Els més de 800 esportistes del club barceloní Unió Esportiva Horta van rebre el passat mes de setembre, dins la clàssica carpeta amb informació de l’entitat que se’ls reparteix a l’inici de la temporada, un document pràcticament inèdit en el món de l’esport de base a Catalunya: un protocol per a la prevenció i l’abordatge de l’assetjament i l’abús sexual. “L’objectiu és que l’entitat progressi en la igualtat de gènere, en la sensibilització respecte a l’assetjament sexual i en donar més seguretat als joves”, sosté Josep Maria Castellà, vicepresident del club. Si, segons els experts, tots els estaments de la societat han d’estar convocats en la lluita contra l’assetjament i els abusos sexuals, l’esport de base -que ocupa les tardes de milers de nens i nenes- no pot ser excepció.
Malgrat que no sol haver-hi estudis concloents sobre l’abast de l’assetjament sexual -per la dificultat de les víctimes d’expressar-ho-, una enquesta realitzada a la Universitat de Vic amb les estudiants de Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE) va evidenciar que al voltant d’un 33% de les alumnes assegurava haver patit assetjament sexual com a esportista, i fins a un 1% reconeixia haver rebut proposicions sexuals a canvi de privilegis en la seva activitat. Davant d’aquesta problemàtica han reaccionat clubs com la UE Horta amb l’assessorament de l’Ajuntament de Barcelona, que precisament la setmana passada va presentar un conjunt de recursos pedagògics per sensibilitzar sobre aquesta xacra directius, entrenadors, famílies i els mateixos nens i joves que integren les entitats esportives.
L’esport, no només el de base, ha naturalitzat sovint actituds masclistes o homòfobes. “Córrer com una nena” o “xutar com un maricón” són expressions malauradament presents en alguns entrenaments o competicions. Ridiculitzacions que a partir d’ara queden recollides com a assetjament per raó de sexe o d’orientació sexual en protocols com el de la UE Horta, on també s’informa de situacions que poden donar peu a l’assetjament sexual: difondre la vida sexual d’algú, les mirades lascives, el contacte físic deliberat i no sol·licitat -des de pessigar alguna part del cos fins massatges no desitjats-… “La línia és molt fina”, reconeix Castellà, “però els esportistes han de tenir clar que si els passa alguna d’aquestes coses, o si en presencien alguna, es poden dirigir a figures de referència del club per explicar-ho”. En aquest sentit, com a part del protocol, el club compta amb delegats -en funció de la modalitat esportiva- a qui els joves saben que poden dirigir-se en confiança si han estat víctimes d’assetjament.
Fer aflorar les denúncies d’aquest tipus sempre és complicat, però en l’esport ho pot ser més per la relació que s’estableix entre l’entrenador i els nens i nenes. “Moltes vegades l’entrenador es converteix en una mena d’ídol, una figura heroica en qui es diposita una gran confiança”, una mena de vincle inqüestionable que, segons recull el manual de l’Ajuntament, “permet que l’agressió no sigui descoberta” . En aquest sentit, els materials pedagògics, segons la seva autora, la sociòloga de la Universitat de Vic Montserrat Martí, són un primer pas per “donar eines per a la detecció de l’assetjament”, però sobretot per aportar informació i “sensibilitzar la comunitat esportiva “sobre aquest problema.
Els recursos elaborats per Martí incorporen algunes dinàmiques de grup per treballar en el si dels equips. És el cas d’activitats com el semàfor, on amb cartulines de colors (vermell és inadequat; verd, adequat, i groc, depèn) es pregunta als joves sobre el seu parer davant certes conductes: què passa si una entrenadora entra sense avisar al vestidor d’un equip masculí, si un entrenador participa en bromes sexuals dins el grup de WhatsApp del seu equip sent l’únic adult, un entrenador convida als nois del seu equip a mirar una pel·lícula a casa seva, si una jugadora de 15 anys s’enamora de l’entrenador de 21 i aquest li respon amb atencions i abraçades, si un entrenador es queda sovint amb la mateixa jugadora en acabat de l’entrenament per treballar aspectes tècnics… Tots aquests són supòsits sobre els quals es pretén que els nois i noies debatini s’expressin.
Martí lamenta que el treball de prevenció d’aquestes conductes en l’esport és gairebé inexistent a casa nostra. Les diferents federacions esportives espanyoles han elaborat els seus protocols, però aquest és dels pocs passos que han fet. Molts clubs no tenen notícia d’aquests documents, i molt menys els han difós entre els seus afiliats. És per això que l’Ajuntament s’ha hagut de fixar en models internacionals com Sport Respects Your Rights, un projecte en el qual es van implicar sis països europeus i que va mobilitzar centenars de joves esportistes i entrenadors en un procés participatiu de de formació perquè fossin els propis nois i noies els que poguessin realitzar amb els seus companys el treball de prevenció.
“Si un entrenador està ben format en el tema, ho sabrà transmetre millor que qualsevol altre als seus jugadors i jugadores”, constata Martí, que defensa el treball horitzontal, “de joves per a joves”, com el més eficaç per combatre els abusos.
