La setmana passada vam viure al Parlament un nou blindatge dels concerts econòmics de les escoles elitistes que segreguen per sexe. Junts pel Sí i el Partit Popular van presentar una esmena a la totalitat a la proposició de llei de Catalunya Sí que es Pot que pretenia acabar amb el finançament d’aquestes 16 escoles no coeducatives.
La supressió o no d’aquests concerts només està supeditada a la voluntat política que tingui el govern de torn de fer-ho. En aquesta legislatura, tal i com va fer la legislatura passada el govern de CiU, Junts pel Sí argumenta elements jurídics i d’ingerència competencial per part de l’Estat a l’hora de negar la supressió d’aquests concerts. La realitat els desmenteix. Malauradament, i una vegada més, CDC ha arrossegat ERC cap a posicions que no són naturals en l’espai polític del republicans, en aquest cas, la defensa de la segregació educativa per motius de sexe. L’any 2014 es van renovar els 16 concerts a escoles sexistes –majoritàriament de l’Opus Dei o dels Legionarios de Cristo– en plena crisi econòmica i amb un tancament massiu per causes suposadament demogràfiques de línies d’escolarització públiques, que suposen un esforç econòmic anual de 29 milions d’euros a les minvades arques de la Generalitat de Catalunya. Aquella hagués estat l’oportunitat ideal per eliminar els concerts a les escoles sexistes. Es podia fer sota el paràmetre de la defensa de la coeducació del sistema educatiu català i no hagués comportat cap tipus d’inseguretat jurídica –amb una LOMCE nascuda morta i de desplegament tècnicament impossible– per a les famílies ni possibilitat de recórrer la decisió per part de les empreses gestores dels centres. No es va voler fer perquè la voluntat de CDC és blindar els privilegis d’aquests centres i, sobretot, de les ordres religioses que hi ha al darrera.
Però si hi ha voluntat política d’acabar amb aquests concerts encara hi som a temps, de fer-ho. Aquests centres atempten contra el principi rector de coeducació per mitjà de l’escolarització mixta, que és un dels elements vertebradors de la LEC. En el moment del debat de la LEC, el mateix Consell Consultiu va alertar, en el seu dictamen 294, que aquest article contenia un redactat ambigu i contradictori. Segurament aquest i d’altres redactats són els que van permetre que el PSC, llavors majoritaris en el govern, aconseguís el suport a la LEC de CiU, llavors majoritària a l’oposició, i, en canvi, ICV-EUiA, llavors minoritària al govern, hi votés en contra. Està clar, doncs, que aquella ambigüitat era prou ben dissenyada i tenia un preu: 29 milions d’euros per a les escoles sexistes. La inspecció educativa catalana té la capacitat sancionadora cap als centres educatius concertats que vulnerin les condicions subscrites en els diferents convenis; les escoles de l’Opus vulneren clarament el principi rector de la coeducació en el nostre marc normatiu i, per tant, la Generalitat està legitimada per a sancionar, fins a la retirada del concert, si s’escau, als centres que, oferint la possibilitat de mantenir el concert sí modifiquen la seva política i aposten per l’escolarització no diferenciada, hi renunciïn. En definitiva, suprimir aquests concerts no vulneraria ni el dret a la lliure elecció de centre per part de les famílies –donat que aquestes podrien continuar elegint el centre per als seus fills i filles– i tampoc vulneraria el dret dels propietaris de les escoles afectades –atès que podrien mantenir el seu projecte educatiu, això sí, sense acollir-se a la figura del concert o renunciant a la segregació per motius de sexe i apostant per una escolarització inclusiva–.
Hem de recórrer a la història per entendre per què van néixer i sota quins paràmetres aquestes escoles. Van néixer de la idea, avui esperem que no defensada per ningú, que els homes i les dones tenen funcions diferents a la societat i, per tant, necessiten d’un model d’educació també diferent. Marina Subirats ja ho diu: “Educar separadament solament té sentit si es parteix de la idea que cada sexe ha de tenir una diferent funció social, i, per tant, que dones i homes no han de gaudir de les mateixes possibilitats”. A l’Estat espanyol no va ser fins a principis del segle XX que no va guanyar força la coeducació, una idea que va culminar amb la II República i el seu model d’escola pública. Anys més tard, i després de la Guerra Civil, el règim colpista i feixista de Franco la va tornar a prohibir i la coeducació no va tornar a desplegar-se a les aules fins a la llei de 1970.
No podem doncs, des del Parlament o des del Govern, legitimar ni incentivar models educatius que atempten contra el principi d’igualtat d’oportunitats i normalitzen la diferenciació entre dones i homes. Si ho tolerem, estem torpedejant la principal eina que tenim per a seguir millorant la nostra societat, que és l’educació.
El que proposem és molt simple i no es tracta de vulnerar el dret a la lliure elecció de centre per part de les famílies ni de vulnerar el dret dels propietaris de les escoles afectades a mantenir el seu projecte educatiu. Es tracta de que ho facin en l’àmbit privat i no amb l’empar dels recursos públics.
L’escola ha de ser com la vida real, ha de ser un entorn pedagògic on aprendre tolerància, respecte i col·laboració des de la diversitat cultural, funcional, sexual, de procedència i la igualtat de gènere… No pot convertir-se en una bombolla. La coeducació comporta justament això: la promoció d’una educació que potencia la igualtat real d’oportunitats i l’eliminació de tota mena de discriminació, així com la integració de forma explícita i amb continguts d’aprenentatge de la perspectiva de gènere.
El manteniment d’aquests concerts ens consta anualment als catalans i a les catalanes 30 milions d’euros. Si pensem que la construcció d’una escola costa al voltant de 3 milions d’euros, a Catalunya tenim 10 escoles menys que defensen la coeducació. 10 escoles menys que defensen un model de societat igualitari i just. 10 escoles menys que defensen la construcció d’una societat que tingui en compte la justícia de gènere.
Arribats a aquest punt, hem de decidir si volem una societat en què homes i dones tinguin característiques, hàbits i emocions diferents, que els encaminin cap a posicions, tasques i papers socials diferents, o si considerem que no s’ha que marcar els destins i els rols socials a partir del sexe i per tant no cal espais segregats. Aquesta és la veritable distinció entre qui està per la escola segregada i qui està per la coeducació.
Segons va explicar la diputada de Junts pel Sí Anna Simó a la seva intervenció de la setmana passada, una vintena de diputats i diputades del seu grup ha registrat una Proposta de Resolució que preveu no renovar aquests concerts quan acabi el seu període de vigor, el que preveu que fins al 2020, com a mínim, catalans i catalanes estarem finançant aquestes escoles. Això suposa un total de 150 milions d’euros durant aquests anys, 150 milions d’euros que no aniran a les escoles públiques mixtes, que els darrers anys han patit retallades del 20%, i que estaran destinats a aquestes escoles sexistes, que tot s’ha de dir, no han patit cap tisorada al seu finançament. I no només això: les propostes de resolució obliguen políticament al Govern, però no jurídicament, per tant, ens haurem de refiar de la voluntat del govern de torn de complir amb aquest compromís si és que tira endavant.
Veure com Junts pel Sí, que proposa desconnectar de l’Estat espanyol i que es refereix sovint a l’estat de transitorietat jurídica que viu Catalunya, s’amaga darrera de la llei Wert o la LOMCE per mantenir uns concerts que responen als principis més conservadors, resulta com a mínim sorprenent. Sembla que la intenció és només desconnectar d’aquells aspectes que ideològicament no els resulten afins.
Tal com hem exposat, hi ha motius jurídics, de gènere i socials per acabar amb el finançament d’aquestes escoles sexistes, però manca voluntat política. Novament, hem perdut una oportunitat històrica de destinar 30 milions anuals a l’escola catalana pública, inclusiva, laica, coeducativa i de qualitat. Novament, han guanyat els privilegis, però nosaltres ho seguirem intentant.
Jéssica Albiach és diputada de Catalunya Sí que es Pot al Parlament i Joan Mena és diputat d’En Comú Podem al Congrés
