Haití ha estat novament devastat per una tragèdia que no tingut res de natural.
L’huracà Matthew ha arrasat la regió Sud de l’illa que comparteixen aquest país i la República Dominicana. Una mateixa illa dividida per un riu que l’huracà ha decidit ignorar, generant enormes destrosses i desolació, encara que de conseqüències molt dispars a banda i banda de la frontera. A Haití, el nombre de morts ja supera els 900, segons organitzacions internacionals que treballen a la regió del desastre. Més de 500 mil persones han perdut casa seva i 750 mil es troben desemparades. A República Dominicana, hi ha hagut 4 morts, 800 evacuats i prop de 200 cases han estat destruïdes pels forts vents. A l’estat de Florida, als Estats Units, hi han mort 5 persones, i a Cuba, on l’huracà ha destruit la històrica ciutat de Baracoa, a la província de Guantánamo, no s’han registrat víctimes fatals.
Al gener de 2010 un terrible terratrèmol va assolar el país i va deixar 316.000 víctimes sota la runa, segons estimacions del propi govern haitià. La capital, Port-au-Prince, i algunes de les principals ciutats van quedar destruïdes i encara avui romanen amb gravíssims problemes d’infraestructura.
Els desastres que assolen Haití no són naturals, sinó més aviat polítics i socials. S’arrelen en la història d’atropellaments, colonialisme, depredació i abandonament que ha viscut el país des que es va transformar en la primera nació independent de Llatinoamèrica, i en la primera a abolir l’esclavitud. Una nació negra, de lliures i llibertaris que van pagar un preu molt alt per voler emancipar-se dels imperis, transformant-se en un laboratori d’injustícies, abusos i humiliacions que segueixen costant milers i milers de vides cada vegada que el vent bufa o cada vegada que la terra tremola. Haití, la nació de l’heroica independència i de la pobresa més extrema, la més injusta i desigual de les Amèriques, la que la naturalesa i els poderosos semblen haver-s’hi acarnissat, robant-li tot el que va poder tenir alguna vegada valor, inclosa la seva gent.
Els desastres que la naturalesa produeix en els països que han estat arrasats per l’opressió i l’abandonament solen ser molt semblants als que produeixen les guerres: les seves principals víctimes són els nens i les nenes. En el terratrèmol de 2010, s’estima que prop de la meitat dels morts tenia menys de 18 anys, és a dir, una mica més de 150 mil persones. L’huracà Matthew ha deixat al voltant de 400 nens i nenes morts i centenars d’orfes. Gairebé la meitat dels 750 mil desemparats són nens, nenes i joves.
El terratrèmol va destruir moltíssimes escoles i hospitals, en un país amb una infraestructura precària i sempre insuficient.
Els dictadors, oligarques, màfies i imperis que han dominat la política haitiana durant bona part de la seva història tenen el mèrit dubtós d’haver fet d’aquesta la nació amb el sistema educatiu més privatitzat del continent i un dels més privatitzats del món. Menys del 15% de les escoles del país són públiques.
Algunes agències internacionals, com el Banc Mundial, han reforçat la privatització del sistema escolar i desaprofitat l’oportunitat de reconstruir, després del terratrèmol, el sistema educatiu haitià sobre una estructura pública més sòlida i amb molt més suport estatal. Des del desastre de gener de 2010, el valor de les taxes pagades a les escoles s’ha duplicat. En un context com aquest, el Banc Mundial ha estimulat que l’Estat haitià i la cooperació internacional subsidiïn el pagament de les quotes de les escoles privades, i es reprodueixen així les desigualtats educatives estructurals del país i se subordina el dret a l’educació a la capacitat que tingui el govern per mantenir el subsidi a la iniciativa escolar privada. El terratrèmol va destruir un sistema educatiu precari, desigual, injust i condicionat pel lucre que genera la misèria quan busca, per tots els mitjans, el camí de la felicitat. Sobre les seves runes es reconstrueix un sistema educatiu també desigual i injust, precari i degradat, gairebé exclusivament privat, que ara ha estat colpejat per un vent tan arrasador i indolent com ho han estat sempre els que van governar els destins d’aquest heroic i castigat país des més de 200 anys.
Les escoles de la regió Sud del país estan destrossades, seria un error pensar que les va ensorrar només el vent.
Hi ha una immensa hipocresia en les veus de solidaritat i angoixa ocasionals que s’alcen en defensa d’Haití i dels haitians quan es desferma sobre el país un nou desastre humanitari. Sempre passa el mateix, els dies successius a la devastació, Haití ocupa llocs destacats en la premsa internacional. Després, de vegades en qüestió d’hores, la seva presència es va diluïnt, apagant-se abruptament, passant inadvertits els efectes més desoladors de la tragèdia humana viscuda per la seva població, especialment, per les seves nenes i nens.
Quan les ràfegues de vent cessen i la terra para de tremolar, a Haití s’hi queden el desemparament i l’abandonament. Només algunes quantes organitzacions internacionals cooperen de manera efectiva i activa amb el país: Unicef, Oxfam, Acció contra la Fam, Save the Children, la Creu Roja, entre d’altres, encara que no gaires més. Algunes grans fundacions i organitzacions no governamentals que desenvolupen tasques de suport a l’illa gasten bona part dels seus recursos en el manteniment dels seus propis programes amb baixíssims beneficis per a la població civil.
Els governs llatinoamericans, amb excepció de Cuba, Veneçuela i Puerto Rico, han considerat que la millor forma de col·laborar amb Haití podria ser enviant-hi soldats. Fa més de 12 anys s’ha establert la Missió d’Estabilització de les Nacions Unides a Haití, la MINUSTHA, que actualment posseeix prop de 5 mil efectius, entre militars i policies. Per al període comprès entre juliol de 2016 i juny de 2017, la missió compta amb un pressupost de gairebé 320 milions d’euros. Brasil comanda la força militar que, des del seu origen, ha comptat amb la participació dels exèrcits de 48 països, entre ells, l’Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Equador, El Salvador, Guatemala, Hondures, Mèxic, Paraguai, Perú i l’Uruguai. No deixa de ser frustrant i penós que, durant una dècada de profundes transformacions democràtiques viscudes a Llatinoamèrica, països com l’Argentina, el Brasil, Bolívia, l’Equador o l’Uruguai, hagin tingut més soldats que docents, metges, treballadors socials o enginyers a Haití.
L’huracà Matthew ha passat; queden les seves conseqüències. Entre elles, un brot de còlera, malaltia que va ingressar al país amb efectius de l’exèrcit nepalès i que, des de llavors, ja s’ha cobrat més de 9 mil morts, més de 5 mil d’ells, nens i nenes. L’epidèmia de còlera, que entre gener i agost d’aquest any ja havia comptabilitzat 27 mil casos, podrà recobrar força i, segons Metges del Món, arribar a més de 50 mil persones en els propers mesos.
L’huracà Matthew ha passat i Haití només tornarà a ser notícia quan nous morts, milers i milers de morts, gran part d’ells nens i nenes, tornin a amuntegar-se en les seves ciutats destruïdes, arrasades, oblidades.
