La conferència que, amb aquest títol, va pronunciar la setmana passada Nuccio Ordine a Barcelona li anava com anell al dit a l’Institut d’Humanitats per celebrar el seu trentè aniversari. La seva tesi de fons (com també la del seu llibre La utilitat de l’inútil, Quaderns Crema, 2013) és que avui, amb l’embranzida del capitalisme globalitzat i salvatge, la dictadura de l’utilitarisme i la lògica del benefici s’imposen i impregnen cada cop amb més força l’ensenyament, la vida universitària i al patrimoni artístic i cultural.
La gestió empresarial, el crèdit, el deute, l’obtenció de títols i l’acumulació de papers -la quantitas y no la qualitas–, la burocràcia universitària, el benefici material immediat, la recerca aplicada i lligada als productes del mercat… constitueixen el mantra de l’univers dels sabers útils. Per contra, tot allò que té a veure amb el conreu de les humanitats, l’art, la poesia, la investigació bàsica no lligada a cap producte, el coneixement que es va coent a foc lent, el pensament crític, l’autonomia de criteri, la intel·ligència de la bellesa i de la bondat, la inimitat, la solidaritat, la memòria… formen part del paisatge dels coneixements inútils.
Ordine qüestiona aquesta jerarquització i la capgira, tot demostrant que els sabers tradicionalment considerats inútils esdevenen molt més útils que els coneixements econòmics de rendibilitat inmediata i de curta volada. En aquest sentit, el plaer desinteressat i gratuït del coneixement, el valor de la poesia, les oportunitats per ser millors persones, els sabers que no produeixen un benefici econòmic immediat o la grandesa cultural del passat per comprendre el present i per imaginar el futur, són infinitament molt més útils pel progrés de la societat i per a la felicitat dels éssers humans. “El diner ho pot comprat tot menys el coneixement”, i aquest, quan és sòlid i èticament poderós, pot desafiar les lleis del mercat.
En aquest punt, obrim un parèntesi per recordar el menyspreu amb què la LOMCE tracta les matèries relacionades amb les Arts, les Humanitats i les Ciències Socials, a les quals l’anterior ministre d’Educació José Ignacio Wert es referia textualment com “les matèries que distreuen”. No cal dir que l’enfocament economicista constitueix l’ADN de les reformes neoliberals aplicades arreu del món.
Aquest professor i assagista italià fa un recorregut pels clàssics de tots els temps per posar de relleu els efectes devastadors dels anomenats coneixemens útils, així com el caràcter alliberador dels titllats d’inútils, de manera interesada i perversa, pel poder dominant. Així, cita Diderot, Baudelaire i Keynes: “Els deus en els quals es fonamenta la vida econòmica són inevitablement genis del mal”. A Kant: “L’interès està estretament connectat amb el plaer”. Al Quixot de Cervantes: “L’heroi per excel·lència de l’inutilitat”. A Dickens: “Ningú ha pintat millor la guerra declarada contra la fantasia en nom dels fets i de l’utilitarisme”. A Marta Nussbaum, que descriu a Sin fines de lucro els efectes catastròfics que la lògica del benefici ha produit en el món de l’ensenyament.
I també es refereix a Víctor Hugo, el qual sosté que davant d’una crisi és més necessari que mai que es dupliquin els fons destinats als sabers i a l’educació de la joventut, per tal d’evitar que la societat caigui en l’ignorància. “A més del pa del treballador i de la vida, vull el pa del pensament, que és també el pa de la vida”.
