Això va passar fa uns quants anys, no gaires… A l’escola de Ding, un petit lloc de la província xinesa de Henan, no hi havia nens. Què havien de fer els nens a l’escola, mentre els seus parents i ells mateixos es morien de sida?
A l’escola de Ding només hi quedava un mestre sense estudis. A vegades hi feia de conserge; a vegades, de director. Depenia del vent que bufava. I, sense nens per educar, les aules buides oferien noves possibilitats: els vilatans que havien venut sang i que ara patien la malaltia de la febre morien a casa prematurament, sols, tristos. L’escola, als afores del poble, era una alternativa desitjable. Compartir el menjar i els patiments quan els dies que restaven de vida eren comptats era molt millor que deixar-se morir a casa. La vida s’allargava més. Les possibilitats de superar el pic de l’estiu o de l’hivern augmentaven i, per tant, els dies sobre la terra llaurada per l’especulació d’uns pocs, i regada amb la sang de la ignorància de molts, creixien.
Quan 800 persones es moren, el negoci promet. Si primer se’ls havia pagat a preu fet les ampolles de sang que se’ls extreia amb xeringues reutilitzades, ara calia proveir-les de taüts. El govern els proporcionava gratuïtament, però un funcionari ple de zel d’un comtat era capaç d’esquivar aquest contratemps i vendre’ls a baix preu als pobles del comtat veí. Qüestió de traça.
Quan la possessió d’un taüt és prioritària, per a què serveixen els pupitres i les pissarres en una escola sense nens? Més encara si ja no és un vell mestre sense estudis qui governa l’establiment perquè dos nebots ambiciosos li han pres el comandament i, donades les circumstàncies, han ordenat que la fusta s’utilitzi per fer taüts. En poc temps no hi van quedar ni els marcs de les portes, a l’escola.
Quan l’escola ja fou un edifici devastat, quan els vilatans s’havien emportat els pupitres, les taules, les cadires, les pissarres, les portes i les finestres de les aules i els arbres del pati, va arribar el permís per talar els arbres del poble.
L’endemà, els mateixos vilatans no es podien creure el que havien fet: al poble ja no hi quedaven arbres, havien desaparegut tots en una sola nit. Sense oms, acàcies, paulònies, cedres, salzes i caquis el poble ja no semblava el poble, però ja no hi havia res a fer. Només van quedar drets els arbres més petits, els que no feien més d’un braç de gruix.
Tot i així, quan 800 persones es moren i ja se’ls han venut els taüts, el negoci encara pot prosperar, però per saber fins a quin punt caldria llegir tota la història: Xiaoquiang, el nét del mestre sense estudis, fill d’un home sense escrúpols que primer compra la sang dels conterranis per quatre monedes i després es ven els taüts que les autoritats els donaven pietosament, n’és el narrador. Xiaoqiang, un nen enterrat al darrere de l’escola.
L’autor, Yan Lianke, explicava al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona fa pocs dies que per escriure El sueño de la aldea Ding –disposem només de la traducció al castellà–, va trepitjar la terra d’un poble amb sida i va trobar que la gent anava despullada per evitar el fregament de les llagues amb la roba. Aquesta és una imatge que no va reflectir al llibre per por que no li deixessin publicar. Tot i així, tres dies després de la publicació se’n va prohibir la venda a la Xina.
A banda d’altres consideracions, com ara el preu del creixement desenfrenat de la societat, la focalització de l’escola en aquesta colpidora novel·la de Yan Lianke permet tot tipus de reflexions. A cadascú, les seves. Si ens centréssim en l’actualitat educativa del nostre país, a l’escola de Ding, hom hi podria trobar les llums de les conviccions pròpies, és clar, i, qui ho sap, potser un bon motiu, també, per qüestionar-les.
Salvant les distàncies que el realisme mític de Yan Lianke i la voracitat de la societat xinesa hi marquen, la lectura d’aquesta obra permet llucar, com poques, el lloc modest que ocupem alumnes, mestres i escoles en el món.
La resta és somni.
