Sona el timbre o la música per sortir al pati. Les aules s’obren, una per una, i d’elles surten regalims de nens amb un somriure a la cara i un entrepà a la mà. Els seus passos són ràpids, tenen pressa, perquè tan sols disposen de trenta minuts per jugar i ells desitjarien estar-hi hores. De cop el pati s’omple de nens i nenes de diferents alçades, ocupen espais diferents, alguns en grups, altres caminen sols o es queden quiets en un racó sense saber a què o amb qui jugar. En tan sols uns minuts el pati s’ha convertit en un lloc caòtic a primera vista, l’organització del joc sembla impossible per a qualsevol que miri des de fora, es juguen tres partits diferents en un mateix espai: un de futbol en vertical i dos de bàsquet en horitzontal. A un costat, un grup petit juga a cartes arraconat a la paret, amb les pilotes anant i venint molt a prop seu.
No es pot negar que el joc de pilota, i molt especialment el futbol, s’ha convertit en l’amo indiscutible del pati. Dictamina la cartografia de l’espai i omple la ment dels petits amb somnis de diners, cotxes i fama. Mentrestant, els altres, s’adapten com poden al voltant. Són molts els que no volen jugar a futbol, altres, encara que no volen, es veuen “obligats” a jugar si pretenen mantenir el seu grup d’amics. Què fem al respecte? Què s’està fent a les escoles per trencar amb l’imperi del futbol?
Si donem una ullada a molts dels patis als quals juguen els alumnes avui, comprovarem que són idèntics als de fa vint o més anys. El pati és l’espai per antonomàsia dels nens a les escoles, en ells aflora tot el que a l’aula pugui quedar tapat: grups de poder, alumnes solitaris, avinences, desavinences, competitivitat, converses secretes als lavabos… Per què, sabent que aquest és un espai on es creen gran part de les relacions entre l’alumnat, seguim deixant que sigui el futbol (i tot el que comporta aquest esport) el que ho monopolitzi? Què passa amb els alumnes que no volen jugar a aquest joc i prefereixen un altre tipus d’espais?
Hi ha moltes escoles que han posat l’esbarjo en el punt de mira i s’estan plantejant quin tipus de relacions volen que es donin en ell. Un primer pas, però molt tímid, ha estat el d’implantar un dia de la setmana sense pilota. És cert que alguns alumnes juguen a altres jocs, però la dependència a la pilota és tan gran, que se les empesquen per convertir qualsevol cosa en pilota i jugar d’amagat: reunir el paper de plata i fer una bola, ha estat la “solució” que alguns han trobat a falta d’una real.
Mai he considerat que prohibir sigui la solució, un esport no és per se, bo o dolent, i prohibir-ho no canviarà l’actitud ni les idees dels que el juguen. El que sí que és cert, és que el pati seguirà regnat per aquest esport si no es condiciona per donar cabuda a altres realitats.
Escacs, parxís, Twisters o altres jocs pintats són algunes de les opcions. Tot i que en aquests casos, ens trobem de nou amb un element que dirigeix a l’alumne cap a un joc en concret, en comptes de suggerir. N’hi ha que han volgut anar més lluny.
A Catalunya, la Carme Cols i en Pitu Fernàndez, una parella de mestres jubilats amants de la natura, van a les escoles per repensar els espais exteriors com a espais educatius. El treball que desenvolupa aquesta parella és voluntari: “No som dissenyadors”, afirmen, “som professors amb inquietuds que, amb l’ajuda d’altres professionals: arquitectes, fusters, jardiners, pedagogs, etc; anem trobant respostes per repensar els espais exteriors de les escoles”.
Entre algunes de les escoles amb les quals han col·laborat, es troba l’escola pública d’infantil i primària de Reus, La Vitxeta. Per tirar endavant el seu projecte “La Vitxeta es mou pel pati” van crear una comissió de famílies i docents que es van reunir durant dos anys per tirar-lo endavant. El treball es va dividir en subcomissions: redacció del projecte, recollida de les actes de reunió, encarregats de triar la vegetació, pensar espais amb desnivells, plànols i mapes, pressupostos… Fins i tot el mateix alumnat va participar en el projecte aportant les seves propostes: “Una granja per a insectes”, “una paret amb els noms dels alumnes de sisè”, “una casa a l’arbre”, es podia llegir en una cartellera plena de post-it de colors. Un cop el projecte va estar ideat, es van convocar jornades de treball en què s’animava a la gent a participar en la construcció del pati.
Són moltes altres les escoles que s’han interessat per aquests canvis, i que han convertit el pati en un lloc personalitzat, adaptat a les possibilitats i necessitats de l’escola. L’Escola Infantil Municipal J.M. Céspedes, va decidir, el 2007, convertir el pati en un jardí. Han passat vuit anys fins que han conclòs el projecte. Ara l’alumnat juga entre caixes, herbes aromàtiques, troncs i cabanes de palla.
Canviar un pati és, sens dubte, una manera de canviar les relacions que es teixeixen en ell. Les opcions i les possibilitats són moltes, però el veritable repte es troba a crear un ambient que convidi a imaginar o pensar, que suggereixi més que dictamini, perquè el dia a dia de nens i nenes ja està prou planejat per a colonitzar aquest petit espai de temps que els correspon a ells i només a ells.
