El periodista Ernest Cauhé relata en primera persona el viacrucis viscut a l’hora de preinscriure la seva filla a una escola pública del barri de Gràcia.
Ha arribat l’hora. L’olor de menjar d’escola els remet a la seva infància. Seuen a l’aula de plàstica. Encara se’n diu plàstica? El fill petit, entre els braços. La gran, a l’escola bressol. Anys preguntant-se quin regust tindria aquest moment. El moment de triar escola. La directora dóna la benvinguda als pares. Se’ls fa un nus a la gola. A tots dos. Es busquen la mirada. No poden evitar emocionar-se. L’escola dels fills. L’escola.
La mare anota en una llibreta. Ell escruta la presentació com si fos en una roda de premsa. La projecció no funciona. El discurs se’ls atravessa. Uns pregunten pel menjar. Altres pels horaris. Visiten el centre. Cap criatura. Surten al carrer amb total desconcert. És l’escola? Una escola. Vint-i-dues famílies a les portes obertes. Només set places. Però avui no s’hi amoïnen. Aquesta no serà l’escola..
Disposats fer una bona recerca, obren un excel. Públiques. Concertades. Preus. Distància. Punts forts. Punts febles. I es fan un calendari de visites. Revisen criteris de puntuació. Contrasten. Pregunten. No tenen punts extra. La trista competició de triar escola està en marxa. I la vida s’accelera.
Sacrifiquen un altre matí de feina. Dos. Tres. Quatre. Cinc. No hi ha hores perdudes. És per triar escola. L’escola. El pare no ho veu clar. La mare és optimista. Proximitat. Projecte educatiu. El treball per projectes. La sort. La motivació. Sense llibres. Què són els ambients? Montessori. Rosa Sensat. Qui és el Consorci? Els bolets. Molts bolets. Pública? Concertada? Tradicional? Activa?
Googlegen. Pregunten. Escolten. Llegeixen. Tornen a preguntar. A la porta d’una escola. D’aquella altra. Miren cares. De pares. De criatures. De mestres. Busquen somriures. Il·lusió. Passió. Paciència. Intel·ligència. Estima. Pare i mare en parlen. Somien. Discuteixen. És aquesta l’escola? O aquella altra? Agafen la paperassa i escriuen. En trien una. Dues. Tres. Quatre. O cinc escoles. Les mateixes que haurien triat abans de la ronda maratoniana de visites. Uf, diu ell. Ah, diu ella. Sense punts extra, van a sorteig. I tu, també tens punts?
No, diu ella. Merda, diu ell. El sorteig els deixa dels últims, els diuen. No hi ha prou places, publiquen. Com? Diu tothom. Ploren. Primer ell. Després ella. Truquen a l’escola. Hi van en persona. No els obren. Pregunten. Per l’intèrfon. Repregunten. Ara sí que els obren. Truquen al Consorci. Sense resposta. Piulen. @senseplaces. Repiulen. Busquen dades. Van a l’assamblea. Més pares. Cent. Dos-cents. Tres-cents. Criden. Opinen. Es manifesten. L’AMPA. La plataforma. Van al Consorci. S’informen. Es queixen. Ploren. Paciència. Intenten viure’n aliens. No poden. Que coneixes qui? Potser ella. Ho teniu fotut. És un drama. El regidor? L’alcaldessa? La consellera? Un altre any igual? No. Pitjor.
Parlen amb el Consorci. No us toca. Ho teniu magre. I tu, també tens punts? Admetem el frau, els diuen. Celíacs, monoparentals, intol·lerants a la lactosa a cada casa. Però res a fer. Res per millorar. Com? Hi fan bona cara. Injustícia? Mala o bona sort? L’administració sense ànima. Heu d’esperar. Més? Fins quan? Potser a la Subcomissió. Submcomi… què? L’última opció. La salvació. No. L’agonia. El mercat de calaf de les places escolars. Quin dia? A quina hora? Sí, hi ha gent que es queixa, però funcionem així. Us heu de llevar d’hora. Heu de ser els primers. Quina vergonya. Tercermundista.
Ell va a la tele. Un alt càrrec dóna la cara. Exposa dades cuinades. Intenta amagar el problema. Un dia més. Un any més. Demanda d’escola pública rècord. Ineficiència rècord. Cinisme rècord. L’audiència jutja.
Per fi, assignació de places. La nena anirà lluny de casa. Fora de la zona d’influència. No tenien punts per triar el centre. Però sí perquè algú la triï per ells. O bé una màquina. Sí, és una màquina. La màquina sense ànima que et tria escola. La implacable màquina de l’administració. Ja ha triat escola.
I quina escola? La màquina els llença la filla a una escola ‘contenidor’. No omple ni a la segona repesca. Es veu que vol impulsar un nou projecte. Amb l’ajuda dels pares. Perquè hi ha escoles de segona? I de tercera? Ell i ella demanen visita. El director accepta. Els dóna el pèsam. Explica el centre amb resignació. I ven el canvi d’orientació pedagògica amb sopor. Es jubila. I avui amb prou feines ha tingut temps de dinar. Aquesta és l’escola?
Subcomissió. Ell és lleva a les 4. Ni sap què hi busca. Ja hi ha un pare. Fan cua. I altres van arribant en comptagotes. Surt el sol. I ja son quinze, vint, trenta, quaranta famílies. A tots els barris. Ell entra el segon. I demana la gestió proposada pel Consorci. Posar-se a la llista d’espera d’un altre centre. No podem fer-ho. Com? Tres setmanes d’espera per això? Una nit al ras? Ell i ella es busquen la mirada. El petit, al cotxet. Somica. I quan estan punt d’esclatar en un plor de ràbia… Un moment. Potser podríem… Bé, no és el lloc, però ompliu el document. A quina escola? Ja veurem. Silenci. I encara els donen les gràcies. Encara són agraïts amb la màquina de triar escoles.
Però cap notícia. L’espera s’allarga. Ningú els informa. La màquina no parla. I aquesta setmana han de fer la matrícula. Ha arribat l’hora. Deixadesa. Desafecció. Desil·lusió. Desmonten projectes? L’escola ho és tot. L’escola dels fills. L’escola?
