Si quan Zapatero governava es feia al·lusió als ‘mileuristes’ com l’estrat laboral més precari, avui en dia serien els becaris els que ostenten el dubtós honor de ser els reis del precariat. Oficialment, les últimes dades de la Seguretat Social els xifren en 70.000 a tota Espanya, tot i que és enganyós perquè aquesta llista només inclou els que cotitzen. Però hi ha una àmplia legió d’estudiants i fins i tot joves que ja han acabat els seus estudis que fan pràctiques sense regularitzar la seva situació, en un mercat on no rebre una remuneració, tenir jornades superiors a les estipulades o competències que excedeixen el caràcter formatiu de les beques estan a l’ordre del dia. Per il·lustrar aquest fenomen, hem parlat amb cinc persones que posen veu a una situació que en els últims anys no ha parat de créixer.
L’Eduardo Robaina és un dels que ha posat el crit al cel davant d’aquesta situació. Aquest estudiant de periodisme a la Universitat Complutense de Madrid, fart de pràctiques en les quals tot just cobrava per fer el que faria un redactor qualsevol i després d’observar com la pròpia plataforma de la universitat, el COIO, permetia la publicació d’ofertes no remunerades, va posar en marxa una iniciativa. “Vaig decidir obrir una petició a change.org i ha estat un èxit, ja que hem superat les 75.000 firmes”. A la iniciativa s’hi sumen sobretot periodistes, “però també d’altres carreres, fins i tot persones a Sud-amèrica que també pateixen el mateix i es solidaritzen”.
L’Inma és també estudiant de periodisme i va deixar les seves pràctiques remunerades per unes altres per les quals no va rebre cap compensació, però es va deixar-se seduir pel nom de l’empresa, una de les més importants del seu sector i pel projecte, que encarnava el que ella sempre havia volgut fer. Aquests motius van pesar més que les condicions ofertes: mitja jornada i zero euros a la butxaca.
El primer mes va aprendre molt, “però després estava tota l’estona fer tasques monòtones i repetitives, i clar quan no cobres és més dur”, el que s’allunya bastant del caràcter formatiu que es pressuposa a unes pràctiques. Amb l’arribada de l’estiu arribava l’oferta de renovació. En aquest cas les condicions eren de vuit hores diàries durant els tres mesos del període estival sense cobrar res. Aquesta situació la va indignar i després de queixar-se diverses vegades l’empresa va decidir començar a pagar els seus becaris, encara que ella no ja no s’ha pogut acollir a aquestes condicions.
Perquè lluites com la de l’Inma tinguin base legal, aplicable a tots i no només en casos concrets, fa unes setmanes l’Oficina Precària va presentar una Proposició No de Llei al Congrés per regular-ne les pràctiques. Entre les mesures proposades, limitar les beques a 500 hores anuals, un màxim de sis hores diàries de feina i l’obligació de remuneració econòmica d’almenys el Salari Mínim Interprofessional. A més, i per evitar que les empreses s’aprofitin del continu flux de becaris, se’n limitaria el nombre màxim al 5% de la plantilla.
Però la ‘becarietat’ permea gairebé tots els sectors de l’economia. En Guillem és un estudiant d’Enginyeria Industrial que va acceptar unes pràctiques curriculars (les obligatòries per poder acabar els estudis) en una empresa que no li pagava res per les 450 hores formatives que havia de completar, tot i que havia de traslladar-se en cotxe fins a les oficines. Després d’acabar aquest període, la companyia va decidir prorrogar la seva estada extracurricularment amb la promesa de fer-li un contracte quan sorgís l’oportunitat. “Em van dir que quan sorgissin projectes em podrien fer un contracte, però no sabien quan passaria això”. Fins que va arribar el moment, en Guillem va estar quatre mesos sense cobrar res i sense la recompensa dels crèdits del període anterior. Ara per fi té un contracte laboral en condicions.
L’advocacia és un altre dels sectors que més pateix les pràctiques abusives. L’Álvaro va estudiar dret i relacions laborals i va fer les corresponents pràctiques curriculars durant quatre mesos sense cobrar res. Després d’acabar aquest període, va ser becari en un despatx “en què treballava cinc hores al dia durant quatre mesos sense que em paguessin res. No existia cap tipus de conveni, va ser tot a través d’un conegut”.
Posteriorment va passar a treballar sota un contracte en pràctiques pel qual percep entre el 60% i el 75% d’un contracte, però denuncia que era “un parany, ja que eren les mateixes condicions i responsabilitats que els altres i arribava a treballar fins 10 hores diàries”.
