A vegades és molt convenient recuperar el passat per construir un futur millor. La llarga història de l’escola catalana ens dóna molts elements dels quals podem aprendre i que ens poden ajudar a projectar un nou futur per a l’educació a Catalunya.
No estem en el millor moment i cal rectificar. De l’entusiasme en la construcció d’aquesta escola pública, que vàrem viure en temps de la transició després d’una llarga nit amb la dictadura franquista, hem passat al desànim, la disconformitat i la protesta. Totes males coses per a una tasca tan important i tan necessària com és l’educació.
Hem passat de l’educació com a eina de transformació social, a l’educació com a motor de la competitivitat econòmica. Hem passat de la democràcia i la participació, a les direccions professionalitzades. Hem passat de concebre l’educació com un dels serveis públics fonamentals, a una doble xarxa educativa amb centres privats finançats amb diners públics. Hem passat de parlar d’una educació compensadora de desigualtats, a una educació que les obvia i les consolida. Hem passat dels valors de la llibertat i solidaritat, als de la competitivitat i l’exclusió. Hem passat de l’Educació per la Ciutadania, a l’Educació Financera. Hem passat d’ensenyar a pensar, a ensenyar a triomfar, de la solidaritat a la competitivitat, de l’esperit crític a l’excel·lència, de fomentar l’interès de l’alumnat a fomentar l’esforç i la submissió.
Construcció i deconstrucció de l’escola catalana pública, laica i de qualitat per a tothom
Tal com explica Agustí Corominas (1) “un dels aspectes més sorprenents i singulars de la renovació pedagògica a Catalunya és el compromís dels mateixos mestres, sovint en circumstàncies difícils, per oferir als infants una escola de màxima qualitat. A vegades aquesta tasca ha tingut el suport de les administracions, però massa sovint ha estat la poca consideració i fins i tot l’oblit perquè s’hi qüestionaven els plantejaments oficials”.
Una de les primeres i més significatives mostres d’aquest protagonisme dels mestres van ser les Converses Pedagògiques a principis del segle XX. Una activitat que neix de la trobada d’uns quants mestres empordanesos a l’entorn d’una taula i que s’acaba estenent per tot Catalunya, convertint-se en un autèntic motor de canvi i de renovació pedagògica.
Amb la República prenen importància cabdal les Escoles d’Estiu, que es converteixen en un lloc de trobada de mestres on conflueixen les principals idees pedagògiques del moment. Les seves declaracions a l’Escola d’Estiu del 1934 ens mostren quin era el model d’escola que es proposava i que, a més, estava amb plena harmonia amb la legislació republicana: “L’ensenyança serà laica, farà del treball el centre de la seva activitat metodològica i s’inspirarà en idees de solidaritat humana”(2). “L’ensenyament primari serà obligatori, gratuït i català per la llengua i pel seu esperit. S’inspirarà en els ideals de treball, llibertat, justícia social i solidaritat humana i es desenrotllarà mitjançant institucions educatives relacionades entre si pel sistema d’escola unificada. En tots els seus graus serà laic”.
L’any 1936 amb el triomf del Front Popular es restitueix la Generalitat de Catalunya i una de les preocupacions cabdals del nou govern és el de l’educació. Només nou dies després de l’aixecament militar, el 27 de juliol, es crea el Comitè de l’Escola Nova Unificada, el CENU, que té com a finalitat organitzar el nou sistema educatiu, partint de les conclusions de les Converses Pedagògiques del 1934. I així, el que va començar a l’entorn d’una taula, amb la participació de molts mestres, es va convertir en una de les propostes més agosarades per construir un dels sistemes educatius més avançat i just que ha tingut el país. Tal com afirma Josep Fontana (3): “La part més important del projecte reformista de la segona república va ser la que va dedicar a transformar la societat a través de l’educació”.
El tràgic final de la guerra, amb la victòria del franquisme, va estroncar aquesta aposta per l’educació, i la repressió va caure amb tota la seva força contra l’escola pública, sobretot contra el seu professorat, que va ser afusellat, represaliat i exiliat.
Durant la llarga nit del franquisme, però, es va anar reconstruint la resistència, sobretot a l’entorn dels Moviments de Renovació Pedagògica i de Rosa Sensat, que al 1964 va iniciar la formació permanent dels mestres i al 1965 va reprendre l’Escola d’Estiu, de forma clandestina, fet que va representar un retorn a l’esperit de l’educació de l’època republicana i el trencament amb el model autoritari de l’escola franquista.
Les escoles d’estiu es varen anar estenent per tot el territori de Catalunya i van ser el focus que va aglutinar els mestres més inquiets, sobretot els de l’escola pública. Especialment significativa és la Declaració de la X Escola d’Estiu de Barcelona, del juliol de 1975: PER UNA NOVA ESCOLA PÚBLICA, que hauria de posar les bases per a la reconstrucció de l’escola pública i catalana. I que, entre altres qüestions, proposava: la participació social en la planificació, estructura i continguts de l’educació; la compensació de desigualtats socioeconòmiqes com un dels objectius de l’educació; el caràcter de servei públic que ha de tenir l’educació (cap mesura econòmica no ha de tendir a reforçar l’actual escola privada); la gratuïtat total en tots els nivells educatius (incloent-hi material, transport, etc.); la pluralitat ideològica, política i religiosa; la gestió democràtica i participativa i l’elecció de la direcció per part del professorat i de la Comunitat
Així, amb la democràcia acabada d’estrenar, es va construir una educació pública amb la participació activa del professorat, una educació que va tenir com a objectiu la igualtat d’oportunitats, la democratització dels centres i les bones pràctiques pedagògiques; la immersió lingüística i el català com a llengua vehicular. Una educació que va donar els seus fruits i que va fer possible que per primera vegada en molt temps, les classes populars accedissin a la universitat. Finalment, però, a mesura que la democràcia s’anava consolidant i el govern català assumia les competències en educació, el voluntarisme i l’entusiasme dels darrers anys del franquisme i de la transició s’anà esmorteint i vàrem entrar en l’etapa del cansament i el conformisme.
Des del final dels anys 90, la política educativa a escala internacional es va anar redefinint en virtut de les necessitats del capitalisme en la seva versió neoliberal. A finals del segle XX en molts països, incloent-hi el nostre, la política educativa oficial es va anar modificant amb l’objectiu de respondre a les necessitats del mercat. Els valors de l’empresa privada van començar a suplantar els antic ideals humanistes i una versió pragmàtica de l’educació va anar prenent força arreu del món i va calar en la majoria d’institucions.
Una característica d’aquesta nova època és l’augment de la intervenció dels organismes internacionals en l’àmbit educatiu: la l’OMC, el Banc Mundial, l’OCDE i la UE dicten les noves propostes educatives: l’obertura del mercat educatiu i la liberalització d’aquest servei, la privatització i la gestió empresarial dels centres educatius, la competitivitat entre les escoles, una disminució de la despesa pública destinada a l’educació i un augment del finançament individual (l’educació convertida en inversió que, com a tal, s’ha de pagar).
Els esforços per implementar aquest canvi de paradigma han tingut més o menys resistències en els diferents indrets on s’han intentat imposar. En general, però, no és un debat en el qual s’hagi aprofundit gaire en el nostre país, i així veiem com en la primera llei educativa que aprova el Govern de la Generalitat, la LEC, ja es concreten mesures que van en aquesta direcció. Després, la nova LOMCE estatal avança encara més en les mateixes fórmules: consolidació i ampliació dels centres privats-concertats, direccions professionalitzades i organització jeràrquica als centres públics, avaluació externa, incentius per resultats, precarització i desregulació laboral del professorat, privatització dels serveis educatius i les universitats… Mesures totes que tenen com a objectiu posar l’educació sota les lleis del mercat amb la finalitat d’afavorir el món de l’empresa privada.
Finalment, amb la crisi dels últims anys, s’ha trobat l’excusa perfecta per consolidar aquest canvi de paradigma. En aquest sentit, les retallades que han dut a terme, tant el govern central com el de Catalunya, apunten en aquesta direcció i van més enllà de ser mesures purament conjunturals. De fet, podem afirmar que “les retallades a l’educació pública no són la conseqüència de la crisi, sinó que la crisi ha estat l’excusa perfecta per a les retallades“.
Totes aquestes circumstàncies ens han portat a una de-construcció d’aquella escola pública catalana que somniaven els mestres de principis de segle i que vàrem tornar a somniar els mestres de la transició. Estem perdent els principis, els objectius i els recursos per a una educació pública, gratuïta, igual per a tots i totes. I és per això justament que cal tornar a mirar al passat per poder reconstruir un millor futur.
És imprescindible, ara, recuperar el sentit i les pràctiques que s’han abandonat. Cal retornar als ideals humanistes i republicans de l’educació, cal recuperar la gratuïtat en totes les etapes, cal deixar de subvencionar centres privats, cal tornar a organitzar els centres democràticament, cal blindar el català, cal tornar a parlar de metodologia, d’innovació i de com aconseguir compensar les desigualtats socials del nostre alumnat. Cal que l’educació torni a tenir un sentit social i que el seu objectiu no sigui solament l’èxit individual dels que més tenen, sinó l’èxit col·lectiu per una societat millor, més justa i més solidària.
L’educació no és solament un dret fonamental, sinó la base de la futura societat que, si la volem lliure i democràtica, justa i cohesionada, l’hem de construir des de l’educació. En definitiva: Perquè un altre país sigui possible, una altre educació és necessària.
—
NOTES:
(1) AGUSTÍ COROMINAS: “Els mestres públics a Catalunya: converses, autogestió i formació (1903-1936). ROSA SENSAT 2014
(2) Article 48 de la Constitució de la República Espanyola, 1931
(3) jOSEP FONTANA: “En defensa de l’escola pública”. Diari de Girona, 9-12-2013
