Són desenes els nens i nenes amb necessitats educatives especials que, cada any, passen de l’escola ordinària a l’especial. Els seus pares havien optat per l’ordinària, possiblement animats perquè la teoria i la llei diuen que l’aprenentatge en la diversitat és un factor d’enriquiment de tot l’alumnat, però esgotats per dificultats i males experiències acaben optant per un canvi de centre, on troben les respostes i la tranquil·litat que durant l’etapa ordinària els havia faltat.
“Passa sovint i el més dramàtic és que el sistema no viu aquest trasvassament com un fracàs, sinó com un fet natural”, resumeix Noemí Santiveri, portaveu de la Plataforma Ciutadana per una Escola Inclusiva. Segons Santiveri, la presentació i distribució a tots els centres el passat desembre del document De l’escola inclusiva al sistema inclusiu, elaborat pel departament d’Ensenyament com a preludi del futur decret d’escola inclusiva, no ha variat gaire o gens la quantitat i tipus de casos particulars que arriben a aquesta plataforma cada any, en especial en els mesos de preinscripció i matrícula.
“Nosaltres intentem orientar les famílies, encara que aquesta no és la nostra funció, i per sort ara tenim a l’Administració uns interlocutors que ens escolten, però ens posa els pèls de punta que 10 anys després de l’aprovació de la Convenció de l’ONU sobre els drets de les persones amb discapacitat, on es consagra el dret a una educació inclusiva, encara passin determinades coses”, afegeix Santiveri.
La Sara acaba el curs a casa
La Sara, una alumna de 10 anys amb Transtorn de l’Espectre Autista (TEA), ha estat escolaritzada des de P3 fins a Quart de Primària a l’escola Fluvià, al Poble Nou de Barcelona, un centre molt nou que ha fet bandera de la inclusió. L’any que ve la Sara anirà al centre d’educació especial Sants Innocents, i de fet els dos últims mesos d’aquest any la nena ha estat escolaritzada a casa per voluntat dels seus pares i consell del psicòleg del CSMIJ (Centre de Salut Mental Infantojuvenil), que va considerar que la situació d’estrès en què es trobava la nena la podria dur a una entrar en depressió.
“Entre P-3 i Segon tot va anar molt bé, al centre la van saber comprendre perfectament, però a partir del curs passat va començar a expressar malestar a causa d’uns nens que l’agredien verbalment i d’un tutor que no va tenir cap empatia amb ella i la castigava per la seva forma de comportar-se, que és la seva forma de ser”, explica Victòria Giraldo, la seva mare, molt dolguda amb la gestió dels responsables del centre i amb l’Equip d’Assessorament Psicopedagògic (EAP). El curs va començar amb un canvi de tutor i de vetlladora, però els problemes s’han mantingut i incrementat. “Jo he vist la meva filla tombada al terra i amb dues persones agafant-la de peus i mans perquè s’havia posat nerviosa”, afegeix, “i en les moltes reunions que he tingut amb el centre he constatat com el benefici del dubte sobre qui burxava a qui sempre l’han tingut els companys, no la Sara”.
La Victòria i el seu marit han enviat cartes als diaris expressant aquest malestar i impotència, denunciant que es tracta d’un cas de bullying a una alumna amb discapacitat, i recordant que “la inclusió és una qüestió de justícia i d’ètica, així com un valor social positiu per a tots els alumnes”.
El mal diagnòstic de la Marieta
La Marieta és una nena de sis anys amb Síndrome de Down que des de P-3 ha estat escolaritzada a l’escola Vila Olímpica, un dels primers del districte de Sant Martí de Barcelona a tenir una Unitat de Suport a l’Educació Especial (USEE). L’escola i la família van acordar l’any passat que la Marieta repetís P-5 a fi de guanyar autonomia abans de donar el salt a Primària, però aquest salt ja no el farà en aquest centre sinó en el d’educació especial Paideia. La decisió la van prendre a mig curs, ja que va ser la recomanació de l’escola i de l’EAP.
“Ens deien que la Marieta té capacitat per aprendre, però que en un grup gran es perdia i que li aniria millor un grup més reduït, i que l’únic avantatge de ser allà era la socialització, però que ella es relacionava poc amb els companys”, explica María José Sánchez, la seva mare, també molt dolguda amb el centre. “Deien que no es relacionava –aclareix–, però en canvi la Marieta sempre m’ha explicat coses dels seus companys, i a sobre mai ens han deixat inscriure-la en activitats lúdiques com les extraescolars, que haurien afavorit aquesta socialització”.
El primer avís es va produir en el primer P-5, recorda la mare, quan a la reunió de la primera avaluació amb les mestres ja els van parlar de la possibilitat de fer una escolarització compartida el curs següent. Al final es va optar per la retenció i en el segon P-5 a la primera reunió la proposta ja va ser directament anar a l’especial. Els pares van estar mirant la opció de canviar a un altre centre ordinari, però al final van optar per seguir el consell. “Els centres amb més fama d’inclusius estaven plens i no ens volíem exposar a provar un altre qualsevol i tornar a passar per això; sentir com rebutgen la teva nena és molt dolorós”, segueix María José.
La història encara té un últim gir més rocambolesc. El principal problema de la Marieta, assegura la seva mare, era que “és molt moguda i quan s’avorreix a classe ho fa saber”. Els havien dit que a més de síndrome de Down tenia trets de TEA, però fa unes setmanes van esbrinar per un control mèdic rutinari que té hipertiroidisme, i que hi ha una alta probabilitat que aquest sigui l’origen de les seves accions disruptives. “L’endocrí ens ha dit que fins que no passin uns mesos amb la medicació no ho podrem saber del cert –comenta la mare–, però que és força freqüent que li arribin casos de nens diagnosticats de TEA o TDAH que estan rebent tractament psiquiàtric i als quals de fet l’únic que els passa és que el tiroides no els funciona bé”.
Oriol, sis anys i camí del tercer centre
L’Oriol, de sis anys, té diagnosticat un retràs global maduratiu, i aquest any ha cursat primer a l’escola Sant Medir, al barri de Sants. A la seva tendre edat ja és el segon centre que coneix, ja que al primer, els Maristes de Sants-Les Corts, se’l van treure de sobre a P4 perquè, segons explica la seva mare, Íngrid Vilanova, “ens van dir que no disposaven dels recursos suficients per atendre les necessitats del nostre fill i que no seguia el ritme escolar”.
Al nou centre les coses no semblen haver anat gaire millor. Al gener, en una reunió a l’escola amb assistència del tutor, l’equip psicopedagògic i l’EAP es comunica a la família que no poden atendre les necessitats de l’Oriol, que el millor seria una escolaritat compartida amb un centre d’educació especial i que de fet ja havien emparaulat una plaça amb Paideia. “Ens deien que era el millor pel nen ja que a l’escola només podia fer la part de socialització però que l’aprenentatge el faria al centre especial”, explica la mare.
La família es va oposar a l’escolarització compartida, i llavors “la resposta ha estat que naturalment es pot quedar i que l’atendran tan bé com puguin, però com a molt un o dos cursos més”. Per això, afegeix l’Íngrid, “ens hem posat a buscar un altre centre on creguin en el meu fill, on pugui fer com a mínim tota la primària i on el seu PI [Pla Individualitzat] no sigui un element decoratiu”. De moment, no se n’han sortit, ja que el que demanaven, el CEIP Barrufet, on l’any que ve entrarà a P3 la germana petita de l’Oriol, està ple. “Ens han denegat el reagrupament, de fet ens deien que reagrupéssim a la inversa, és a dir que portéssim la nena a l’escola de l’Oriol, com si no volguessin entendre que el que volem és treure’l d’un centre on no el volen”. “El que més em dol –resumeix l’Íngrid– és que el canvi dels Maristes al Sant Medir el vam fer seguint el consell de l’EAP, que ens deia que tractant-se d’un centre petit hi estaria molt bé, mentre que al CDIAP ens aconsellaven que demanéssim el canvi a Barrufet”.
Aquesta família ha elevat una queixa al Síndic de Greuges, en especial perquè considera que el centre –amb el vist-i-plau de l’EAP– va obrar indegudament al reservar una plaça pel seu fill al centre especial sense el seu consentiment.
