Economia i educació semblen compartir molt més que la seva primera lletra. En les civilitzacions que coneixem, sempre han estat els rics i poderosos els que han comptat amb el temps i els recursos per desenvolupar el seu potencial d’aprenentatge i experiència i guiar el seu procés de desenvolupament. La resta l’havia de dedicar a la supervivència. A partir del segle XIX l’educació per a tothom no només es va començar a considerar un mecanisme d’igualació i compensació social, sinó un important motor de creació de riquesa. L’escolaritat creava beneficis econòmics per a la societat i per als ciutadans. En 1842, Horace Mann va presentar una argumentació de tipus econòmic per a justificar una inversió més gran en l’escola, que va ser utilitzada per justificar l’escolaritat obligatòria. El sentit de l’equació educació-treball quedava explícitament establerta. Encara romanen les diferències entre el ‘capital cultural i social’ de les diferents capes de la població.
Però la relació no s’acaba aquí. La construcció, desenvolupament i manteniment dels sistemes escolars és una font de riquesa considerable per diferents sectors: construcció, llibres de text, recursos d’ensenyament, etc. Sectors que influencien molt més del que es reconeix el sentit i la qualitat de l’educació. En totes les seves realitzacions hi ha subjacent una idea implícita o explícita sobre professorat i l’alumnat, l’ensenyament i l’aprenentatge, la representació de coneixement i la pròpia avaluació, que és més poderosa que les directrius ministerials i les polítiques educatives.
No obstant això, la relació no només no s’acaba aquí. En els últims anys les grans corporacions han redescobert que ‘l’educació amaga un tresor’. No en el sentit de l’informe Delors, dels talents que, com tresors, estan enterrats al fons de cada persona, perquè aquests no cotitzen en borsa. El tresor són els enormes guanys que els pot proporcionar l’educació. Una situació que ve impulsada, com assenyala Stephen Ball, pel moviment de desestatització que consisteix en redibuixar la divisió públic-privat, reassignar funcions i rearticular la relació entre organitzacions i tasques. El que ens ajuda a entendre articles com Què té a veure Florentino Pérez amb la guarderia del teu fill? L’aparició de sistemes educatius ‘paral·lels’: Google, Apple o Microsoft. La proliferació d’aplicacions educatives per al penúltim artefacte digital, que aviat quedarà obsolet i haurem de renovar. O la multiplicació d’entitats privades que ofereixen cursos de distància.
Tot un món paral·lel que es presenta com el més cool, innovador, interactiu… Però en el que hi ha subjacents determinades visions sobre l’aprendre, el coneixement, els valors i la societat; que es compren, i mai millor dit, sense analitzar el que ens estem enduent a casa. D’aquí que davant cada proposta tecnològica ‘intel·ligent’ publicitada aels mitjans, no pugui deixar de pensar en l’experiència d’un grup de treball liderat per Jacques Berleur l’IFIP 13th Computer World Conference, el 1994, sobre la responsabilitat de la tecnologia. Un assessor del Banc Mundial explicava com els projectes de transferència tecnològica que no tenien en compte la cultura i els sabers, les persones i institucions, produïen el contrari del que deien perseguir: les persones i les institucions acabaven més ignorants, perquè no havien pogut fer seva la nova cultura i havien deixat de desenvolupar la seva; més pobres, pel cost dels recursos i més contaminats, per la constant obsolescència d’aquests. Això em porta al títol de l’article escrit per Manuel Vicent en 1981: No pongas tus sucias manos sobre Mozart, en la meva obstinació de demanar que no deixem posar-les sobre l’educació als que tenen visions estretes, partidistes i basades en l’interès d’uns pocs en detriments de molts. Sé que no ho aconseguirem, però potser ens posem a pensar què signifiquen educativament parlant abans de comprar els seus productes.
