEC pot definir perfils docents o proposar criteris per seleccionar equips directius, però no pot garantir que el professorat farà preguntes enriquidores i rellevants a classe. El repte no és la llei de torn, sinó la capacitació docent, la visió global, i l’adequació de les metodologies a una nova realitat. Per a que l’alumnat arribi a ser el protagonista de l’educació, cal repensar el que fem a l’escola, sigui quina sigui la llei marc:
- On som i on volem arribar? Per una banda, tenim el repte de mantenir el bagatge cultural que ens fa ser qui són, com a cultura i com a territori. Per altra, ens hem d’incorporar a una internacionalització sense la qual no hi ha sostenibilitat possible. L’alumnat ha de poder incorporar-se a la societat adulta amb estratègies de convivència, habilitats d’aprenentatge professional, i capacitat d’accés al mercat laboral, a més de disposar d’eines de sostenibilitat i resiliència per a ser feliç i fer feliç els altres, en un món incert i canviant.
- Quin professorat tenim i quin volem tenir? Cal repensar les capacitats que ha de tenir el professorat en l’escola actual, i vetllar per la capacitació des de la formació inicial i la formació continuada. Hem de desplegar formes d’organització en equip que permetin valorar els bons professionals, i ajudar a millorar els que encara no ho són prou. Cal identificar les millors pràctiques i les millors situacions d’ensenyament i aprenentatge, per a donar-les a conèixer i compartir-les.
- Quina escola volem? Harem de decidir sobre els criteris per establir models d’escola compromesos amb el servei social que representen, i valorar-ne els resultats. D’acord amb les recomanacions d’institucions internacionals per la justícia i la inclusió educativa, cal planificar el projecte escolar per aconseguir una organització útil, sostenible i oberta a tothom. Hem d’afavorir espais flexibles, dinàmics, acollidors. S’ha de facilitar la formació d’equips preparats per adaptar-se al cada context, i disposat a canviar-lo, per a millorar els resultats dels que més ho necessiten. Cal inspirar el canvi vers una escola connectada i ubiqua, a partir del que ja s’està experimentant en els centres educatius amb xarxes d’entorn.
- Quins ensenyaments ens calen? Si be les lleis centralitzadores poden determinar quins continguts haurem d’ensenyar, difícilment podran reglamentar quines estratègies treballarem a l’aula per a desenvolupament el pensament crític, l’aprenentatge estratègic i els processos cognitius de creació i reflexió. Haurem de plantejar-nos quins són realment els ensenyaments necessaris per tal que l’alumne arribi a ser competent en les habilitats complexes que necessitarà per viure i conviure amb llibertat i responsabilitat.
I després de la LOMCE, què?
Sense esperar què la LOMCE sigui retirada per algun dels partits que ho han anunciat, és evident que el debat educatiu s’ha d’iniciar en els espais compatits entre famílies, escoles i forces socials. Sembla impossible que els aprenentatges parcials i fragmentats d’un currículum basat en continguts siguin suficients per a un món hiperconnectat i interdependent, on es comença a valorar la competència proactiva i la innovació per sobre de la formació d’hàbits i rutines que potser no seran necessaris en el futur.
Després de la LOMCE, la nova normativa de torn pot seguir insistint en detallar llistes de conceptes, definir situacions uniformes per ensenyar i aprendre, o assenyalar mínims per a l’avaluació d’estandards, però la realitat de l’aula haurà de proporcionar les evidències del que configura actualment la qualitat educativa: la visió complexa i interconnectada del món, i la capacitació per entendre’l, habitar-lo i canviar-lo per a fer-lo més just i equitatiu.
El nou currículum de futur pot mantenir el treballar aïllat de la lectura, l’escriptura, l’oralitat o l’escolta discursiva, però a ningú se li escapa que l’estratègia de futur és poder fer el pas ràpid i productiu d’una habilitat a l’altre, en una transcompetència comunicativa (transliteraclitat), pròpia de la transmèdia (l’espai virtual creat per la suma dels diferents entorns digitals i presencials on té lloc la comunicació i la participació social).
Potser seguirem estudiant anglès o francès, però l’alumne preparat serà el que a més a més estigui en situació de fer les transferències estratègiques per aprendre amb facilitat xinès, àrab i qualsevol llengua internacional dels països emergents.
És possible que en una futura norma educativa estigui reglamentat l’ús dels ordinadors o dels telèfons mòbils, però sembla evident que l’escola haurà d’interactuar amb la realitat i assumir part de la formació necessària per a utilitzar aquestes eines, o les que surtin en substitució, per connectar-se, participar, i accedir al món virtual en expansió.
L’escola ha estat una institució que ha durat segles, però corre el risc de quedar desdibuixada i perduda entre els aprenentatges no formals i informals, vençuda per les aportacions educatives dels entorns digitals, si no sabem trobar el valor afegit que ha de tenir en la nostra societat. Després de la LOMCE, en tot cas, vindrà una altre norma que no ens ha de fer perdre el nord del què cal fer i com cal fer-ho. El repte final, com sempre, és donar novament sentit estratègic i social a l’escola, per a oferir a les noves generacions el seu espai d’aprenentatge per a la construcció de coneixement, de comunitat i de convivència.
