Per què parlem tant avui d’educar nens i nenes que siguin creatius? Per què valorem que les escoles o les institucions siguin creatives? Què és ser creatiu? A la nostra escola, que des de la seva fundació hem volgut que sigui creativa –i així ens reconeixen els antics alumnes–, definim la creativitat com la capacitat de veure la realitat amb una mirada oberta i saber-li donar respostes de manera diferent.
Educar en la creativitat ha de ser avui molt més que una moda. En un entorn i davant un futur ple d’incerteses, ens cal educar nois i noies que es qüestionin la realitat per donar-li noves respostes, ja que ja no hi ha respostes correctes ni apostes formatives que valguin per a tota la vida; ens calen persones amb competències sòlides que els permetin aprendre i desaprendre per tornar a aprendre, ens cal educar nois i noies que des de la seva fortalesa interior sàpiguen adaptar-se a un entorn canviant; ens calen, doncs, persones creatives.
Hem escoltat molts cops la xerrada del Ken Robinson sobre l’escola que mata la creativitat. L’escola pot matar la creativitat, sí, quan es planteja una funció de formar persones clòniques que donin resposta als requeriments de la societat industrial, però aquesta ja sabem que no és la funció de l’escola avui. Ara bé, tampoc no ens enganyem anant a un altre extrem: educar la creativitat no és tan sols deixar fluir la imaginació dels nens a l’escola (que també…): educar la creativitat requereix un projecte compartit. Si no, si ens plantegem la creativitat en plan happy, deixant fer els nens sense intervenir-hi, també la matem. Cal que l’escola treballi i eduqui la creativitat.
I què fa que una escola sigui creativa? Com en tot, requereix passar del somni al pla, sense desvirtuar el somni però sense deixar que es faci fum. I aquí entren els protagonistes que ho podem fer possible: els educadors! Professors que som creatius perquè ens replantegem el nostre rol, perquè compartim el somni i el pla i ens trobem en un entorn que afavoreix el treball en equip. Aquesta educació requereix coherència de tot l’equip. D’entrada, ens cal ser model per als nostres alumnes, educar-los per contagi. I a partir d’aquí, ensenyar-los a veure i a escoltar, amb rigorositat i amb esforç. Cal aprendre a analitzar la realitat, des d’una visió polièdrica, i això requereix entrenament: s’ha d’aprendre i reaprendre.
També qüestionar la realitat: aprendre a fer-se preguntes, a formular els reptes… I això no és una tasca fàcil: requereix dues paraules màgiques: reflexió i temps, conceptes imprescindibles de treball a l’aula i encara més en els temps actuals d’immediatesa. Educar en la creativitat és també educar en l’esforç, en la perseverança. Un esforç que compensa, que motiva, que il·lusiona perquè t’obre portes.
Encara ens falta, però, un element clau que treballem molt poc a l’escola i que, de fet, amaguem en la nostra cultura: l’error i el fracàs. L’error és una eina d’aprenentatge. Si volem educar persones creatives, hem d’educar persones sense por d’equivocar-se: persones que actuen no des de l’activisme irreflexiu sinó des de la sistemàtica que ens fa provar diferents solucions, avaluar-les, aprendre de l’error per tornar a plantejar una nova resposta o una nova pregunta… Com Edison amb el filament de les bombetes. Aquesta és la línia de treball que educa la creativitat i –encara més important- reforça interiorment la persona, un altre aspecte clau per educar en el present.
Per educar la creativitat també ens cal fer-ho de manera transversal i coherent. Molts cops vinculem la creativitat amb l’expressió, i no és això (o no és tan sols això). Ens cal educar en tots els llenguatges –plàstics, musicals, orals, escrits…–, ens cal potenciar tots els talents dels alumnes, perquè tots sumen i tots són imprescindibles per educar de manera integral. I, a la vegada, no podem dubtar de la importància de la creativitat per a la ciència, les matemàtiques… Aprendre de l’error en ciències o matemàtiques és una eina potentíssima d’aprenentatge significatiu i rellevant.
Ens cal valorar el progrés de la creativitat de cada nen des d’una perspectiva holística i polièdrica, donar-li pautes i imputs per avançar, per ser més creatiu: per observar millor, per fer-se millors preguntes, per perseverar en la recerca de la millor resposta… Perquè, ja ho hem deixat entreveure, ser creatius no és una qualitat innata i fixa. Podem i hem educar nens i nenes més creatius perquè seran persones més felices i podran ajudar a construir un entorn i una societat millor i diferent.
En un aprenentatge global és necessari més que mai la continuïtat, i aprofitar totes les oportunitats. S’aprèn al pati, a casa, jugant, llegint… S’aprèn quan afavorim l’observació creativa de la realitat, quan provoquem les bones preguntes, quan no tallem idees… Quan deixem temps, quan valorem l’error, quan afavorim els per què? per sobre dels perquè sí! I aquí el paper de les famílies és cabdal. Si estem parlant d’un aprenentatge holístic, la continuïtat dels aprenentatges fora de l’escola és la molt important.
L’educació mai –però ara encara menys– no pot donar respostes encotillades, limitades pel que diuen les lleis educatives, els currículums, els llibres de text, els horaris… Ens cal creativitat com a institucions i com a sistema educatiu per ser capaços de qüestionar-nos la nostra feina. En l’entorn actual no serveix s’ha fet sempre així o és el que marca la llei. En l’educació de la creativitat hem d’anar per davant de la llei, perquè les lleis, en general, i en educació –ho sé certament–, regulen el que ja es fa… El que ens cal és autonomia per fer i, evidentment, les estratègies de supervisió que ens confirmin que es fa la feina ben feta.
Es tracta, doncs, que poc a poc la creativitat, el qüestionar-nos els fets i donar respostes noves, impregni el dia a dia de l’escola, es faci cultura de centre: ens cal educar persones creatives per part educadors creatius i en escoles creatives.
