Diria, amics i amigues, que és formidablement decisiva, de cara a l’acció social transformadora, la forma en com la universitat investiga i ensenya a investigar.
A tomb de què ve aquesta gruixuda afirmació?
M’hi ha fet pensar, i alhora m’ha donat eines al respecte, el llibre recent de Josep Pont Vidal sobre Sistemas y ser humano (Barcelona, Icària, 2016), que va ser presentat el passat 19 de gener de 2016 a la llibreria barcelonina Alibri.
Justament el llibre de Pont Vidal, professor de la Universitat Federal de Parà, Belém, al nord del Brasil, ens vol fer pensar críticament sobre els mètodes científics hegemònics en l’actualitat, en ciències humanes sobretot, bo i aportant elements a la discussió entorn de les relacions entre mètode, consciència i acció.
No és fàcil trobar un pensament diferent, heterodox, no normalitzat en ciències socials. Pont Vidal se situa ben clarament a la contra. L’assaig que comento és ambiciós (i opac en el plànol de les solucions aplicades i necessitat, sens dubte, d’una repassada en termes de correcció gramatical de textos de vegades traduïts directament de l’alemany), però no és claredat el seu propòsit, ailàs!, sinó re- introduir la dimensió humana transformadora en l’acció científica i social.
No és clar conceptualment, us aviso, perquè els teòrics alemanys de què parteix són espessos, començant pel constructivisme sistèmic radical de l’alemany i mestre de Pont Vidal, Niklas Luhmann (p. 81).
I és molt ambiciós perquè inclou una agosarada incursió metodològica en el terreny de l’epistemologia de les ciències de la naturalesa – com la física quàntica- i en camps com la religió, l’espiritisme, l’ecologisme i el feminisme, amb afirmacions certament polèmiques.
D’una manera o altra recull el designi dels filòsofs fenomenòlegs d’entre guerres i del mateix i massa oblidat José Ortega y Gasset, en el sentit de la necessitat de ponts fluids entre les ciències de la naturalesa i les ciències humanes, el diàleg entre les dues cultures. Per tot això és un clar antídot contra el pensament únic de filiació neoliberal anglosaxona que despulla de llums i de compromís social els nostres campus.
El llibre de Josep Pont s’ha de llegir, gosaria dir, amb els ulls joiosos de qui insta a “recuperar una visió decossificada del ser humà” i col·loca el subjecte i la seva consciència un altre cop en el punt de partença de la comprensió del món, “amb voluntat d’instituir-se i emancipar-se”.
Es tracta de replantejar la Il·lustració i els racionalismes tradicionals, desactivant els seus perills potentíssims i evidents, les seves exageracions monstruoses i letals, amb el designi clar de posar la llibertat humana en el centre de l’acció col·lectiva. En la base de l’estudi hi ha anys de treballs de reflexió i recerca a Alemanya, a Catalunya i a les dues Amèriques, la del Nord i la del Sud.
Una altra cosa és com se’n surt en els seus lloables afanys el sociòleg Josep Pont i Vidal, afanys dignes d’una mena de Ramon Llull del segle XXI. Això ja donaria per un altre debat.
Us convido, doncs, a llegir -això sí, amb paciència- Sistemas y ser humano, i fem aquest debat…
