Aquest és un reportatge d’eldiariocv
Aquesta setmana s’han complert cinc anys de les protestes que van portar el nom de la Primavera Valenciana. Cinc anys des que milers d’estudiants, i no estudiants, van omplir els carrers per reivindicar els seus drets. A l’acte de commemoració van aparèixer no més de 100 persones, majoritàriament del col·lectiu iaioflautes i StopDesahucios. La presència estudiantil va ser irrisòria. Les xarxes estaven plenes de missatges, fotografies i vídeos rememorant l’aniversari. El carrer, pràcticament buit. No tant per oblit com perquè molts van optar per l’activisme polític que ha portat a alguns a les institucions.
Els orígens
Era febrer del 2012 i tot just uns mesos abans el Govern espanyol havia presentat l’esborrany de la llei d’educació, la ‘Llei Wert‘, tot un cop al model educatiu: més alumnes per classe, revàlides, menys autonomia dels centres i suprimir l’educació per a la ciutadania. Era també l’època en què les retallades feien efecte en els instituts valencians; alguns fins al punt de no poder encendre la calefacció -avui en diríem pobresa energètica-. L’administració autonòmica arrossegava mesos d’impagaments i els estudiants acudien a classe amb mantes i protestaven en els patis. I va arribar el dia en què es van cansar de protestar a casa i van sortir al carrer.
Al gener van començar les manifestacions massives per la ‘tisorada’ a l’educació pública, que van tenir la seva rèplica al mes següent. El 15 de febrer els alumnes de l’IES Lluís Vives, al costat de la plaça de l’Ajuntament de València, van tallar el carrer. La Policia va carregar contra els estudiants i es va emportar a un menor detingut. El vídeo de les protestes es va fer viral gràcies a un incipient Twitter en què usuaris ho van difondre sota el hashtag #LluisVivesSinMiedo. La manifestació estudiantil convocada l’endemà va acabar en protesta per la repressió policial davant de la comissaria i va ser resposta amb més repressió. Es va generar així un cercle que es retroalimentava durant tota la setmana: els estudiants protestaven per la brutalitat policial, els agents antiavalots carregaven contra ells i detenien -i retenien- a desenes de persones, el que portava a noves protestes en solidaritat amb els agredits i els detinguts.
Aviat s’encunyaria el terme #primaveravalenciana per definir el moviment i sota aquesta etiqueta es comunicarien els estudiants. La policia va detenir en aquelles protestes entre 40 i 60 persones, va ferir a multitud de joves -uns van quedar inconscients, altres tenien fortes contusions al cap- i va enviar més de 100 multes d’entre 100 i 300 euros a participants i testimonis de les manifestacions. No era d’estranyar aquest abús, tenint en compte que el cap superior de Policia es va referir als que protestaven com “l’enemic”.
La brutalitat policial no només va provocar una onada de solidaritat amb els estudiants, sinó que va alimentar la indignació de l’oposició política. Els diputats autonòmics de l’esquerra van demanar la dimissió de la delegada de Govern, Paula Sánchez de León, i al Congrés es van exigir explicacions del ministre d’Interior. El president del Govern, Mariano Rajoy, de viatge a Londres, lamentava que es donés “aquesta imatge d’Espanya”. Mentrestant, a València, el president de la Generalitat, Alberto Fabra, també del PP, deia a la ràdio: “Cal acabar amb les protestes violentes que no respecten el dret de manifestació”. Segons ell, calia evitar un “efecte crida” i l’alcaldessa, Rita Barberá, va afirmar que les manifestacions i protestes estudiantils responien a “una estratègia predeterminada de l’esquerra”. La delegada de Govern, responsable de dirigir a la Policia, no va dimitir fins a 2014 i no va explicar les causes.
El viacrucis judicial dels manifestants
La Primavera va ser més que unes setmanes de protesta. Des de les primeres detencions i càrregues policials, diversos col·lectius d’advocats van començar a prestar serveis jurídics als arrestats per la policia. Un d’ells va ser l’Associació Jurídica Primavera Valenciana, en principi un grup d’advocats del col·lectiu 15M.
Aquests professionals expliquen el calvari pel qual van passar els estudiants detinguts i altres persones que simplement protestaven: detencions, passar la nit al calabós -per una decisió política, asseguren que se li va escapar al superior de policia-, multes, judicis…”. Alguns menors havien d’anar cada 15 dies a signar al jutjat per haver participat en una manifestació”, expliquen. Finalment només dos adults van ser condemnats per agressions a un agent antiavalots. Els estudiants van ser tots absolts, molts ni van arribar a iniciar el tràmit perquè es va sobreseure el cas perquè no hi havia ndici de delicte. I, a més, van canviar els papers: alguns antiavalots van ser condemnats per les agressions.
Aquests juristes tenen clar que les càrregues policials de la Primavera van servir d’assaig: “Va ser un pols de la Policia previ a la Llei Mordassa, veure fins on podien arribar”. Què ens va ensenyar aquest moviment? “Va servir per unir a diferents generacions, es va retratar la Policia amb atestats falsos, es va fer pedagogia jurídica per conèixer les normes… Es va aprendre a protestar”.
Com es veu avui aquell moviment
Jordi Juanes va ser un dels estudiants que va acudir a les primeres protestes i l’aniversari. Llavors començava a estudiar enginyeria electrònica i no participava en cap moviment. Avui, amb la carrera a punt d’acabar, porta la seva lluita a través del sindicat d’estudiants BEA (Bloc d’Estudiants Agermanats). “El moviment em va fer pensar molt. Vaig veure el que hi havia: la Policia al servei de la Delegació de Govern que tracta a estudiants com l’enemic, helicòpters que et vigilen, càrregues policials amb cops al cap… Vaig veure com un agent deixava inconscient a una noia i en trucar al 112 l’operadora no donava crèdit. Viure això et canvia”.
“Em fa ràbia que hi hagi hagut protestes massives i ara estigui gairebé buit. A València ha sortit tanta merda que la gent ha explotat i ara, quan surt un nou cas, l’assimilem com un més. Ja no s’indignen, no surten al carrer”, lamenta.
L’opinió de Jordi coincideix amb la de Josep Nadal, diputat de Compromís, cantant de la Gossa Sorda i, al seu dia, manifestant a la Primavera Valenciana. “Té una idiosincràsia singular; és la culminació d’altres lluites per tot el País Valencià contra el model econòmic del PP”, sintetitza. El moviment, “li dóna al PP valencià un segell especial de corrupte, que s’intensifica després en temes com Gürtel” i ajuda a focalitzar l’atenció mediàtica en la societat valenciana. “No és que el PP aquí fos més corrupte, és que tenia més oposició”.
Per Nadal la Primavera com a unió de moltes lluites va suposar una espècie de despertar per a la societat valenciana. “La suma d’injustícies fa a la gent despertar. La reacció de la Policia, del PP menyspreant la protesta … Passa de ser una qüestió estudiantil a una qüestió antirepressiva”, addueix.
El canvi en les institucions i la desmobilització als carrers
La Primavera Valenciana va ser un moviment simptomàtic de que alguna cosa es movia a la societat, una cosa que havia d’arribar. Les eleccions municipals i autonòmiques del 2015, en què pactes d’esquerra van arrabassar les institucions al PP, li van donar el nom d'”any del canvi”. El “canvi” va arribar tres anys després de les protestes i entre els seus rostres es troben multitud de persones que van estar als carrers.
No obstant això, moltes promeses s’han vist alentides o amb traves per complir per part d’un govern central hostil i els problemes estructurals segueixen aquí: atur, retallades en sanitat, educació, pèrdua de drets laborals… Però la mobilització social ha baixat. “Crec que la gent entén que les lluites tenen un moment, que volen descansar i preocupar-se d’altres coses… Un govern progressista ajuda a què la gent es relaxi una mica i les crítiques ara es focalitzen en el govern central -que té la majoria de competències-, però no crec que sigui positiu que hagin baixat. El carrer ha de ser autònoma dels partits”, explica Nadal.
Potser plantejar el ‘canvi’ en les institucions haguera estat un error de plantejament, o així ho argumenta Lluís Hernández, militant de Joves d’Esquerra Republicana. “Hi va haver grans mobilitzacions fora de València però des del 2014 i el 2015 s’ha anat perdent la força. La gent va pensar que l’objectiu era fer fora el PP però és un mal objectiu, perquè era un mitjà; calia fer-los fora per fer coses noves”. Per a ell, la Primavera Valenciana va funcionar perquè va organitzar les idees de molta gent descontenta, amb molta força, en un moment concret. “La decisió va ser no vehicular aquesta força”, afegeix. Ara, Lluís lamenta que s’hagi desmobilitzat el carrer, perquè encara queda molt per fer. “El PP segueix sent el partit més votat i veurem si en les pròximes eleccions un pacte de la dreta no torna a guanyar a l’esquerra”.
Adoració Guamán, professora de Dret a la Universitat de València, també va col·laborar amb l’assessorament jurídic. Llicenciada en Ciències Polítiques i autora de diversos llibres sobre qualitat democràtica, analitza així el moviment en el seu cinquè aniversari: “Començàvem a veure la situació amb expectatives de canvi, pensant que allò era realment la continuació del que ja havia començat a caminar amb el 15M, perquè vèiem que la desproporció policial i la incapacitat i mala gestió política estaven aconseguint desbordar la capacitat de resistència de la societat valenciana després de dècades de suportar les polítiques de retallades, la corrupció, la repressió… Les càrregues van ser la gota que va fer vessar el got”.
Per a l’autora, l’escassa participació en la commemoració de la primavera no implica que hagi desaparegut. “L’important és que en aquell moment es va mobilitzar molta gent que avui segueix treballant pel canvi en defensa de les majories socials, que moltes d’aquelles persones avui estan a les institucions i que no han d’oblidar d’on vénen i què els va portar a mobilitzar-se”, assegura.
Fa cinc anys un grup d’estudiants va omplir els carrers de València. Cridaven “menys corrupció i més educació”, “Rector, atén, el campus no es ven” i portaven centenars de pancartes amb els seus lemes. I fa cinc anys van deixar un missatge encara més fort per a tota la societat: “Som el poble, no l’enemic”.
