Un dels grans reptes de qualsevol societat avui en dia és garantir l’accés a la formació a tota la població i al llarg de la vida. Si, a més a més, es vol que aquesta societat estigui integrada i cohesionada, això s’ha de fer de manera equitativa, garantint uns nivells de qualitat en educació i uns bons resultats per a tothom.
Si fem una ullada sobre els nivells formatius de la població del nostre país o sobre els resultats actuals del sistema educatiu ràpidament en adonem de la necessitat de garantir l’èxit dels nostres estudiants, però també d’aprofundir en la formació de les persones adultes. Els joves que no es graduen en la secundària obligatòria són molts, per no dir massa, i encara més els que abandonen prematurament el sistema educatiu. Els països europeus estan compromesos actualment en fer baixar la taxa d’abandonament escolar prematur per sota del 10%. Nosaltres estem per sobre del 20%. Resultat d’això, els joves que no disposen de les competències adequades per desenvolupar-se amb èxit en la societat actual o per accedir a un lloc de treball són un grup massa gran. I, paradoxalment, són un grup massa petit els que retornen al sistema educatiu o decideixen anar-se formant al llarg de la vida.
Des dels municipis aquesta preocupació es viu de manera quotidiana. En la proximitat és molt fàcil valorar l’elevat cost social i econòmic de l’abandonament educatiu. Per això, molts governs locals estan apostant avui en dia per portar a terme projectes que miren d’aturar el desànim de molts joves i de moltes famílies que veuen el futur amb pessimisme. Moltes d’aquestes línies de treball centren les seves estratègies en la orientació, entesa, primer de tot, com la feina d’acompanyar les persones en els seves trajectòries educatives i ajudar-les en les tries que han de fer. En la visió local, l’abandonament escolar prematur no és combat només des de les aules, ni des del sistema educatiu, requereix de la participació, la complicitat i la implicació d’actors ben diversos, públics i privats,
El sistema educatiu ens cal reforçar-lo en les seves etapes obligatòria i postobligatòria desenvolupant bons mecanismes d’orientació dins els centres, però ho hem de fer coordinant-ho adequadament amb la feina d’orientació que fan la resta d’actors del territori. Ajuntaments, entitats i associacions miren de garantir que totes les persones, en les diferents etapes de la seves vides, puguin accedir als serveis i recursos disponibles per satisfer les seves necessitats d’orientació.
Una bona orientació és una de les millors armes contra l’abandonament escolar prematur i una de les millors mesures de l’èxit educatiu hauria de ser tenir la capacitat d’escollir un itinerari educatiu i professional i fer-ho encertadament. Hauríem de ser capaços de fer que cada persona pugui tenir projectes personals de futur que li permetin desenvolupar-se plenament en la societat del coneixement, podent escollir els seus camins tant de formació com de vida. Per fer-ho, si això és possible –que ho hauria de ser– és necessari definir com ha de ser el sistema d’orientació, quina funció han de tenir els diferents actors que hi participen, que són molts, i com s’han de relacionar entre ells.
Per acabar, però, m’agradaria projectar la mirada i deixar constància de la relació imprescindible i necessària entre l’escola, la família i els ajuntaments, que són la base del que és una ciutat orientadora. I una ciutat orientadora és una ciutat que, amb un govern al capdavant, concentra energies i esforços en fer possible un accés universal al coneixement i que situa la persona al centre del procés educatiu i orientador. Es tracta d’una ciutat que afavoreix la creació d’itineraris personals i que ofereix noves oportunitats a totes les persones que ho necessitin, una ciutat que busca que ningú es quedi enrere, que tothom pugui ser i formar part de la riquesa de la ciutat.
Les ciutats orientadores acompanyen les persones en els seus processos vitals, donant-los instruments d’elecció i eines per potenciar les seves capacitats, de manera que cadascú pugui construir el seu projecte de futur individual, i que cadascun d’ells, conjuntament, esdevinguin un projecte col·lectiu.
