Aquest article va sortir publicat a ‘Ed – La revista d’El Diari de l’Educació’
Durant els dos últims segles grans pensadors han fet aportacions brillants al món de l’educació. Les seves teories de l’aprenentatge s’estudien a totes les facultats, sabem que funcionen i hi ha estudis científics que ho demostren. A més, està sorgint una nova ciència de l’aprenentatge, que beu de moltes disciplines, i que ha arribat a conclusions significatives sobre com aprenem les persones. Malgrat tot això, a la majoria d’escoles seguim ensenyant i aprenent com al segle XIX (amb noves eines tecnològiques, però amb metodologies antigues). Les reflexions que comparteixo aquí són un resum de per què crec que les tecnologies digitals i el moviment maker —a les espatlles de bones teories de l’aprenentatge— tenen el potencial de canviar profundament les maneres d’ensenyar i aprendre.
Fins ara el canvi era molt difícil d’assolir. Els que se n’han sortit ho han fet a còpia de grans esforços. El principal agent de canvi hauria de ser el mestre, que primer s’ha de transformar a si mateix, esdevenint el que alguns n’han dit arquitecte d’experiències d’aprenentatge. En la meva opinió, les tecnologies digitals (en especial l’ordinador personal i internet) ens ajudaran a aprendre de maneres que teníem clar que funcionaven, però fins ara eren difícils d’aplicar o directament inviables.
Un dels primers en adonar-se del potencial dels ordinadors en l’educació fou Seymour Papert, un matemàtic que treballà amb Jean Piaget i que participà en la fundació del MIT Media Lab. Papert va definir una teoria de l’aprenentatge, el Construccionisme, que a partir de les teories constructivistes de la psicologia, pren una visió de l’aprenentatge com una reconstrucció més que no pas com una transmissió de coneixement, i afirma que l’aprenentatge és més efectiu quan la persona es compromet activament en la construcció d’algun artefacte significatiu per a ella. Aquest artefacte que després es pot compartir, pot prendre qualsevol forma: un poema, un robot, una conversa o un joc d’ordinador. El Construccionisme d’alguna manera busca alliberar els estudiants de la seva dependència d’ésser ensenyats. Papert va proposar l’ordinador com a eina fonamental per desenvolupar aquests principis.
Tenint en compte tot això, a Papert se’l podria considerar un dels pares del Moviment Maker, que ha ressorgit els últims anys i que emfatitza l’aprendre fent. La cultura maker promou l’aprenentatge informal, cooperatiu i en xarxa, fomenta un ús creatiu de les tecnologies, i proposa l’exploració de les interseccions entre disciplines tradicionalment separades (com per exemple la robòtica i les belles arts). A més, els makers són compromesos socialment i sovint intenten solucionar problemes que ells han detectat a les seves comunitats.
La (potencial) revolució de les tecnologies digitals en l’educació radica en que l’ordinador (o la tauleta digital, el mòbil, etc.) és una màquina de propòsit general (la primera en la història de la humanitat), i ens permet dissenyar, simular, adquirir informació, o programar, entre d’altres infinites possibilitats. Fer-ne un ús transversal a tota l’escola, per donar resposta a la curiositat i per promoure un aprenentatge basat en projectes, i a més, aprofitar Internet per fer un aprenentatge connectat (Connected Learning), són elements clau per convertir les aules en veritables maker spaces. Per suposat, mentre a l’escola continuem fent servir els ordinadors només per aprendre ofimàtica o com a substituts dels llibres, tot el descrit més amunt no té cap sentit.
Aquesta visió no és en absolut tecno-cèntrica, i els llocs on veritablement ja s’està desenvolupant en són exemples vius, on podem veure com s’integren de manera fluïda les arts, les ciències i la tecnologia.
Fa més de 200 anys J. H. Pestalozzi parlava d’aprendre amb el cap, el cor i les mans, un lema que podria assumir perfectament el moviment maker. Pestalozzi creia en una educació que empodera i que ajuda a crear ciutadans responsables. Siguem makers!
