Ha estat bonic mentre ha durat. Per un temps, semblava que PP i PSOE coincidien en alguna cosa en educació: els dos partits deien que pretenien que més alumnes estudiessin fins als 18 anys. Fins que el ministre d’Educació, Iñigo Méndez de Vigo, ha desmentit al seu número dos. Al ministre li sembla que les coses estan bé com estan. S’esfuma l’element que més els podia acostar a un acord?
S’acosten les eleccions i els partits deixen anar les seves propostes. Aquesta vegada va ser el PSOE qui va obrir el meló d’aquest debat quan va presentar les línies bàsiques del seu programa electoral. Els socialistes pretenen “estendre l’obligació de les administracions educatives d’oferir places fins als 18 anys”, que no és el mateix que establir l’obligatorietat.
El número dos del Ministeri d’Educació, Marcial Marín, va informar en roda de premsa que s’està valorant fomentar l’educació fins als 18 però amb la idea de deixar la porta oberta a que treballi qui vulgui (a l’Estat espanyol es pot treballar des dels 16 anys). Ha estat desautoritzat pel seu cap, que opina que “els terminis actuals són correctes” i es pregunta “com vol pagar-ho” el PSOE.
De la resta de partits espanyols no es coneixen encara les propostes educatives. De Ciutadans se sap que vol impulsar un pacte educatiu. Poc més. Podem està elaborant el seu programa. Aquesta idea la comparteixen també col·lectius del sector educatiu com la Plataforma Estatal per l’Escola Pública o FEDADi, la federació de directors d’institut.
Obligatori fins als 16
La proposta busca anar un pas més enllà en educació. Els partits creuen que és el moment que tots els alumnes es quedin dins el sistema fins als 18 anys encara que no sigui obligatori per llei, igual que va fer la LOGSE el 1990 amb el tram d’entre 3 i 6 anys. Aquest període educatiu tampoc és obligatori però presenta unes taxes d’escolarització properes al 100%.
No és que ara no es pugui estudiar fins als 18 en el sistema públic, és clar. Però el percentatge dels que es queda fins als 18 està lluny d’aquest 100%. A Espanya la llei obliga a escolaritzar als joves fins als 16 anys, en teoria quan s’aprova el 4t curs de l’ESO. A partir d’aquí el camí natural després és fer el Batxillerat, normalment per acabar a la universitat, o triar la via professional a través de l’FP. Avui en dia una gran majoria dels estudiants segueix una d’aquestes dues vies però també hi ha un grup de joves que abandona el sistema acabats de fer els 16, tinguin títol o no, per incorporar-se el mercat laboral. Per a ells està pensada la mesura estendre l’educació fins als 18.
A dia d’avui per continuar amb el Batxillerat no hi ha problema. L’oferta de places cobreix la demanda. A més, qui no té interès a seguir estudiant difícilment optarà, de continuar, per la via acadèmica. Els partits pensen que la fórmula per retenir-los en el sistema passa per ampliar l’oferta d’FP, insuficient actualment segons els sindicats. Però fer-ho no és tan senzill com simplement posar més places a la seva disposició. Què fer amb els alumnes que no volen estudiar, si s’han d’estendre els concerts fins al Batxillerat o com es pagarà aquesta ampliació es plantegen com a obstacles a l’hora d’estendre l’educació.
Com atraure els que no volen estudiar
L’estadística revela que l’abandonament prematur educatiu -les persones que no segueixen en el sistema després de la Secundària obligatòria- està en un 20,3%, segons les últimes dades d’Educació. Afinant una mica més, el 92% dels alumnes de 17 anys i el 80% dels de 18 segueixen en el sistema, el que significa que la universalització estaria dirigida a aquells pocs que no ho estan. Precisament els més problemàtics des del punt de vista educatiu, els que no volen estudiar, és més complicat mantenir-los a classe i els que més poden alterar el bon funcionament de la mateixa, segons recorden els que es dediquen a l’ensenyament.
“Em semblaria molt bé que tots els alumnes estudiessin fins als 24 i no hi hagués abandonament”, explica Maria Antònia Casanova, presidenta de l’Institut de Promoció Educativa, “però ja gairebé resulta difícil mantenir-los fins als 16, no sé com pensen fer-ho”, afegeix . Jesús Salido, president de la confederació d’associacions d’AMPAS Ceapa, es manifesta en la mateixa línia i opina que a aquestes edats l’alumnat “ja té certa edat, cal canviar la metodologia perquè estiguin motivats per continuar estudiant. De res servirà que segueixin estudiant si veuen que no els serà útil en la seva vida personal”, explica. Coincideix en aquesta idea Carlos López, secretari general de FETE-UGT, que rebutja que estendre l’educació arribi per la via de l’obligació: “Si es transformés l’ensenyament postobligatori en obligatori el nivell de desinterès i conflictivitat escolar augmentaria”, assenyala .
L’FP per si sola no ho arreglarà
Referent a això la proposta del PSOE, la més completa encara que no entra en molts detalls, aposta bàsicament per ampliar l’oferta de places de Formació Professional, sota la premissa que faran falta “almenys” 200.000 places noves a curt i mig termini per atendre la demanda. El Ministeri d’Educació ha recorregut aquesta via durant la legislatura amb la creació de la FP Bàsica com a via formativa per a aquells alumnes que no acaben de rendir en el sistema ordinari. No obstant això la FPB, pensada per a alumnes de 16 anys encara que pot acollir excepcions de 15, no acaba d’arrencar, potser llastrada per les presses amb què va ser impulsada. El sistema prou feines arriba als 60.000 alumnes en el seu segon curs en funcionament (dada prevista per al primer) i la meitat d’ells va suspendre l’any passat.
Els experts consultats opinen que limitar-se a ampliar l’oferta de l’FP com a mesura principal per estendre l’educació no funcionarà. “Caldria canviar el model perquè tingui una gran diversificació fins als 18 anys”, afirma Casanova. Per Salido aquest és el debat principal. “Quins continguts tindrà aquest tram?”, es pregunta. López assegura que “en aquest col·lectiu [el que deixa l’escola] és on s’ha d’actuar amb un concepte més flexible de l’escolarització per formar-lo segons els seus interessos. Complementar formació amb la inserció laboral, flexibilitzar l’FP, etc”, són algunes idees. Salido és “partidari d’una educació al llarg de la vida. Però cal abordar el debat de manera seriosa, no volem que sigui una excusa per ampliar els concerts, per exemple”, llisca.
El problema del finançament
Aquest és un dels problemes que afronta estendre l’educació. Si es vol que els alumnes estudiïn i es faci per la via de l’oferta pública de places, ha de ser gratuït, recorda Casanova. Fet que, en teoria, hauria d’incloure els concerts més enllà de Secundària obligatòria, que és el recorregut que actualment tenen. Tot això suposa una gran inversió. “Per tenir una educació de qualitat almenys cal tenir una inversió del 5% del PIB (amb prou feines passa del 4,5% actualment). Sense aquesta, no es pot disposar del professorat de suport que s’ha retirat, atendre l’educació inclusiva, l’atenció a la diversitat… “, assenyala. Xacres que afecten, precisament, a aquest alumnat a qui li costa més rendir i que s’acaba veient fora del sistema. El peix que es mossega la cua.
Finalment queda el dubte de per a què es vol augmentar l’edat d’escolarització de l’alumnat. Algunes veus han alertat d’una certa titulitis que només pretén que els alumnes surtin del sistema amb un certificat sota el braç. “La titulitis ja és part del sistema”, analitza Salido. “Només interessa la nota, per això apostem per l’educació integral, que en els centres s’ensenyin més coses que només les matèries troncals”, argumenta. Casanova també sosté que “es fan màsters i graus, però no sé en quines condicions. No sé si a la gent li interessa aprendre més o només tenir un paper”.
