Han passat deu anys des que JK Rowling va pronunciar la temuda frase: “Harry s’ha acabat”. Ho va fer en presentar l’últim llibre de la saga que va canviar la vida d’una professora d’Edimburg i la de milions de nens necessitats d’un món utòpic. Quan el fenomen va firmar el seu final l’Andana 9 i ¾ de Les relíquies de la mort, molts van pensar que era millor un adéu a temps que dècades de perversió utilitzant la marca Harry Potter.
Però aquesta porta barrada s’ha obert amb massa facilitat. Primer amb l’obra de teatre londinenca, Harry Potter i el llegat maleït, i després amb el llançament del seu guió convertit en fenomen enganyós de vendes. També sonaven les campanes a Warner Bros per una nova adaptació al cinema d’un altre dels llibres de Rowling. Aquella vegada no prendrien el nom literal de Harry Potter en va, però sí que el farien servir com a esquer nostàlgic per a aquells que no van superar la ruptura.
Animals fantàstics i on trobar-los és un text minúscul que els més fidels van incorporar a la seva prestatgeria com a apèndix anecdòtic. La seva portada esqueixada i els dibuixos fets a mà del seu interior ens transportaven al bosc prohibit, però no deixava de ser un glossari de criatures mitològiques de la saga. L’única cosa que sabíem és que estava escrit per un tal Newt Scamander, un mag zoòleg que va recórrer el món sencer per rescatar aquestes espècies de les urpes dels traficants humans.
Si pensàvem que el llibret graciós era un mer objecte de col·leccionista, és que subestimem el poder econòmic d’una franquícia. La preqüela que s’estrena aquest divendres és només la primera d’una llarga saga de cinc. Aquesta bomba podria haver fet un tip als fans de les novel·les abans de començar. Com es treuen cinc films de 64 pàgines? La resposta llueix en els crèdits de la pel·lícula, encapçalats per David Yates com a director i -el més important- JK Rowling com a guionista.
Conquerint les Amèriques
El món màgic de JK Rowling no es limita a Hogwarts, Piccadilly Circus o l’estació de Kings Cross. Això ho vam aprendre en el quart llibre, El calze de foc, on l’escriptora va rendir el món sencer als peus del seu univers: Bulgària i França també comptaven amb les seves escoles de bruixeria. Més tard va escriure que el centre més important dels Estats Units era el col·legi Ilvermorny de Màgia. Una manera com una altra qualsevol d’obrir-se pas cap al nou continent. Aquest detall, que potser va passar desapercebut, ajuda ara a situar la trama d’Animals fantàstics i on trobar-los a Nova York, concretament l’any 1926.
Newt Scamander, interpretat per un aprensiu Eddie Redmayne, desembarca al port del riu Hudson a la recerca d’una criatura única a l’altra banda de l’Atlàntic. Per malapteses del destí, al típic estil catastròfic de JK Rowling, el zoòleg serà detingut al costat del muggle Jacob Kowalski (Dan Fogler) per una investigadora del Congrés Màgic nord-americà, Porpentina Goldstein (Katherine Waterston).
Però la comunitat màgica té altres assumptes més immediats dels quals ocupar-se, amb nom i cognom: Gellert Grindelwald. Un bruixot que té una opinió molt radical sobre la clandestinitat de la màgia, quan podria utilitzar els seus poders per a sotmetre als humans corrents. Scamander passarà llavors de preocupar-se del seu zoo particular a lluitar contra les idees d’un líder carismàtic que atempta contra la pau mundial.
El nou protagonista no serà un heroi per a la infància com ho va ser Harry Potter per a la generació millenial, ni tan sols serà l’heroi que acompanyi aquests joves. Animals fantàstics i on trobar-los s’allunya tant de la seva criatura matriu que, de vegades, sembla que estiguem davant d’un producte de fantasia independent. No hi ha rastre dels grans actors d’abans ni de la quinta essència british que va imperar en les altres pel·lícules. Reconeixem els encanteris Allohomora i Petrificus Totallus, o noms com Dumbledore i Gellert Grindelwald, però la resta ens és aliè, llunyà.
Yates i Rowling formen una parella d’allò més fosca, en el bon sentit. La candidesa de les primeres pel·lícules va deixar pas al thriller fantàstic quan el director es va asseure als comandaments el 2007. Aquesta tècnica es repeteix en l’últim film, sense abandonar diverses seqüències oníriques amb bèsties com escarabats gegants, àguiles imperials o mandrosos endevins. Però el seu marcat rerefons polític no passa desapercebut i menys en els temps que corren.
Esperances de futur
Les novel·les originals abracen lliçons de tolerància i expliquen en un llenguatge màgic els perills de la xenofòbia portats a límits gens imaginaris. L’abús de poder, la paüra cap al diferent i la violència com a única forma de càstig ens parlen de temps ja viscuts, no de fantasia. En les albors de la Gran Depressió, Nova York va registrar un dels majors nivells de desigualtat de la història, que només han estat assolits en els últims anys. Aquestes situacions de crisi fomenten la por i l’autoritarisme i, en el cas d’Animals Fantàstics, el rebuig dels nomaj (terme yankee per designar els muggles) cap a tot el màgic.
JK Rowling ha manifestat els seus dos grans temors de l’actualitat: el Brexit i l’auge de Donald Trump a Amèrica del Nord. “No crec que hagi desitjat la màgia més que ara mateix”, va dir sobre el referèndum que va votar la sortida del Regne Unit de la UE. La fantasia serveix per fugir en els moments més inaguantables de la realitat. És una forma de submergir-se en una versió de l’univers més afable, on les tasses es freguen soles i podem resoldre els nostres errors amb un lleu gir de vareta.
L’avantatge que aquesta nova saga parteixi d’un paper en blanc, tot i que atrapi amb un títol ja reconegut, és que podrà tractar les amenaces modernes sense lligams. Ja comptem que llegir Harry Potter podia influir en els votants per no rendir-se davant figures extremes com Trump. Un estudi demostrava que els lectors de la saga màgica tendeixen més a rebutjar la retòrica intolerant i agressiva del candidat republicà. El discurs de la saga juvenil, però, no podria preveure com de desesperada és situació actual, on es necessiten apostes més valentes i directes.
Aquí rau la gran esperança per Animals Fantàstics, que tendeix altra vegada cap al costat dels marginats. “Aquest és el perfil de tots els meus herois, i també ho serà en els d’aquesta saga”, va confirmar JK Rowling. De la mateixa manera, els dolents també són una metàfora de la nostra història. Voldemort era un líder de secta, sense carisma ni un club de fans. Però Gellert Grindelwald serà un perill més perniciós i modern, que manipula seguidors impressionables, mitjans de comunicació i polítics prominents.
El director de la saga interminable, David Yates, ha subratllat les paraules de la seva cap dient que aquestes pel·lícules seran un producte d’entreteniment, però “sobre comunitats que, o aprenen a viure en harmonia, o acabaran destruint-se les unes a les altres”. No podem ignorar el negoci lucratiu que s’amaga darrere de les bones intencions, però tampoc tancar-los la porta per oportunistes. Al cap i a la fi, sempre s’agraeix un compromís polític dins de la frivolitat del mainstream. I més si ve disfressat de màgia.
