En Mohamed té 13 anys i un somni: aprendre a escriure. Quan va esclatar la revolució siriana el 2011 va començar a treballar de costurer al seu Alep natal. Aquells dies tenia vuit anys i uns pares malalts. Va fugir a Turquia fa un any i mig, on va continuar amb la mateixa feina.
Molts menors creuen de Síria a Turquia en la seva fugida de la guerra. Com en Mohamed, alguns ho fan sols. El propietari de la fabrica on va començar a treballar es va fregar les mans quan el va conèixer: havia trobat una joia. Un jove sirià que feia una feina que molts adults no eren capaços o es negaven a fer. Treballava 12 hores al dia, tota la setmana, a canvi de 75 lires turques mensuals, uns 25 euros.
Els carrers de les principals ciutats turques testifiquen el continu trànsit de menors que venen mocadors o barretes de xocolata per una lira. Alguns estan literalment sols, són nens del carrer. D’altres són víctimes de màfies i la resta ajuden les seves famílies a sobreviure.
Turquia és un dels majors exportadors tèxtils del món. Als carrers de les ciutats frontereres de Gaziantep o Nizip es multipliquen les fabriques de calçat poblades per nens de set anys en amunt. El diari britànic Daily Mail va revelar fa unes setmanes que els uniformes teixits a les fàbriques d’Antioquia van a parar als combatents dels grups terroristes Estat Islàmic o Front Al-Nusra, filial d’Al-Qaida a Síria.
Gran part de la família d’en Mohamed continua a Alep. “Tinc 25 cosins allà, els seus quatre pares van morir a la guerra. Quan intentaven venir amb les seves mares a Turquia van ser detinguts per combatents del Daesh i fa un mes que no sabem res d’ells”, relata. Les seves edats es comprenen entre un any i 15. Paradoxalment les sabates que en Mohamed solia cosir podrien acabar amb molta facilitat a les mans dels captors de la seva família.
Des de fa dos mesos, la vida d’en Mohamed ha canviat i assisteix amb regularitat al centre que l’Associació de Solidaritat amb Sol·licitants d’Asil i Migrants (ASAM en sigles angleses) té a Gaziantep. S’ha fixat un objectiu: escriure i llegir en àrab i anglès. La seva energia i motivació el delaten i demana al professor que digui a la resta d’alumnes que no es riguin d’ell.
En Hamsa és un altre jove sirià que solia assistir al centre de Malumat a Gaziantep on nens sirians del carrer van a jugar i aprendre anglès. Amb l’arribada de la seva tercera germana s’ha vist obligat a prescindir d’això. Ara ven mocadors al carrer.
El centre de Malumat és un formiguer de les ferides de la guerra, les profundes, les no visibles. Cada dimarts i dijous, l’Ahmed s’aparta del grup a la cantonada. Té cinc anys i només ha vist guerra i pobresa. El trauma li ha robat la parla.
Un de cada tres nens escolaritzats
Segons un informe de l’Unicef, el 99% dels nens sirians estaven escolaritzats abans del començament de la guerra que ja supera el lustre. En l’actualitat cada vegada mes menors fan augmentar la llista d’una generació perduda, ja sigui al seu país natal o l’altre costat de la frontera. A Turquia pot anar a l’escola un de cada tres nens, segons Acnur.
El jove Hassan, de 18 anys, era nedador professional a Alep. A Turquia va trobar una feina en una botiga de llibres. “Em van demanar que també netegés la casa i treballés a la granja, a part de més coses que no vull explicar”, assenyala. Al cap de dues setmanes va deixar la feina sense cobrar una sola lira.
L’organització Human Rights Watch calcula que més de 400.000 infants no tenen accés a l’educació a Turquia, país al qual la UE retornarà els refugiats i migrants que arriben a les illes gregues a canvi de 3.000 milions d’euros. Amb aquest acord, que es va tancar al començament de març, el Govern d’Erdogan es comprometia a frenar el trànsit de persones cap al Vell Continent i invertir aquests diners en millorar la vida dels refugiats sirians a Turquia, especialment en les àrees de sanitat, educació i alimentació. A canvi, Turquia rebria certs privilegis: diners extra per les autoritats turques, accelerar l’adhesió a la UE i concedir visats per accedir a Europa.
Però els resultats no arriben i la vida s’endureix per moments. La majoria dels sirians no tenen permís de treball i es veuen així mateixos com a ciutadans de segona. Molts no consten en cap registre i l’idioma dificulta més la recerca de feina, el que empeny als menors, alguns de tan sols tres anys, al carrer.
