Els assassinats de París per part de militants d’Estat Islàmic escapen a qualsevol comprensió racional, però ens interpel•len sobre les nostres relacions amb l’Islam, més enllà del rebuig sense matisos i de la compassió per totes les víctimes.
Fa 22 anys, el politòleg nordamericà S.P. Huntington va pronosticar que els conflictes que havíem d’esperar el segle XXI ja no serien entre blocs polítics diferents (per exemple, Rússia i els seus aliats contra els Estats Units, o la Xina contra el Japó), ni entre conjunts geogràfics diversos (Àfrica contra Europa, el Nord contra el Sud, l’Est contra l’Oest…), sinó entre el que ell anomenava civilitzacions, que definia com a entitats culturals essencialment marcades per la religió. D’entre totes elles, senyalava que el punt de fricció més immediat es donaria entre la civilització occidental (la seva, la nostra, de tradició cristiana) i la civilització islàmica, tant per motius històrics com pel pes de les migracions de persones de tradició islàmica cap als països d’Occident.
Aquest tipus de pronòstics, més que preveure els esdeveniments, el que fan és convocar-los, preparar el terreny perquè efectivament es donin, justificar les polítiques que es volen endegar i que, sense aquestes profecies, semblarien injustificades. En aquest sentit, la por d’Occident envers l’Islam s’hauria manifestat en dos tipus de reaccions complementàries: d’una banda, amb accions d’ocupació i de guerra, a vegades preventiva, a vegades repressiva, a l’exterior, i a l’interior, amb accions, primer tolerades, però cada cop més normalitzades, d’hostilitat, de xenofòbia i de racisme. Aquests dies ens hem afartat de sentir que estem (se suposa que Occident) en guerra amb l’Islam (bé, amb Estat Islàmic, amb el jihadisme radical… en definitiva, com prediquen sovint alguns analistes, amb l’Islam).
Uns anys després, concretament el 2001, el politòleg italià G. Sartori publicava un llibre, La sociedad multiétnica, que abominava del multiculturalisme, portador de tots els mals segons ell, i concloïa que l’islam i els musulmans eren irremissiblement inintegrables i, doncs, potencialment molt perillosos per a les democràcies occidentals, donada la seva distància cultural amb Occident (la seva cultura és considerada endarrerida, inferior, problemàtica, autoritària, massa condicionada per la religió i poc respectuosa amb els individus, especialment amb les dones). La conclusió d’aquesta anàlisi era que els països europeus haurien de reaccionar sense contemplacions impedint-los l’entrada i, si ja eren entre nosaltres, promovent el retorn als seus països d’origen, posant totes les traves possibles al seu assentament i, sempre i en tot cas, negant-los la condició de ciutadans i, per descomptat, impedint-los la nacionalització.
Les idees de Sartori, un intel·lectual liberal i reconegut, es van convertir en una mena de pensament únic que, amb matisos, van fer seu tant conservadors com liberals o socialdemòcrates, que es van afanyar a signar la sentència de mort d’una pretesa política multiculturalista que, amb prou feines, cap país havia endegat. Aquesta suposada incompatibilitat cultural entre el món islàmic i el món occidental s’ha traduït de moltes maneres: en els incomptables impediments per construir mesquites o agençar oratoris; en els intents repetits de demonitzar el vel i les dones que el porten; en la pervivència de prejudicis negatius permanentment actualitzats, en interpretacions esbiaixades de la història… Novament, quan en les ments dels uns i dels altres s’instal·la la creença d’un distanciament essencial, dels riscos de qualsevol tipus d’acostament, de la impossibilitat de compartir res, no ens hauria d’estranyar que s’eviti compartir escola o barri, que s’instal·li la sospita, el temor i l’estranyesa en les relacions més quotidianes.
Alguns investigadors, a la vista d’aquests plantejaments, han parlat d’un nou racisme, que no s’edificaria sobre bases biològiques, genètiques o fenotípiques (el color de la pell, la forma dels ulls, el tipus de cabell…), sinó sobre bases culturals com les que aquí hem intentat d’exposar. Per això l’anomenen també fonamentalisme cultural o diferencialisme, fent al·lusió a aquesta sacralització de les cultures, a la seva suposada incapacitat d’evolucionar, a l’horror davant qualsevol intent de barreja, considerada simplement contaminant. De fet, alguns d’aquests nous racistes es presenten com els heralds dels respecte per totes les cultures, els seus més fervents defensors, això sí, cadascuna a casa seva, de manera que no es produeixi cap mena de contacte i es puguin desenvolupar sense interferències…
Per tot plegat em sembla digne de destacar que, justament aquests dies, l’Observatori espanyol del racisme i la xenofòbia (OBERAXE), hagi fet públic un Manual para la prevención y detección del racismo, la xenofobia y otras formas de intolerancia en las aulas, fet en col·laboració amb totes les Comunitats Autònomes. Aquell anunciat xoc de civilitzacions de Huntington, aquella impossible integració dels musulmans de Sartori, només podran ser desmuntats lentament i pacientment a les aules, si els educadors tenim algunes idees clares i demostrem amb constància i determinació que no totes les profecies interessades tenen perquè autocomplir-se.
