A principis del mes de març la Universitat de Barcelona (UB) va decidir eliminar de la seva oferta formativa el màster sobre homeopatia per “falta de base científica”. La decisió es va prendre poc després que un estudiant iniciés una campanya de recollida de signatures demanant la supressió d’aquest curs. Diversos dies més tard, un altre estudiant de la Universitat de Santiago va realitzar una petició a través de la mateixa plataforma perquè s’eliminessin diversos programes sobre teràpies alternatives que s’imparteixen en aquest centre.
Les iniciatives plantejades per aquests dos estudiants han sacsejat la plàcida realitat en què viuen moltes universitats públiques espanyoles, que continuen oferint cursos d’especialització i postgraus sobre pràctiques que la comunitat científica ha demostrat que són ineficaços o l’eficàcia dels quals encara no ha estat demostrada.
Universitats com la Pablo Olavide de Sevilla, la Rei Joan Carles de Madrid, la de Saragossa o la de València, ofereixen cursos en diferents disciplines com homeopatia, acupuntura o reiki. “Hem de garantir que a la universitat s’hi ensenyin pràctiques que estiguin científicament demostrades” i eliminar els cursos que ofereixen “informació que bàsicament és falsa, especialment quan va dirigida a professionals que ofereixen atenció sanitària”, explica a Borja Merino, estudiant de medicina de la USC i principal impulsor d’una de les campanyes.
Es tanquen alguns cursos i se’n reobren d’altres
Igual que ha fet la UB, durant els últims anys altres centres, com les universitats de Sevilla i Còrdova, han decidit eliminar els seus programes d’homeopatia. No obstant això, molts d’aquests centres tornen a oferir cursos similars de tant en tant i fins i tot la pròpia UB segueix mantenint un altre postgrau sobre acupuntura, una pràctica sobre l’efectivitat de la qual tampoc hi ha evidències sòlides.
Respecte a aquesta situació, el vicerector de Política Acadèmica de la UB, Gaspar Rosselló, ha assegurat a aquest diari que mantindran la “coherència” i que “es revisaran tots els cursos que estiguin en aquesta línia, per veure la viabilitat de cadascun d’ells i decidir si es continua o no”. Rosselló ha assegurat que “en el si de la universitat sempre hi ha hagut una preocupació sobre aquesta formació” i que “sempre hi ha hagut divergències sobre la seva viabilitat científica”.
“Jo vaig ser un dels incauts”
Molts d’aquests postgraus estan orientats a llicenciats en medicina, infermeria i fisioteràpia, que busquen una formació complementària que sovint està avalada per col·legis oficials. Un d’ells és el fisioterapeuta Eduardo Fontdevila, que va realitzar un màster d’acupuntura molt similar al que avui s’imparteix a la USC. “Jo vaig ser un dels incauts”, diu a eldiario.es, “vaig fer el curs perquè en aquell moment era una formació que estava avalada pel Col·legi Oficial de Fisioterapeutes i perquè m’havia agradat l’enfocament d’una salut més integradora”.
No obstant això, Fontdevila, que avui és professor associat de l’Escola Universitària de Fisioteràpia de la Universitat de Cantàbria, va acabar abandonant la pràctica de l’acupuntura pels seus escassos resultats i per tenir un corpus teòric poc científic. “Jo dono suport a un acostament racional a les pràctiques mèdiques, així que el mateix que li exigeixo al paracetamol ho exigeixo a l’acupuntura. No és acceptable que es col·loqui un producte la eficàcia del qual no s’ha comprovat”, assegura.
L’acupuntura no ha pogut demostrar la seva eficàcia
Al contrari del que succeeix amb l’homeopatia o el reiki, dels quals no existeixen estudis que justifiquin la seva eficàcia, l’acupuntura sí que ha comptat històricament amb estudis favorables. De fet, l’Organització Mundial de la Salut va publicar el 2004 unes directrius en què s’assegura que “l’eficàcia de l’acupuntura, tractament popular per alleujar el dolor, ha estat demostrada tant en nombrosos assajos clínics com en experiments de laboratori”, i fins i tot es va publicar una guia pràctica d’aquesta disciplina el 2002.
No obstant això, l’OMS es basa en una revisió d’estudis científics realitzada per la pròpia organització el 1996. Investigacions més recents indiquen que aquesta pràctica no té un efecte significatiu en la majoria dels casos i segons assenyala un informe sobre teràpies naturals encarregat l’any 2011 pel Ministeri de Sanitat, “l’efecte analgèsic de l’acupuntura en diferents situacions clíniques de dolor és mínim i sense suficient rellevància clínica”.
Aquest és un resultat similar al trobat recentment per l’Institut Nacional de Salut britànic que, després de realitzar una anàlisi de 30 estudis, ha conclòs que l’efecte de l’acupuntura per mitigar el mal d’esquena no és superior al placebo. Després d’aquest resultat, la institució modificarà la seva guia de recomanacions, en la versió preliminar de la qual s’hi afirma explícitament que “no s’ha d’oferir l’acupuntura per tractar el mal d’esquena no específic amb o sense ciàtica”.
Un negoci per a les universitats
La demanda social d’algunes d’aquestes teràpies i el buit legal existent han provocat que segueixin apareixent cursos en universitats i centres educatius de tot tipus. “S’ha de tenir en compte que, d’una banda, les universitats guanyen diners amb això i, de l’altra, volen evitar l’enfrontament amb alguns companys”, explica Manuel Collado, investigador de l’Institut d’Investigació Sanitària de Santiago i un dels signants de la petició de la USC.
A més, Collado assenyala que, en créixer el nombre de metges que han tingut aquest tipus de formació, creix la pressió en els col·legis mèdics per fer seccions especifiques d’aquestes pràctiques. “És una gran bola de neu que ha anat creixent, fins al punt que molts col·legis mèdics ja no exigeixen als seus col·legiats que compleixin amb un principi bàsic de la deontologia mèdica: mai aplicar una teràpia que no estigui prou comprovada”.
