Amb motiu de la publicació dels resultats de les proves PISA sembla arribat el moment de tornar a posar l’educació al centre del debat social. Llàstima que aquest minut d’or de l’educació duri tan poc! Hi ha, però, algunes afirmacions que es desprenen dels resultats d’aquestes proves i que no mereixen el focus dels mitjans de comunicació.
1. El primer mèrit dels resultats és dels alumnes que han passat les proves. PISA no examina països, ni sistemes educatius, ni professors… Examina una mostra seleccionada d’alumnes de 15 anys (facin el curs que facin). Per tant, en primer lloc, qui ha millorat resultats no és el sistema educatiu català (o espanyol), sinó els alumnes de 15 anys de Catalunya.
2. El segon mèrit és del professorat que han tingut aquests alumnes. Tot el professorat: no solament el que tenen a Tercer o Quart d’ESO, sinó també els mestres d’Educació Infantil i Primària; i els dels cursos anteriors d’ESO. No s’aprenen les competències científiques, matemàtiques o de comprensió lectora en un sol curs, sinó gràcies a una acumulació d’ensenyaments i aprenentatges que es fan al llarg dels anys d’escolaritat.
3. També hi deuen tenir algun mèrit els pares i mares, les famílies, que donen suport a la tasca educadora de l’escola. Com demostren les correlacions entre resultats i nivells educatius de la població en alguns països (com és ara a Finlàndia), el nivell a què han arribat pares i, sobretot, mares, és força decisiu (tot i que no pas determinant) per als aprenentatges que fan els nois i noies a l’escola.
4. I, és clar, en quart lloc, també hem de dir que hi ha mèrits per als que se situen més enllà dels centres educatius: universitat (que forma el professorat), administració educativa, administracions no educatives, empreses i entitats que donen suport a l’educació i ajuden a millorar-ne el funcionament i els resultats. Però en alguns comentaris sembla que els resultats de PISA són conseqüència només de les decisions preses per aquestes instàncies externes, quan el principal mèrit és dels que viuen el dia a dia de l’aula i l’escola.
5. En contra dels mals averanys amb què alguns sembla que es complauen a estigmatitzar els joves d’avui, el nivell educatiu dels alumnes puja. Discussions sobre si el nivell puja o baixa són un clàssic en molts debats educatius. Curiosament, però, aquesta polèmica sembla que s’aparca quan surten els resultats de PISA (els únics que poden ser mínimament fiables, ja que no responen a impressions subjectives). Que els joves catalans de 15 anys són millors en ciències, en matemàtiques i en comprensió lectora que els seus equivalents de fa una vintena d’anys sembla obvi, a la vista de les dades de PISA.
6. Les proves PISA 2015 focalitzaven la competència científica. I donaven dades també sobre la competència matemàtica i de comprensió lectora. Val a dir que, del bon nivell de les dues primeres competències, en depenen moltes coses de la nostra societat. Per exemple, que continuem essent una potència de primera divisió en el terreny de la recerca científica, com ja som dins d’Europa. O que tinguem més vocacions científiques i tecnològiques, més científics i més enginyers, sobretot. Per tant, millorar en aquestes dues competències ha de ser vist com un èxit clau de cara al futur del nostre país. La competència científica mesura el que en altres països s’anomena STEM: Science, Technology, Engineering, Maths.
7. En contra del que alguns creuen, ara és el moment de mirar a fons i d’examinar amb més deteniment què fem malament i veure com ho podem millorar de cara al futur. I en aquesta revisió hi hauríem de participar tots: mestres i professors, famílies, experts universitaris, investigadors… Només la síntesi de diferents visions parcials, lluny de dogmatismes, pot ajudar a avançar. Mirant altres institucions del país, la millora ens vindrà tant de cuidar la pedrera (la formació del professorat, la recerca en educació), com de fitxar figures de fora (veure què fan en altres països que van millor que nosaltres i què en podem copiar).
8. Els resultats de PISA 2015 s’han donat en una època de fortes retallades en el pressupost d’educació. Aquestes retallades han posat seriosament en risc la qualitat del sistema. Per exemple, la reducció a pràcticament zero del pressupost de la formació permanent del professorat és imperdonable! Si en aquest context els resultats són prou bons, és sobretot perquè el professorat hi ha posat molta professionalitat i s’ha centrat en l’èxit escolar dels alumnes. És hora de reconèixer aquest paper clau dels nostres mestres i professors. Però sobretot és hora d’afirmar que, si amb tan escassos recursos el nostre professorat ha estat capaç d’assolir aquests resultats, què no serà capaç de fer el dia que es destini a l’educació el 6% del PIB, com marca la LEC?
9. Però també és hora de recordar que simplement amb més recursos no millorarà la nostra educació. La correlació entre el pressupost d’educació i els resultats de PISA mostra sense dubtes que simplement destinant més diners al sistema educatiu no s’aconsegueixen millors resultats. Països amb pressupostos educatius molt alts es troben més avall en PISA. No és una qüestió de més inversió, sinó de millor inversió. PISA assenyala –si es llegeixen a fons els resultats i els contextos en què es donen- on caldria invertir: millor formació del professorat, més atenció a les edats primerenques, suport per als alumnes que no poden seguir, atenció a les famílies desafavorides, discriminació positiva de les noies en determinades competències (com és ara en la matemàtica), discriminació positiva dels nois en d’altres (comprensió lectora), etc.
La preocupació per la millora de l’educació hauria de ser constant i no només esporàdica amb motiu de la publicació dels resultats de PISA. Són pocs els mitjans de comunicació que destinin seccions permanents a parlar d’educació. I encara més pocs els que facin aportacions importants per a la millora del sistema educatiu, més enllà de queixes i de lamentacions per coses que no funcionen. Només amb una consciència social estesa i profunda sobre la importància de l’educació (familiar, escolar i informal) podrem prendre decisions que suposin assignar recursos a millorar l’educació en detriment d’altres inversions, que socialment també es poden veure com a molt importants.
