Ja fa més de 26 anys que la Convenció de les Nacions Unides sobre els drets de l’infant va reconèixer el joc, el lleure i la participació en activitats culturals, artístiques i d’esplai com un dret humà específic dels infants i adolescents. Alhora, establia l’obligació de garantir-lo per part de les administracions públiques i així ho recull la Llei d’Educació de Catalunya quan parla del foment de l’equitat en l’educació en el lleure. Sabem que les activitats de lleure educatiu ofereixen als infants oportunitats vitals per al seu desenvolupament personal i social i són un espai d’aprenentatges i vivències de benestar importantíssimes per a sentir-se ciutadans protagonistes.
A Barcelona i Catalunya el lleure està molt arrelat i es desenvolupen tota mena d’activitats organitzades per múltiples actors, amb models i enfocaments diversos, des dels propis centres escolars o les seves AMPA, entitats esportives, escoles de música, art i idiomes, passant per casals i colònies de vacances, centres oberts socioeducatius fins a lleure associatiu de base més comunitària d’esplais i escoltes.
Malgrat la seva rellevància pels infants i el seu pes social, però, el lleure segueix relegat a un segon pla entre les prioritats de les polítiques públiques. Per això, entre d’altres motius, és un dels àmbits amb més desigualtats educatives en les oportunitats d’accés i en la qualitat. Els governs no estan garantint suficientment l’exercici d’aquest dret d’infants i adolescents que segueix dependent, en massa mesura, dels recursos familiars. Això suposa un risc evident que en quedin exclosos els fills i filles de famílies més desfavorides o que viuen en territoris amb poc teixit educatiu, tal com el Síndic de Greuges va posar sobre la taula amb l’informe sobre el dret al lleure educatiu de 2014.
A Barcelona, tenim dades del Baròmetre sobre els infants realitzat per l’Institut Infància que il·lustren aquesta desigualtat d’oportunitats educatives fora l’escola: un 20% dels nens i nenes que viuen en barris de rendes més baixes no poden fer regularment activitats de lleure, mentre que als barris de rendes més altes el percentatge és d’un 4%.
La crisi econòmica ha afectat de ple l’àmbit del lleure i les administracions han empetitit els pressupostos públics destinats a aquestes activitats tant directament (per exemple, l’oferta municipal) com indirecta amb la reducció dràstica de subvencions a entitats i també dels ajuts a les famílies. Al seu torn, les llars amb infants i adolescents, les més colpejades per l’impacte de la crisi, han vist minvar els seus recursos disponibles i han reduït les despeses en lleure i cultura en un 28,5% des del 2008, segons dades del Síndic.
En aquest escenari, el recent anunci de l’Ajuntament de Barcelona sobre campaments urbans d’estiu als barris de Trinitat Nova, Bon Pastor, Baró de Viver i El Besòs-Maresme, suposa una aposta estratègica, que pot contribuir a cobrir parcialment un buit existent en les polítiques de suport a la infància i l’adolescència. La iniciativa s’ha presentat com un pla per aconseguir ampliar les oportunitats educatives dels nois i noies a través del lleure els mesos de juliol i agost, tot afavorint la seva implicació comunitària i apropiació de la ciutat, i, alhora, a mig termini, aconseguir per enfortir el teixit educatiu als barris de la ciutat on és més feble. És un molt bon horitzó.
Per tal d’avançar cap allà, considerem que caldria tenir en compte, almenys, cinc aspectes importants: primer, que les propostes educatives cobreixin i s’adaptin a un espectre ampli d’edats entre els 3 i els 16 anys, i que estiguin pensades també amb clau de gènere per afavorir que les noies adolescents sentin que això va amb elles i superin obstacles culturals per participar-hi activament.
En segon lloc, en el marc de les activitats de coneixement cultural de la ciutat i de coresponsabilització en algun projecte comunitari del barri, és fonamental incloure el màxim d’àpats saludables, així com jocs d’aigua, i accés a internet i tecnologies per cobrir adequadament i de manera assequible, necessitats alimentàries, d’higiene i de connexió digital, en un entorn educatiu.
Tercer, pensar en reservar un espai dels campaments urbans per a la trobada i la implicació de les famílies. Si bé el lleure educatiu dels fills i filles també suposa un temps per a facilitar la conciliació, principalment, de les mares, és important no oblidar-ne la dimensió familiar. Totes les ocasions són importants per reforçar el paper de les famílies en la criança, reconèixer els seus esforços i capacitats per fer de pares i mares, siguin quines siguin les seves circumstàncies, i acompanyar-les en el seu rol educatiu en un entorn lúdic.
Un quart aspecte molt rellevant és el lloc. A banda de la pròpia ciutat i barri, caldria aprofitar la idoneïtat dels equipaments escolars, alhora, com una oportunitat per reivindicar l’escola com un indret obert i central de la vida del barri, més enllà de l’horari i del curs escolar, i un indret nuclear de l’educació en sentit ampli, més enllà de l’ensenyament, l’aula i el professorat.
Finalment, la darrera idea clau és preveure des de l’inici un sistema d’avaluació del pla, tant de la seva implementació com del seu impacte, per tal d’incorporar les millores necessàries en la seva futura extensió a altres barris i analitzar on es troba la ciutat respecte l’horitzó. Esperem, doncs, que Barcelona faci passos ferms per incorporar el lleure al cor de les polítiques educatives, com un dret a garantir activament i amb equitat, perquè amb els nostres infants i adolescents ens hi juguem molt.
