En una escola, diguem-ne, usual, on l’esquema mental del seu equip de mestres té assumida la idea –no per usual ha de ser perniciosa– que tots i cadascun dels seus alumnes és responsable del seu aprenentatge, s’hi aconsegueixen grans coses, sí. D’aquestes escoles, n’hi ha, són arreu i els seus alumnes tenen més o menys èxit en funció d’altres variables que ara no vénen al cas, i moltes vegades no cal ni fer-se el plantejament de si allò que posen en pràctica és el més encertat possible. Però sí que cal, a voltes, aturar-se a pensar en quina és la visió de les relacions humanes que hi ha implícita en aquesta manera de veure els aprenentatges.
Quin és el pòsit amb què aquests alumnes abandonaran l’escola?
Aquesta és una de les qüestions que es fa el Treball Cooperatiu i també les institucions educatives que decideixen fer un pas endavant a l’hora de plantejar-se quin és el sentit de la seva obra educativa, i que opten per canviar la manera d’estructurar el grup-classe. En elles rau la idea que tenen una responsabilitat sobre quina és la forma de treballar i que aquesta ha de vestir consciències i no només instruir.
Com dèiem, els aprenentatges de tipus individual tendeixen a vestir consciències responsables, sí, però neguen la possibilitat que els seus alumnes treballin en un entorn més socialment just, més socialment sostenible. I és que malauradament, el món, aquest petit gran món nostre, és ferotge en molts aspectes i no és finalitat del treball cooperatiu arribar a pal·liar tots els dèficits interpersonals dels nostres temps. Però ara bé, les aules on la cooperació estructura les dinàmiques del dia a dia (les activitats, les converses, l’ordre, els continguts, els objectius, etc.) són el focus d’una idea que intenta mostrar, entendre i remetre aquesta realitat: la coresponsabilitat.
He tingut el plaer de poder parlar d’aquest concepte amb l’Aleix, un alumne d’una aula cooperativa de Cinquè de Primària de només 10 anys, i ell descriu de forma molt precisa i alhora ingènua el que significa per a ell. Diu: “És que jo sóc l’encarregat d’aprendre i també de fer aprendre als meus companys d’equip”. Comparteixo el que ell diu en superfície ja que aquesta és la peça angular de l’aprenentatge cooperatiu, però també estic plenament d’acord en el que, sense voler-ho, diu en profunditat.
En superfície, allò que s’aprèn de forma cooperativa dóna com a resultat actituds més actives i emprenedores i no podem negar que converteix les dinàmiques d’aula en quelcom molt més atractiu, més productiu. Però a més a més, en profunditat, s’estan construint ciutadans i ciutadanes més empàtics, més sociables, més proactius i més capaços de prendre decisions encertades per a un mateix sense perdre de vista la seva pertinença a un esquema social amb normes escrites (lleis) i normes no escrites (sentit de comunitat). Ja ve de lluny, ja ho apuntava Aristòtil quan parlava de la joventut: “Adquirir des de joves uns o altres hàbits no té poca importància; té una importància absoluta”. I si les aules individualistes han aconseguit portar-nos a una realitat on el jo preval per damunt de la comunitat; per què no poden les aules cooperatives revertir aquesta situació? Per què no podem esperar que la coresponsabilitat sigui, el breviari dels futurs ciutadans?
Seguint la conversa amb l’Aleix, em va fer saber, amb una cara d’il·lusió absoluta, que “ara sí que podem canviar el món amb els companys”. Cal que reconeguem doncs el potencial de la cooperació a les aules i de posar-lo en el lloc que li pertoca. Cal que el valorem com el que és: com un mirall del que els alumnes es trobaran fora de les escoles en la seva immersió a la vida social, on cedir, escoltar, compartir, pactar, raonar, empatitzar, compartir, solidaritzar-se, comprendre i fer-se comprendre esdevenen verbs primordials per a un futur més prometedor.
