L’abandonament escolar prematur (AEP) és un dels principals reptes amb què s’enfronta el sistema educatiu català. Amb un 18,9% de joves de 18 a 24 anys que han adquirit com a màxim l’educació secundària obligatòria (ESO) i que no segueixen cap altre tipus d’estudi o formació, Catalunya se situa a la cua dels països europeus en aquest àmbit. Així, tot i la important disminució de les xifres de AEP a conseqüència de la crisi, Catalunya continua presentant uns nivells molt per sobre de la mitjana europea (UE-28 11%) i de la meta establerta per al conjunt d’estat espanyol a l’estratègia 2020 de la Comissió Europea (15%) (Eurostat, 2016). L’AEP, per tant, és un problema de primer ordre no només pels efectes negatius que té en els i les joves que deixen els estudis prematurament, sinó per l’efecte que genera en les oportunitats de desenvolupament econòmic, social i cultural del conjunt del país.
Sovint l’AEP s’ha explicat (i justificat) com un fenomen vinculat amb factors externs al sistema educatiu i enfront del qual, per tant, no es pot fer res des de la política educativa. Els factors pull (associats fonamentalment a les característiques del mercat laboral i a l’estructura productiva d’un determinat territori) serien des d’aquesta perspectiva els principals causants de l’abandonament. Si els joves deixen d’estudiar és perquè ‘els crida’ una incorporació laboral immediata amb sous relativament elevats. Aquesta explicació, evidentment, té part de raó. No es pot entendre de manera global l’AEP sense al·ludir a les característiques del mercat laboral. No obstant això, emmalalteix de dos grans omissions. Vegem-ho.
En primer lloc, és imprescindible assenyalar que l’AEP es vincula directament amb patrons de desigualtat social i que la seva explicació, per tant, es pot deslligar d’aquests. De fet, totes les dades posen de manifest que les probabilitats d’abandonar el sistema prematurament són altament desiguals en funció del gènere, l’origen migratori i l’estatus socioeconòmic i cultural dels estudiants (Eurostat, 2016; IVIE, 2013). Així, els nois, de nivell socioeconòmic baix, estrangers i provinents de minories ètniques són els que més abandonen el sistema educatiu. Això no s’explica només per les diferents oportunitats que tenen diferents grups socials per integrar-se en nínxols laborals amb diferents nivells de qualificació, sinó també i sobretot per una distribució àmpliament desigual de les possibilitats d’èxit escolar. Això explica que, avui dia, a Catalunya, i a partir de dades de l’Enquesta de Condicions de Vida, del MECD i de l’IDESCAT, el nivell educatiu dels pares i especialment el de la mare sigui la variable amb més pes per explicar l’abandonament escolar.
En segon lloc, doncs, és fonamental tenir en compte que el nostre sistema educatiu pateix d’una sèrie de debilitats estructurals en termes d’igualtat d’oportunitats perquè tots els alumnes assoleixin l’èxit educatiu. El recent informe que hem elaborat per Save the Children mostra clarament els dèficits del sistema educatiu en l’àmbit estatal tant en termes d’equitat com de qualitat educativa. A tall d’exemples: la despesa pública en educació es troba sistemàticament per sota de la mitjana dels països de l’OCDE, les beques i ajudes per a l’estudi estan infradotades econòmicament, les taxes de repetició segueixen sent de les més altes de l’OCDE i el mateix succeeix amb les competències acadèmiques de l’alumnat. És més, les dades existents -tant en l’àmbit espanyol com específicament català- posen de manifest que les probabilitats de repetir curs, d’adquirir elevades competències acadèmiques o d’aconseguir el graduat d’ESO estan, de nou, marcades pel perfil social de l’alumnat. Així, per al cas concret de Catalunya, els estudiants pertanyents a un nivell socioeconòmic baix tendeixen a repetir amb molta més freqüència (4 vegades més) que aquells que provenen d’un nivell socioeconòmic més alt.
Pel que fa al gènere, hi ha un 10% més de nois que noies que han repetit curs. Finalment, els estudiants immigrants repeteixen més del doble de vegades que els seus companys autòctons (CSASE, 2014). De la mateixa manera i pel que fa a la graduació en ESO les dades disponibles indiquen que els nois graduen gairebé 10 punts percentuals menys que les noies i l’alumnat estranger gairebé 20 punts menys que l’autòcton (lamentablement no es recullen dades desagregades per estatus socioeconòmic). Aquest patró de desigualtat es repeteix sigui quin sigui l’indicador escollit i permet afirmar que el sistema educatiu no està sent capaç de compensar el nivell de desigualtat social.
Podem afirmar, doncs, que més enllà dels factors pull, hi ha un ampli marge de maniobra per intervenir sobre el sistema educatiu català i elevar els seus nivells d’equitat de manera que obri possibilitats d’èxit per a tots els estudiants. El AEP sí que s’explica per factors push, per factors interns al sistema educatiu que, de manera agregada, reprodueixen els patrons de desigualtat social. Així, garantir les oportunitats d’èxit educatiu per a tots els estudiants implica intervenir sobre el conjunt del sistema educatiu, actuant especialment sobre aquells aspectes que reforcen les desigualtats inicials entre l’alumnat, fomenten la seva desvinculació escolar i amplien, en suma, els riscos d’abandonament escolar dels grups socials més desfavorits. Només amb una política educativa integral dissenyada en clau d’equitat podrem lluitar contra l’abandonament escolar. Evidentment, garantir un sistema educatiu socialment just passa també per actuar sobre les condicions socials i econòmiques segons les quals es construeix la desigualtat social. Aquest, però, serà objecte de debat d’un altre article.
