Els currículums educatius són ambiciosos però incoherents. Respectar el dret a la diferència de les persones i debatre críticament les diferències culturals i religioses des d’una perspectiva intercultural és un dels objectius que s’hi proposa. En aquest article parlaré de la manca de temps que ens impedeix tractar l’alumnat com a persones en la seva globalitat, fet que ens porta a obviar la seva essència.
D’uns anys ençà les proves de competències externes a diferents cursos de Primària i Secundària marquen les agendes del professorat. La fiscalització d’aquestes proves per part del govern ha provocat un gir inconscient en el model educatiu. Un dels objectius principals a les escoles de Catalunya és la millora dels resultats i això ha provocat que enlloc d’educar per aprendre estiguem ensenyant a respondre. Quan això passa estem treballant només la part acadèmica de l’alumne i no la part emocional, la imaginació, la fantasia, la reflexió, la creació… Ens deixem la meitat d’una persona per treballar.
Anem a “toc de pito” perquè cal respondre bé les proves externes i deixar el llistó de la nostra escola ben alt, si pot ser, més alt que el de l’any passat. Si superem l’escola del costat millor, si tenim les mitjanes més altes de la comarca, perfecte! Si estem per damunt de la mitjana de Catalunya, ens felicitem i ens aplaudim al claustre. Però no n’hem d’estar satisfets. Ens hem de preguntar: què perdem pel camí mentre adoctrinem a contestar la resposta perfecta?
El món dóna voltes cada dia més ràpid. La informació arriba a nosaltres pràcticament amb immediatesa i sovint molt més ràpid que la nostra capacitat per a processar-la. Si a la majoria de les persones adultes ens és difícil assimilar tots els inputs que anem rebent i no som capaços de donar resposta immediata a tot el que passa al nostre voltant, imagineu-vos com ho viuen infants i adolescents. A tota aquesta rapidesa, a l’escola no hi donem resposta. És com si quan les nenes i els nens entren per a porta el món exterior quedés anul·lat i només hi hagués temps per la matèria estrictament acadèmica.
En el cap de l’alumnat, darrerament, hi ha molt vocabulari desconegut i moltes preguntes sense respondre ni temps per tractar-ho: ISIS, sunnites, xiïtes, Estat Islàmic, muyahidins, atemptats, OTAN… L’escàs temps per parlar a l’aula es converteix en un perill per l’aprenentatge d’èxit, per l’esperit crític i fins i tot per a la convivència.
Un dilluns al matí entren a l’aula i “París” és la paraula més repetida. Per a ells no ha passat res més al món que els atemptats a la capital francesa. És obvi que cal tractar el tema a l’aula i sobretot en escoles on hi ha un alt grau d’alumnat d’origen àrab. Alumnes, principalment marroquins, han sentit a dir aquests darrers dies que és “culpa dels moros”. Tot això necessita parlar, parlar i més parlar. No n’hi ha prou de desmentir aquestes afirmacions i obrir el quadern de matemàtiques. Hem de posar en primera línia del nostre model educatiu el diàleg. Amb l’alumnat és essencial per a una aprenentatge significatiu i constructiu. Parlar a l’aula ens ajuda a entendre el món, interaccionar amb la informació, tractar-la, entendre-la, saber detectar les manipulacions, a ser persones crítiques.
Malauradament, quan arriba dimarts, cap alumne entra a l’aula dient que l’Estat Francès ha bombardejat Al-Raqqah i dimecres, tampoc ningú no sap que hi ha hagut un segon bombardeig. Cap alumne es planteja quina responsabilitat tenen els governs sobre les morts innocents arreu del món perquè cap mitjà de comunicació habitual els ajuda a tenir a l’abast aquest argument. Tot això, sense temps per parlar a l’aula, es converteix una bomba de rellotgeria que pot atemptar en qualsevol moment la bona convivència en una societat. L’alumnat té el temps cronometrat perquè al final de cada etapa aprenguin a respondre unes preguntes determinades que ajudarà a la seva escola tenir una posició més alta en els rànquings, i els mestres som còmplices d’aquest model que practiquem i no aconseguim capgirar malgrat ens pesin les queixes.
Si estem fent la feina d’educar no podem permetre que els atemptats a París siguin combustible per al racisme i la islamofòbia. Fins i tot, entre l’alumnat creix la idea de posar barreres a les persones refugiades perquè poden suposar un perill a la nostra seguretat. Creix un discurs que pren origen en una societat de comunicació tremendament veloç i no hi ha temps perquè es puguin tractar aquest termes en el seu context social més proper; l’escola.
L’Estat Islàmic només és un dels temes que ens permet veure que a l’escola cal revertir el model. Cal recuperar els moments de conversar, de donar resposta a tot allò que passa al nostre voltant. És contraproduent no fer-ho. La setmana passada també van sentir molta informació sobre violències masclistes i, d’això, els llibres no en parlen. Cal que seiem, parlem i replantegem el model educatiu posant els infants i adolescents en el centre. Si planifiquem l’escola com un centre de reproducció de coneixement cal que tinguem ben clar que no estem educant sinó adoctrinant.
Perquè un món millor sigui possible una altra educació és necessària.
