Alguns experts afirmen que estem entrant en la quarta revolució industrial i una de les claus és la transformació profunda en l’àmbit econòmic i en conseqüència social. La tecnologia fa possible i accelera la disrupció de sectors sencers, models de negoci, perfils professionals i fins i tot, les formes de treball es reinventen. Les escoles que avui coneixem són filles de la il·lustració i la revolució industrial. La primera revolució requeria treballadors obedients, especialitzats, mecànics amb jornades que començaven i acabaven amb un timbre. Des de llavors difícilment es posa en dubte la connexió entre el creixement econòmic d’una societat i el disseny del seu sistema educatiu.
Si això és així, la reflexió és urgent: estem a l’albor de la quarta revolució i seguim amb sistemes educatius nostàlgics del segle XX, en alguns casos encara a contrapeu de la revolució digital (la tercera). En aquest context es necessita un replantejament de les institucions educatives començant per preguntar-nos d’una vegada per a què serveixen i com han de ser.
Un informe del World Economic Forum presentat a Davos a principis d’aquest any calculava que el 65% d’estudiants que estan cursant Primària avui treballaran en perfils laborals que encara no existeixen. Aquella pregunta de “què vols ser de gran” es torna més complicada perquè no es tracta de triar un camí entre els possibles i descartar els altres. Implica orientar cap a un camí que avui existeix i potser demà s’hagi transformat tant que no tingui res a veure amb els somnis infantils i adolescents. O fins i tot caminar cap a una direcció on hauran de posar els maons abans de fer el següent pas. Les mateixes previsions indiquen que en els propers anys milions de llocs de treball ja no requeriran la intervenció humana, especialment aquells amb tasques rutinàries i predictibles, fàcilment mecanitzables.
Hi ha determinats sectors i posicions que ja han arribat, com les d’analistes de dades. Cada vegada seran més necessaris ja que avancem cap a un món on la presa decisions es basarà en la gran quantitat d’informació que generem dia a dia, aquests rastres voluntaris i involuntaris capturats per la digitalització creixent.
Enlloc d’atemorir-nos, anticipem-nos. Preparem la transició perquè no suposi una nova bretxa, una nova divisió social entre substituïbles i substituïts. Pensem com aprofitar les oportunitats que això pot comportar: que les màquines es quedin amb tasques àrdues i rutinàries ens permet plantejar-nos noves oportunitats professionals. I és una cosa que podem fer mentre vam redissenyar els sistemes i les comunitats educatives.
Però també cal tenir en compte quines seran les condicions del mercat de treball: flexibilització d’horaris, creixement del teletreball, augment de l’emprenedoria i, en definitiva, el que es bateja com gig economy: llocs de treball menys estables, més orientats a tasques puntuals -potser esporàdiques- acompanyats de flexitreball i alts nivells de creativitat i adaptació.
Davant la incertesa i l’excitació per un canvi de model, ¿com hem de repensar, actualitzar i refrescar els sistemes educatius? Aquestes sis preguntes potser ajudin a animar el debat:
1. Ciències o lletres?
La separació habitual entre branques de coneixement perd el seu sentit en un món cada vegada més interconnectat i fluid. Les lletres, o més aviat les humanitats en sentit ampli, haurien de ser-hi presents sempre, especialment el coneixement i la dimensió ètica. A més de les capacitats tècniques, que cada vegada arriben a horitzons més increïbles, caldran debats ètics sobre la responsabilitat, la necessitat i la conveniència d’aquests canvis. En aquesta línia, treballar per projectes, en grups i fomentant l’ús de coneixements transversals i interdisciplinaris, sembla que cobra molt més sentit que la rígida divisió per assignatures.
2. Educació analògica o digital?
Les capacitats i habilitats que s’entrenen en analògic o en digital són raonablement diferents, però probablement l’aprenentatge combinant aspectes digitals i exercicis lluny de les pantalles és el més desitjable. L’alfabetització digital hauria d’incloure codis de programació, de la mateixa manera que ensenyem a llegir i escriure. És més, per ensenyar a programar ni tan sols cal un ordinador, hi ha mètodes infal·libles de llapis i paper, perquè l’important no és l’eina, sinó el pensament.
3. Continguts o criteris?
Fins ara la definició dels cursos escolars es basa en la dosificació de continguts, més o menys estandarditzats i classificats per edats. Però en l’era de la informació, quan qualsevol idea és a pocs clics de distància i en forma de text, vídeo o multimèdia, dedicar temps a emmagatzemar coneixements sembla anacrònic. Això afecta els sistemes d’avaluació. Si bé la memòria i la cultura general són importants, potser és moment d’acompanyar-los perquè sàpiguen on buscar i com relacionar idees sobre la base de la informació trobada. És a dir, en un món on el més complex no és accedir a la informació, sinó justament no acabar infoxicat, és rellevant educar-los perquè tinguin criteri. Això implica que sàpiguen trobar informació, prioritzar-la i desenvolupar mecanismes per distingir entre fonts fiables i opinions esbiaixades. Al costat d’això, aprendre a fer un pas enrere, tenir la visió de conjunt i reflexionar probablement sigui d’allò més urgent.
4. Professionalitzar o capacitar?
Si els límits entre professions cada vegada seran més fluïdes i els nínxols de mercat cada vegada més transversals, organitzar l’educació d’acord amb professions determinades segurament funcionarà per a un percentatge limitat d’estudiants. L’educació ha de capacitar, almenys en part, per relacionar-se, treballar, madurar i desenvolupar les seves vides en entorns canviants i líquids. És important que les escoles siguin laboratoris on explorar les seves capacitats, dotar-los d’espai per a l’autoexploració i l’autoconeixement, que descobreixin les seves passions, que provin i que es reptin: que s’acostumin a trobar i traspassar els límits de la seva zona de confort serà primordial.
Habilitats com la imaginació, l’adaptabilitat, la creativitat i al seu torn la gestió del temps i la priorització de tasques són aspectes que segur que necessitaran tant en la seva vida professional com en la personal.
5. Aprenentatge: etapa o procés?
Estem començant a acceptar que l’educació i la formació no només es fan a l’inici de la vida, sinó que el reciclatge i l’aprenentatge continu són ingredients necessaris, especialment en aquells sectors professionals en canvi constant. L’aprenentatge és un procés i la curiositat és el motor que l’estimula. Les escoles haurien de ser aquell lloc on el gust per aprendre vehicula l’adquisició de coneixements i habilitats. Imaginem-lo com un dels espais on s’ha d’implantar la llavor de viure amb els ulls oberts i de qüestionar per què passa tal cosa o com funciona tal altra.
6. Qui té la clau del canvi?
Tots. Tu també. El més meravellós i complex de l’educació és que és una responsabilitat col·lectiva. El canvi no pot residir en el sistema educatiu únicament, ni en les polítiques públiques. I m’atreveixo a dir que és injust que recaigui en els centres o els professors, aquests herois de cada dia. Si bé ells estan en primera línia, no haurien de ser l’epicentre ni els protagonistes, sinó més aviat els ambaixadors, juntament amb les famílies. I la resta de la comunitat educativa. Estem parlant d’un canvi sistèmic que requereix la implicació, la voluntat i la complicitat de tots.
Perquè l’educació no és allò que passa a les aules de 9 a 5, de dilluns a divendres entre setembre i juny. L’educació és també l’inici del somni del demà, les trajectòries dels que es graduen aviat, la història per escriure dels països i els drets dels habitants presents i futurs del planeta.
