Han passat més de cinc anys des que la jove Alissa va arribar a Catalunya sense saber parlar ni català ni castellà. Tenia només set anys i fugia juntament amb els seus pares de la repressió política del Govern bielorús d’Aleksandr Lukaixenko. El seu pare, practicant de la confessió cristiana adventista, havia estat condemnat a cinc anys de presó pel fet de posseir un document religiós prohibit per les autoritats bielorusses, que restringeixen durament la llibertat de la pràctica religiosa. Aquesta pena va forçar la família a abandonar de pressa i corrents el seu país i instal·lar-se a Barcelona el desembre de 2010. Des d’aleshores, l’Alissa no només ha après a parlar en castellà i català, sinó que s’ha integrat perfectament entre els seus companys de l’escola.
En què pot ajudar l’escola un infant que ha patit un procés d’exili? A l’espera de l’arribada dels refugiats víctimes de les guerres de Síria i l’Iraq —si és que acaba havent-hi la voluntat política—, casos com el de l’Alissa poden ser útils per a la comunitat educativa.
L’Alissa va arribar amb set anys a Catalunya fugint d’una Bielorússia que perseguia els seus pares per motius religiosos
“Després dels tres primers mesos, l’Alissa m’havia d’ajudar quan jo anava a comprar i no entenia el que em deien. Ella va aprendre el castellà més de pressa que jo”, explica la seva mare Alyona. Quan la família va aterrar a Catalunya, van matricular-la a l’escola Urgell de Barcelona, un centre on precisament vuit de cada deu alumnes són fills d’immigrants. Mentre els seus pares anaven i venien de les oficines del Comitè Espanyol d’Ajuda als Refugiats (CEAR) a les de la Creu Roja per tramitar la seva petició d’asil, ella va poder incorporar-se a l’escola. Allí va ser rebuda com una alumna més: assistia a les classes de reforç i rebia el mateix suport que la resta de nens d’origen estranger.
“Durant els primers mesos era una nena bastant callada, no parlava dels motius pels quals havia abandonat el seu país”, explica l’Esther, la psicòloga de l’escola. Assegura que l’Alissa, com la majoria dels nens immigrants, se sentia aleshores “fora de lloc i tenia la dificultat del desconeixement i de la manca de comunicació”. Aquesta circumstància sol accentuar-se en el cas dels infants refugiats que canvien de país de forma precipitada.
Una experiència traumàtica
Els nens refugiats, quan arriben al país d’acollida, “es troben en una situació psicològica posttraumàtica després d’haver viscut durant molt temps situacions complicades, de gran inestabilitat”, afirma Maryorie Dantagnan, responsable de l’àrea infantil de l’associació Exil, pionera a Catalunya en l’ajuda als infants demandants d’asil. Ella considera que, com que aquests infants han hagut de viure múltiples situacions imprevistes i d’una gran duresa en molt poc temps, solen estar “en una fase emocional de supervivència i estrès i això dificulta el seu aprenentatge”. Dantagnan afegeix que els menors refugiats es caracteritzen per “tenir molt poc temps d’adaptació entre la fugida del seu país d’origen i l’arribada a un nou país”.
El patiment de viure en un context de guerra i de repressió política i el viatge sovint tempestuós d’un país a l’altre deixen, doncs, una petjada psicològica en els infants. Uns efectes, però, que varien de forma significativa en funció de l’experiència viscuda per cada nen. “Hi ha hagut investigacions científiques sobre infants refugiats que mostren que cadascun d’ells viu la situació de guerra i violència de forma diferent”, assegura Maria Vergara, terapeuta infantil de l’associació Exil. “Hi ha alguns nens que saben sobreposar-se millor als contextos de violència i en canvi uns altres que són més sensibles a aquests impactes psicològics”, afegeix.
Tot i que el procés d’adaptació dels nens immigrants varia depenent de cada cas, aquest resulta més difícil en el cas dels infants que fugen d’una situació de guerra en comparació amb els que emigren per raons econòmiques, segons expliquen els membres de l’àrea infantil d’Exil. Tanmateix, les seves dificultats “depenen molt de com havien viscut abans en el seu país d’origen i en quines condicions han viatjat cap al país d’acollida”, assegura Maryorie Dantagnan. Els nens sirians, per exemple, solen patir efectes psicològics força més profunds que els iraquians, afganesos o ucraïnesos, ja que aquests primers a diferència dels altres han estat testimonis directes dels enfrontaments bèl·lics.
L’estabilitat a casa i a l’escola és fonamental
L’Alissa va tenir la sort de no viatjar cap a Catalunya amb avió i de no fugir d’un país destruït per la guerra, com succeeix en el cas de Síria. Tot i que no va haver d’afrontar les mateixes penúries que els refugiats sirians o iraquians, els seus pares van fer tot el possible perquè no patís la duresa de l’exili. “L’Alissa no es va adonar massa de com venia aquí, els seus pares van saber explicar-li-ho com una història bonica”, assegura la psicòloga d’Urgell. “La majoria dels nens refugiats estan molt protegits de la realitat que han de viure, a vegades encara més que els altres nens immigrants, ja que els pares intenten fer-los la vida tan fàcil com sigui possible”, explica Antonio Polo, el director de l’escola. Alyona reconeix, de fet, que no parla massa amb la seva filla sobre la vida passada a Bielorússia.
Els nens refugiats arriben en una situació psicològica posttraumàtica i d’estrès que al principi dificulta els aprenentatges
Segons Dantagnan, l’adaptació dels infants refugiats al país d’acollida requereix que aquests disposin d’un context vital a casa seva tan estable com sigui possible. “La vida privada dels nens resulta fonamental”, explica, “així que cal que ajudem econòmicament les famílies, perquè els seus fills puguin viure en un entorn previsible i estable”. De fet, les persones sol·licitants d’asil que arriben a terres catalanes tenen totes les necessitats cobertes a través del Ministeri d’Assumptes Socials, que delega les seves funcions a Catalunya al Comitè Espanyol d’Acollida dels Refugiats (CEAR-CCAR), a l’associació Accem i a la Creu Roja.
“És important que tinguin un bon referent a l’escola i que no canviïn de mestre a cada classe”, diu la terapeuta Maria Vergara
Malgrat els esforços que els pares de l’Alissa van fer perquè la seva filla no visqués la duresa de l’exili, “ella sempre intentava cridar l’atenció dels professors durant els primers mesos a l’escola”, assegura la psicòloga. La falta d’autoconfiança és, de fet, un dels problemes principals als quals fan front els infants refugiats. Per recuperar-la, aquests nens agraeixen “el contacte i que s’estigui molt per ells”. Segons Vergara, resulta fonamental que els infants refugiats “tinguin un bon referent a l’escola i que no canviïn de professor a cada assignatura”. L’aprenentatge de l’idioma és, juntament amb la manca de confiança, l’altra gran dificultat amb què es troben els nens refugiats. “Aprendre l’idioma els sol resultar complicat en les escoles catalanes, ja que han de cursar assignatures en català, castellà i anglès”, explica Maryorie Dantagnan. Com més petits arriben, més aviat comencen a parlar la llengua del país d’acollida. En el cas de l’Alissa, ella va ser la primera de la família que va atrevir-se amb el castellà, però “encara té alguns problemes de vocabulari, sobretot amb el català”, matisa la seva tutora, Isabel Prieto.
“Hi ha una gran sensibilitat entre mestres”
Enfront d’aquestes dificultats, les escoles catalanes opten per integrar els infants refugiats a través de les mateixes activitats de suport, com les aules d’acollida, que es posen en pràctica amb la resta d’alumnes estrangers. Fins ara no han existit plans escolars especials per atendre refugiats, tot i que el Departament d’Ensenyament ja ha elaborat un programa d’atenció per als refugiats que ara mateix truquen a les portes de la Unió Europea. La primera rebuda serà a través de les aules d’acollida, però a més preveuen dotacions “extraordinàries” de personal docent i intèrprets en els centres on s’acabin matriculant. En el cas dels majors de 16 anys, posaran a la seva disposició orientadors perquè puguin triar entre les diverses opcions formatives.
També està previst, segons el Departament d’Ensenyament, que els mestres que hagin d’acollir infants refugiats puguin accedir a formació especialitzada prèvia. En aquest sentit, s’han dissenyat unitats didàctiques per facilitar que els mestres puguin presentar de forma més natural la condició dels exilats.
Ensenyament preveu dotacions extraordinàries de personal docent per quan arribi l’onada de refugiats de Síria i l’Iraq
El nombre de peticions d’asil a Catalunya no ha deixat d’augmentar durant els últims anys —4.500 el 2015 i gairebé 500 entre gener i febrer d’aquest any, segons les dades del CEAR—, però aquestes resulten molt allunyades de les de països com Alemanya, Hongria o Àustria. Després d’haver acollit més d’un milió de demandants d’asil el 2015, l’administració alemanya ha contractat 8.500 professors per atendre l’arribada de 325.000 infants i adolescents refugiats al sistema escolar. “Les escoles i l’Administració educativa no ens hem enfrontat mai a un repte com aquest”, assegurava recentment la ministra d’Educació de l’estat de Saxònia, Brunhild Kurth, que afegia que “hem d’acceptar que aquesta situació exepcional serà la norma durant molt temps”. Els sindicats de professors alemanys, de fet, calculen que per fer front a aquest volum de nouvinguts caldrien en total 20.000 docents nous.
Les xifres de menors que han demanat asil en països de la UE no dóna per a menys. Només entre els menors refugiats sense cap acompanyant adult al seu càrrec ja hi ha 88.300 demandes d’asil. Això sí, només 125 a Espanya, segons les dades de l’Oficina Estadística Europea (Eurostat). El primer país en peticions d’asil va ser Suècia, amb 35.000 menors, seguit d’Alemanya, amb 14.400, o Hongria i Àustria, amb 8.000 cadascun.
Malgrat l’increment d’aquests últims anys en el nombre de peticions d’asil, Maryorie Dantagnan considera que el nombre de famílies refugiades no és suficientment elevat perquè a les escoles catalanes es concedeixi un tractament especial per als nens refugiats. Destaca, a més, “la gran sensibilitat que existeix entre la majoria de professors”. Tanmateix, entén que cal que els professors “s’adaptin a la situació de cada nen i que al principi no els exigeixin el mateix que als seus companys”. Per a Maria Vergara, la majoria dels infants refugiats “procedeixen de països en què el nivell de les escoles resulta més baix que els dels centres catalans”.
L’atur i les penúries econòmiques són el llast que arrosseguen la majoria de famílies refugiades
Cinc anys després de la seva arribada a Catalunya, l’Alissa encara arrossega alguns problemes d’aprenentatge i no ha pogut assolir el mateix nivell acadèmic que els seus companys. El seus pares fan tot el possible perquè millori i han posat a la seva disposició un professor de reforç. Aquesta ajuda representa un esforç econòmic per a una família en què la mare treballa com a dependenta a una botiga de roba i el pare, enginyer de professió, segueix sense trobar feina des que va arribar a Barcelona. L’atur i les penúries econòmiques representen el llast que arrosseguen les famílies refugiades anys després d’haver fugit de la guerra i la repressió política.
