Tenir o no tenir un fill. La disjuntiva, més enllà de suposar una de les decisions vitals de més importància, té implicacions socials que transcendeixen allò personal: envelliment de la població, sostenir de les pensions, gestionar la dependència de les persones grans. Un estudi apadrinat pel Departament Nacional d’Investigació Econòmica dels Estats Units conclou que el factor clau perquè les dones europees no tinguin més fills és que la càrrega de treball que comporten els nens no es reparteix equilibradament amb les seves parelles. Els autors assenyalen que les polítiques més eficaces per millorar la natalitat són les que busquen el repartiment de les cures, i no les que ofereixen ajudes econòmiques generals.
Europa travessa una de les crisis més grans de fertilitat de la història. Perquè un país mantingui una població constant, el seu índex de fecunditat hauria de ser de 2,1 fills per dona. Actualment, però, bona part dels països europeus estan per sota d’aquest nivell, alguns molt per sota. L’índex de fertilitat a Àustria, Alemanya, o Espanya s’ha mantingut durant anys en 1,5 fills per dona. Per contra, països com França, Suècia o Noruega han aconseguit taxes properes o fins i tot superiors a 2 fills per dona.
“Aquesta fertilitat extremadament baixa implica un envelliment accelerat de la població, una pressió creixent sobre els sistemes de seguretat social i a la llarga una pèrdua de població”, diu l’informe Negociant sobre nadons: teoria, evidència i implicacions per a la política.
L’estudi, que ha analitzat 19 països, la majoria europeus, explica quines conseqüències tenen per a l’economia els acords i desacords que hi ha entre les parelles a l’hora de decidir tenir fills i què està influint perquè no en tinguin. La conclusió és que a Europa hi ha una clara relació entre la baixa natalitat i una elevada càrrega de feines de cures sobre les dones. L’estudi demostra que és aquesta càrrega la que està fent que moltes dones s’oposin a tenir diversos fills.
“Sense acord, preval l’statu quo i tenen lloc menys naixements”, resum. Els autors van un pas més enllà: conclouen que, en cas de desacord, és més probable que una parella acabi tenint fills si és la dona la que així ho desitja. Per contra, si és ella el membre de la parella que s’hi oposa, és més difícil que el conflicte es resolgui amb un nou fill.
Aquesta relació de forces és important per entendre fins a quin punt les tasques de cures estan influint en què les parelles no tinguin més fills. Als països on els homes fan menys tasques de cura, les dones estan menys predisposades a tenir més nens. Espanya està en el grup dels països amb pitjors taxes de natalitat i al costat d’estats com el Japó, un dels països rics amb pitjors registres en els índexs d’igualtat de gènere.
El conflicte en les parelles creix quan es tracta de decidir si es té el segon fill. “El desacord va creixent conforme s’incrementa l’existència de fills”, assenyalen. En tots els països estudiats, entre les parelles amb almenys dos fills predominaven les que no estaven d’acord sobre si tenir-ne més, és a dir, les parelles en què un dels membres de la parella ho desitjava i l’altre no. “Les dones solen ser més reticents a tenir un altre fill que els homes, particularment en els països amb taxes de fertilitat molt baixes”, apunta l’estudi.
L’estudi calcula el temps mitjà que pares i mares dediquen a tasques com vestir els nens, fer-los dormir, estar a casa quan es posen malalts, jugar amb ells o participar en activitats d’entreteniment, ajudar-los amb els deures i portar-los i recollir-los de l’escola o la guarderia. Els països amb les taxes de fertilitat més altes (Bèlgica, França i Noruega) tenen també la participació més alta d’homes en aquestes feines.
Polítiques per afavorir la natalitat
Aquests nivells de natalitat tan baixos són sorprenents, afirmen els autors, tenint en compte la quantitat de mesures que s’aproven per intentar afavorir-la. Excepte alguns casos, com Bèlgica, França o els països nòrdics, aquestes polítiques si tenen l’efecte desitjat, mentre que en altres llocs amb prou feines han contribuït a reflotar els índexs de fertilitat.
L’estudi subratlla que això passa perquè no es tracta només del cost total que comporta un fill, sinó de com es reparteixen les càrregues. “Per això, l’índex de fertilitat es manté per sota fins i tot encara que hi hagi un subsidi per tenir fills”, diuen. Tot i aquests subsidis o ajudes globals, si les dones segueixen fent la major part de la feina de cures seguiran estant menys predisposades a tenir més nens. Als països amb la natalitat més alta el repartiment de les cures és més equilibrat i no hi ha desacords tan grans entre les parelles sobre quin tipus de família construir. És paradigmàtic l’exemple d’Alemanya, on hi ha subsidis genèrics per fills i el sistema d’ajuts fomenta que segueixin sent les dones les encarregades de la cura.
“Els nostres resultats mostren que els governs poden fer molt per solucionar la crisi de fertilitat si dissenyen polítiques que actuïn sobre el repartiment asimètric del treball que impliquen els nens i que recau sobre les mares”, apunten i esmenten, per exemple, garantir serveis públics de cura. Els autors assenyalen que el factor cultural sobre com ha de ser la paternitat i la maternitat sobrevola aquest conflicte: “Que en la majoria de països els homes segueixin fent una petita part de les tasques de cures tot i el creixement de la força laboral de les dones suggereixen que les expectatives culturals i els rols tradicionals estan jugant un paper en això”. Dit d’una altra manera, canviar els estereotips també ajudaria a millorar la natalitat.
