S’acosta el tancament de curs i és l’època de prendre decisions. Exàmens, treballs, avaluacions… Marquen unes dates estressants per a joves, professorat i famílies. És temps de recollida, de sumar i dividir, de recuperar i de lliurar… Temps d’avaluar!
Enyoro i reivindico tot tipus d’eines i d’estratègies d’avaluació: autoavaluació, avaluació continuada, registres, seguiments, tutories, pactes, contractes que corresponsabilitzen l’alumnat, el situen i l’ajuden a dirigir el seu procés acadèmic. Tot pot ser una eina d’avaluació. Tota activitat d’aprenentatge ho porta implícit. Perquè avaluar és fer una microparada per veure allà on som i reenfocar el camí per seguir aprenent!
Hem fet un reduccionisme tan gran de l’avaluació que a vegades és viscut com sentències judicials, sobretot per part d’alumnat complex, amb dificultats, que sovint surfeja els llimbs imaginant que potser tindrà sort.
Alguns nois i noies tenen propostes de repetició, és a dir, de tornar a fer el curs que no han aprovat. Amb el que això suposa: viure la frustració de repetir, perdre els companys, conèixer companys nous, sentir-se els diferents de la classe, repetir llibres i conceptes, exposar-se davant de tot el centre, sentir-se a dir repetidor…
A través de les coordinacions molts centres ens demanen opinió sobre les repeticions. No hi ha una única opció. Però procurem anticipar-nos molt, ajudar els adolescents a prendre consciència i ser responsables i conscients dels seus processos. I si és necessària la repetició (malgrat no creure-hi gaire, perquè sovint és tornar a fer el mateix sense assegurar canvis pedagògics que assegurin canvis en el procés d’aprenentatge) ajudem a signar contractes de compromís, a ser-ne conseqüents. Alhora la repetició també té una part de fracàs de la tasca docent.
Les dades d’educació comparada ens indiquen que a Catalunya, com a la resta de l’Estat espanyol, la repetició de curs és un recurs massa emprat. No tenim prou en compte que la repetició de curs és, sovint, un fracàs també del propi sistema i de la tasca docent que dia a dia no ha sabut trobar la proposta metodològica revulsiva per millorar el seu aprenentatge, ni la cooperació del conjunt de l’alumnat per progressar plegats.
Repetir o no repetir! Per si sola no és una qüestió pedagògica. Si no va ben acompanyada dels elements de millora i canvis, pautats i consensuats, amb el desig del jove de voler-ho intentar, ni del professorat per trobar noves propostes, no serveix de res! Com tampoc anar passant de curs per acabar l’ESO, de qualsevol manera el més aviat possible. Els adolescents i joves, i sobretot els que pateixen, necessiten molt més!
