Marta Macho és matemàtica, professora de Geometria i Topologia a la Universitat del País Basc i editora del blog Dones amb ciència. A finals del 2016, de visita per Madrid, va intervenir en una jornada a la Universitat Autònoma de Madrid per parlar de la situació de les dones a la ciència, a la investigació. Parlem amb ella sobre aquesta realitat, després que l’últim informe PISA desvelés que en ciències les diferències entre noies i nois no són substancials. Encara que sí que ho sigui en Matemàtiques. Preguntada sobre què diria a una nena per convèncer-la que les matemàtiques són “fàcils”, respon que “no crec que ho siguin. Són belles, emocionants, fascinants…”.
Què és mujeresconciencia.com i per què neix?
‘Dones amb ciència’ és un dels blogs de la Càtedra de Cultura Científica de la Universitat del País Basc / Euskal Herriko Unibertsitatea, i l’àmbit d’actuació és la difusió social i promoció de la cultura científica.
Va néixer a iniciativa del responsable de la Càtedra, Juan Ignacio Pérez, que desitjava dur a terme alguna iniciativa que donés suport a la promoció de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones en l’àmbit científic. La desigualtat en aquest camp és òbvia, sobretot a mesura que s’avança en els llocs de responsabilitat, tant en investigació com en llocs de política científica. Va contactar amb mi per veure si em semblava factible; la idea em va semblar estupenda i vaig recollir amb il·lusió l’encàrrec de coordinar l’edició d’aquest blog, l’objectiu primordial és mostrar el que fan i han fet les dones que s’han dedicat i es dediquen a la ciència i a la tecnologia.
El blog es va inaugurar el 8 de maig de 2014, el principi va ser lent. Com a editora vaig començar amb una mica de timidesa; però en aquests dos anys i mig de camí hem après, observat i compartit les nostres entrades en xarxes socials. Hem crescut molt i de pressa a força de constància, d’afecte i de no deixar de publicar la nostra entrada diària ni en festius ni en vacances.
A qui us dirigiu?
El blog es dirigeix a un públic no especialista, i probablement s’ha convertit en una bona eina en l’àmbit educatiu. A través d’efemèrides, biografies de científiques, recomanacions de llibres sobre dones de ciència o de divulgació científica escrits per dones, cites, exposicions o iniciatives dutes a terme per donar a conèixer a científiques, vídeos amb conferències impartides per dones o sobre elles, entrevistes, iniciatives artístiques, etc. Intentem parlar de ciència i les seves protagonistes, dones, per mitjà d’un format dinàmic, divers i atractiu.
Són les dones pitjors per a les ciències?
Per descomptat que no. El que estem és ‘menys motivades’ per a la ciència. La societat percep la ciència com una disciplina masculina; l’entén en moltes ocasions com vinculada a la ‘genialitat’, a habilitats vinculades als homes. Les dones tenim l’etiqueta de ‘treballadores’, molt bones per ser personatges secundaris, en particular en ciència.
Als nens, des de petits, se’ls anima a participar, a atrevir-se, a ‘menjar-se el món’. Amb les dones s’és molt més paternalista i, per tant, se les frena sistemàticament, dirigint-les a carreres ‘més adequades’ per a elles.
Per què s’obtenen en avaluacions internacionals pitjors resultats que els seus companys?
Aquí de nou el problema és l’estereotip. Cap avaluador o avaluadora pensa -en teoria, tot i que també n’hi ha- que les dones siguem pitjors en l’activitat científica. Però el que sí que actua és aquesta part subjectiva, la qual inconscient. Els estereotips que se’ns inculquen des de ben petits, aquests calen, no pensem que els tenim adquirits. Però allà hi són, i ho estan per a cadascuna de les decisions que prenem.
Recordem un famós estudi encarregat per la National Science Foudation (EUA) en què s’enviava un mateix currículum d’una persona recentment graduada a cent vint professores i professors. Havien de jutjar les seves competències, les seves possibilitats de realitzar amb èxit una tesi doctoral o el sou que mereixien, entre altres coses. La meitat dels dossiers portaven nom de dona –Jennifer– i l’altra meitat d’home -John-. Els avaluadors, tant els homes com les dones, van jutjar més durament les Jennifer que els John.
Quina és la importància de la manca de referents femenins en ciències a l’hora d’apropar aquestes disciplines a nenes i joves?
No tenir referents fa percebre la ciència com una activitat masculina, aliena a les dones. Com pot voler una nena ser enginyera aeronàutica si les imatges d’aquests professionals són sempre masculines? Per decantar-se per una professió és necessari sentir-se part del grup.
N’hi ha que defensen la possibilitat d’una educació separada per sexes per millorar els resultats d’unes i altres. Què opines?
Crec que no és bo separar les nenes dels nens, com crec que no és bo separar els que tinguin habilitats diferents -millors o pitjors- de la resta del grup. Entenc que l’escola és un aprenentatge a molts nivells, i entre altres coses, s’ha d’aprendre a reflexionar i a ajudar. Els ritmes de l’alumnat són molt diferents per diferents motius. També s’aprèn a viure en societat a l’aula, a acceptar les diferències, a entendre-les i a saber reaccionar-hi. Sé que per al professorat és complicat tenir persones amb nivells diferents, però l’ideal seria poder atendre les necessitats de cada un.
Alguns estudis parlen de la diferència de tracte que docents (homes i dones) donen a les seves classes a nenes i nens pel que fa a l’ensenyament de matemàtiques i de com això influeix després en les creences i actituds cap a aquestes disciplines.
L’altre dia vaig sentir comentar a una persona d’ensenyament secundari que a l’aula s’incentiva més als nois, molt més. Crec que passa una cosa semblant a la universitat.
Les matemàtiques requereixen reflexió i idees a vegades atrevides. S’aprèn molt proposant maneres d’afrontar exercicis; les matemàtiques no consisteixen en mers càlculs com molta gent creu. I allà, els nois solen funcionar millor. S’atreveixen a proposar estratègies i solucions, perquè -opino- mai se’ls ha limitat en aquest aspecte. Jo mateixa animo als meus estudiants a què diguin el que se’ls ocorri, encara que estigui malament; analitzant els errors propis o aliens s’aprèn més que llegint definicions i provant teoremes. Però elles s’atreveixen molt poc a contestar. La por a la fallada les venç. Ningú les ha animat a intentar-ho. Aquestes actituds van calant i es converteixen en norma. Una llàstima, perquè hi ha alumnes brillantíssimes que mai participen en les discussions de l’aula. Es perd un gran potencial d’aprenentatge -per elles i els seus companys-, i a més elles malgasten la satisfacció de donar una resposta brillant i encertada.
Per què és important que hi hagi més dones en el món de la ciència investigant? Què ens estem perdent?
És important, en primer lloc, per a elles. Privar la meitat de la població d’una activitat enriquidora perquè “no és per a elles” és injust. D’altra banda, és injust per a la societat. Gràcies a la ciència, la nostra vida ha millorat, vivim més anys i vivim millor. Per què prescindir de les dones amb les seves idees, la seva creativitat, els seus interessos, la seva manera de treballar? Tenir grups de treball diversos és l’ideal per avançar en qualsevol disciplina: homes i dones, persones amb diferents formacions, edats, vivències… Cada persona aporta el seu punt de vista, no hi ha res millor que els col·lectius heterogenis.
Potser les dones podrien decidir canviar alguns dels temes d’investigació, potser aconseguirien que la ciència fos menys competitiva i més col·laborativa, potser… Potser alguna de les dones a les quals se’ls ha vetat fer ciència hauria ja descobert la cura del càncer.
Com influeix el desigual repartiment de les responsabilitats entre homes i dones en l’accés d’aquestes a segons quines carreres científiques o professionals?
La carrera investigadora requereix molt temps de reflexió. L’aprenentatge i el descobriment no són lineals. Hi ha moments en què tot està molt clar i altres en què sembla que no avances. Però fins i tot durant aquests moments d’aparent bloqueig, les idees s’estan ordenant al cap. Les dones tenim moltes més responsabilitats vinculades a una ajuda -de nenes i nens, persones malaltes o velles-. La multitud de tasques que abasten les dones fan que el seu temps sigui -per dir-ho d’alguna manera- de ‘pitjor qualitat’; i en investigació això és dolent, perquè cal invertir molt temps perquè els coneixements s’ordenin i les idees flueixin.
Hem millorat amb el temps?
Sí, clar que sí. Les dones estem presents a la universitat i a molts llocs de treball. I, a més, es parla d’això, molt, cada vegada més. Però no tot està aconseguit. Hem passat a una situació ‘més subtil’, més relliscosa, en la qual l’autocomplaença pot portar-nos a assistir a un retrocés. Hi encara desigualtats, i no cal deixar de lluitar fins a aconseguir acabar amb elles.
En una xerrada fa unes setmanes a Madrid parlàveu del fet que hi havia més dones en carreres científiques tècniques, i menys en les “pures”. Per què passa això?
Matiso una mica, no és ben bé així. Hi ha més dones en disciplines més aplicades –estadística davant de matemàtiques, o laboratori davant de llapis i paper– que en disciplines més pures. Però precisament en carreres tècniques -enginyeries, informàtica, etc.- hi ha molt poques dones. En el cas de ciència pura es necessita molt temps, però temps “de qualitat” per avançar. I les dones tenen menys temps. En el cas de les enginyeries, l’estereotip està molt present i impedeix que les dones optin per aquest tipus de formació.
Quines accions poden realitzar-se i des de quan per millorar la visió que tenen, en particular les nenes, de les ciències? O millor dit, de la seva capacitat davant d’elles.
Crec que és necessari divulgar a diversos nivells. En primer lloc entre el públic en general. Mostrar-los que la ciència no és una activitat masculina –conferències, blogs, etc.–: les famílies i l’entorn social de les nenes influeixen de manera contundent en l’elecció de les professions. Si la societat entén que una dona està igual de dotada que un home per fer ciència, potser es passaria del desànim sistemàtic en el cas de les noies –”millor fes una cosa una mica més de dona!”– al tracte estimulador en el cas dels nois.
I d’altra banda, cal divulgar entre les nenes. Crec que és important que les joves coneguin exemples reals, propers, de dones fent ciència.
Què li diries a una nena, a una jove, per convèncer-la que les matemàtiques són fàcils?
No li diria que són fàcils, perquè no crec que ho siguin. El que li diria és que són belles, emocionants, fascinants… Li diria que encara que de vegades costi una mica començar, amb treball i ganes, es poden entendre i començar a ‘jugar’ amb elles sense por. Li diria que el plaer del descobriment és sublim.
Podries donar-me algun exemple d’activitats d’acostament de les ciències, de les matemàtiques per a nenes de Primària o Secundària?
Hi ha moltes iniciatives relacionades amb el joc: jocs de cartes en què apareixen científiques i han d’agrupar-se en laboratoris, jocs en què es diu una feina i es pensa en qui l’ha realitzat –amb llistats d’homes i dones–, jocs que consisteixen a relacionar invents amb els seus inventors o inventores, etc. També es poden organitzar concursos ‘La meva científica preferida’, panells, etc. Aquestes iniciatives ajuden a conèixer a dones de ciència, els seus èxits i vincular-les amb variades disciplines científiques.
Hi ha diverses iniciatives en què científiques s’acosten a l’escola a parlar en primera persona –per descomptat, de manera divulgativa– en què consisteix la seva feina. Aquestes activitats contribueixen al fet que les nenes –i els nens, per què no? Ells també necessiten referents femenins– vegin a través d’aquestes professionals la passió per l’activitat científica, el plaer que produeix el quefer científic, i que la ciència també és ‘cosa de dones’.
