Les paraules bullying i abús s’estan convertint, tristament, en paraules massa habituals en el periodisme educatiu del nostre país. És molt trist comprovar, i sobretot imaginar, la gran quantitat de nens que van amb por a l’escola cada dia perquè són objecte de burles, insults, ridiculitzacions i fins i tot violència física per part dels seus propis companys de classe. No és d’estranyar que saltin les alarmes i les famílies estiguin cada vegada més preocupades per aquest tema.
Què es fa des de les escoles per tractar aquest problema?
Fins ara el que es feia era bàsicament intentar castigar els abusadors i tractar de protegir les víctimes. I dic intentar perquè és una tasca molt difícil. Els tirans d’aquesta història solen ser alumnes que a vegades han renunciat a treure’s el graduat escolar, de manera que sermons, tot tipus de sancions i expulsions tenen un efecte nul sobre la seva manera de procedir.
Això provoca que els professionals de l’educació es quedin sense eines davant d’un problema que està fent un infern de la vida d’una persona, ni per castigar el violent, ni tampoc per protegir la víctima. Jo he vist com professors, caps d’estudis, directors i fins i tot inspectors passaven del “cal fer alguna cosa amb això, reunim-nos per saber què està passant i com solucionar-ho” al “ho sento, no podem fer res” i fins i tot, encara que sembli increïble, a l'”alguna cosa haurà fet perquè el tractin així”. Prometo que no m’ho invento.Tristament, he pogut comprovar com alguns professionals acaben desfent-se de la situació de la manera més fàcil possible, i fins i tot arriben a negar-la. Una mena d’ira barrejada amb desesperança és el que se sent a l’altre costat.
Ara s’està començant a intentar donar veu a les víctimes, se’ls anima a explicar el que els passa, i fins i tot es posa a la seva disposició un número de telèfon perquè busquin ajuda més enllà de la que els pugui proporcionar la família. Però els escolars són molt conscients que, en gran part de les ocasions, les persones que els fan la vida impossible tenen molt poc a perdre, que els seus companys no es van a mullar per ells per por que els caigui a sobre el paper de víctima, i a més en moltes ocasions reben amenaces explícites del que els pot passar si demanen ajuda, de manera que és una via, si no morta, gairebé moribunda.
Així que això no funciona. Què més podem fer?
Sembla que quan ens adonem que tenim un problema a nivell educatiu, en aquest país tendim a mirar cap al nord, concretament a Finlàndia, ja que se’ns ha venut que són la perfecció feta sistema educatiu. I a Finlàndia tenen el programa Kiva, que, segons llegeixo, té una efectivitat del 98% en desplaçar l’objectiu de la víctima i l’assetjador o assetjadors cap a la resta de companys, aquells que presencien els actes d’abús i, en general, callen per por.
Sembla que hi ha diversos problemes per implantar aquest programa a Espanya, ja que es necessita suport econòmic per part de l’administració –que sembla que té millors coses en què pensar– o les mateixes condicions de les quals parteixen els nens a Finlàndia, perquè allà la infància és el més preuat i, per tant, un àmbit on no fa gens de mal invertir. Partint de la base que aquí en diríem gastar, és molt probable que sigui difícil implantar aquest programa a les escoles espanyoles, i si es fes, probablement no donaria els mateixos resultats.
Tot i així, crec que és evident que s’ha d’intentar, i espero que es produeixi una forta aposta per una cosa que ja ha demostrat el seu valor en altres països. Però sobretot s’ha d’intentar fer bé, evitant nyaps a què ens tenen acostumats des de dalt.
I què podem fer des de les aules mentre des de l’Administració es decideixen o no a adoptar un programa com KiVa?
Després de molt reflexionar sobre exemples que he viscut de prop, així com analitzar el que he viscut en la meva pròpia adolescència, i comparar diversos resultats proporcionats per situacions molt semblants, crec que hem de centrar-nos en la prevenció i enfocar els nostres esforços per a evitar que els nostres alumnes es converteixin en víctimes potencials.
És de vital importància crear un fort vincle entre els alumnes, un sentiment d’empatia i solidaritat entre tots els companys, perquè, un cop es produeix un cas d’assetjament, els valgui la pena exposar-se i arriscar-se a denunciar-lo i fins i tot a defensar-los. Però crec que és encara més important fomentar la fortalesa dels possibles objectius de assetjament escolar.
No vull que se m’entengui malament, no vull dir que les víctimes prenguin aquest paper perquè siguin febles, ni de bon tros que podrien evitar ser víctimes i no ho fan. No, si ets l’objectiu a enderrocar d’algú, és molt difícil, per no dir pràcticament impossible, tenir l’habilitat de treure-te’l de sobre. Però si heu observat el comportament dels matons de classe estareu d’acord que no trien les seves víctimes a l’atzar, ni comencen l’assetjament d’un dia per l’altre, de 0 a 100. En realitat, saben molt bé qui poden ser possibles candidats, i proven i tornen a provar les seves reaccions amb “petites malifetes” que els gasten, fins que es convencen que poden amb ells, perquè –permetin-me l’expressió– són així de valents.
Així que, al meu entendre, és aquí on cal construir una barrera, un mur gruixut en la pròpia personalitat, en la seva manera de relacionar-se amb els altres, perquè aquestes proves i aquestes “petites malifetes” inicials rebotin com si fossin pilotes llançades a aquesta paret de seguretat.
Autoestima i autoconcepte. Aquesta és, per a mi, la clau. I és una cosa que s’ha de treballar des de la més tendra infància i des d’una triple vessant.
D’una banda, els nens han d’aprendre a estimar-se ells mateixos abans d’estimar a ningú més, han de saber que són capaços de moltes coses, han de conèixer els seus punts febles, sí, però més important encara és que coneguin els seus punts forts, el que se’ls dóna bé, en el que destaquen; han de conèixer-se a si mateixos i tenir un autoconcepte ajustat al que realment són. ¿Quants adults coneixes que es menystenen? “Sóc diferent però m’agrada ser-ho”. “Sóc així i ningú em canviarà”. “Sóc capaç de moltes coses i em sento segur de mi mateix”. Això és una cosa que se sol demanar sovint als adolescents, partint de zero i amb un bagatge nul al respecte, quan la personalitat està en desenvolupament des de molt abans, pel que hem de conscienciar de la importància de la seva feina des de l’etapa d’Educació Infantil.
D’altra banda, també s’ha de fomentar que entre els companys s’estrenyin llaços. No es pot obligar ningú a ser molt amic d’una altra persona, ni tan sols al fet que li caigui bé. Però sí que cal conèixer, saber qui són els seus companys de classe, com són i per què. I sobretot han de saber expressar tant el que saben dels altres com els seus sentiments cap a ells, perquè la opinió dels altres ens importa, i perquè tot el que s’expressa es reforça i és difícil voler fer mal a algú a qui coneixes i respectes. De nou, això és una cosa que no pot sorgir d’un mes per l’altre, sinó que requereix dedicació i esforç des de les primeres manifestacions de relacions d’amistat cap als 3-4 anys, ja que d’aquesta manera creixen sabent que ser companys significa alguna cosa més que assistir a la mateixa classe i tenir els mateixos professors.
Però una part molt important també en aquesta qüestió som nosaltres, els docents. Som els seus miralls, i confien tant en el nostre reflex que si volem que els nostres alumnes tinguin una imatge ajustada de si mateixos, no podem tornar-los una imatge distorsionada. Eliminem expressions com “no pots”, “no en saps”, o “és que mai aprendràs” i confiem realment en les seves possibilitats. Realment. No els transmetem la idea que són pitjor que algú en cap aspecte. Ni tan sols quan creiem que són massa petits per adonar-se’n, perquè tot cala i deixa empremta. Transmetem-los aquesta seguretat que necessiten perquè aquestes petites proves inicials no els facin mal i, per tant, no valguin la pena com a objectiu a destruir.
El currículum hauria de portar menys lletres i números, i més reforç de personalitats, autoestimes i autoconceptes, i no només des que es comencen a manifestar els primers problemes, sinó des de l’arrel de les seves causes, és a dir, des d’Infantil. Pràcticament no ho contempla, però és tan important que ha d’anar per sobre dels objectius i continguts reflectits en el currículum. No vull alumnes que sàpiguen moltes matemàtiques però no tinguin ni idea de com estimar o per què són importants tots i cadascun dels seus companys.
Eliminarà això el bullying de les nostres vides? No ho sé, però val la pena intentar-ho.
