Fa uns dies em van convidar a una jornada de debat educatiu perquè compartís les meves idees i reflexions sobre els reptes educatius entre tanta tecnologia digital. Vaig tenir l’enorme sort de rebre moltíssim més del que vaig aportar. I la lliçó més gran del dia va ser conèixer de prop dues comunitats d’aprenentatge (una de Mollet i una altra de Terrassa), perquè demostren que l’escola pot ser una bona excusa. O millor dit, diverses excuses. Aquí en van cinc, però podrien ser unes altres o aquestes i moltes més:
1. L’escola com a excusa per aprendre i ensenyar
L’escola és aquest espai-temps que afavoreix que qualsevol aprengui de qui té al costat. Tinguem l’edat que tinguem, sempre ensenyem als altres què fer o què no, quines idees són útils en cada moment, com aprofitar el coneixement o com adaptar-nos a la situació. Si encara no hem crescut massa, seguim amb el programa d’aprendre com esponges instal·lat per defecte. Si ja fa anys que ens cordem els cordons, això d’absorbir com esponges pot ser una habilitat oblidada, però en tot cas recuperable en qualsevol moment i lloc. Atenció i consciència del moment, que qualsevol acte o paraula pot ser una experiència d’aprenentatge i ensenyament.
2. L’escola com a excusa per sumar
És un context fantàstic per tenir missions conjuntes on aportar allò que ens agrada, que ens apassiona i que se’ns dóna bé. Les comunitats d’aprenentatge són la versió més atrevida d’organitzar l’escola amb l’alumnat al centre però amb la premissa de la participació de la comunitat al complet per sobre, per sota i a tot arreu. Això implica compartir l’aula amb pares i mares. Implica que les persones encarregades del manteniment de l’escola ens poden fer de profes perquè explicaran com ningú com canviar la bombeta. Però potser també és convidar el president de l’associació de veïns a que ens ensenyi què va passar amb les flors el dia que ens vam divertit trepitjant-les. Compartir i intercanviar són la tònica dominant, un diàleg permanent i una relació constant amb la intersubjectivitat a partir de qualsevol experiència, coneixement o eina.
3. L’escola com a excusa per somiar
Si alguna cosa tenen en comú les comunitats d’aprenentatge són aquesta energia de convertir els somnis en objectius concretables. Exhibeixen la seva habilitat de construir castells en l’aire i pensar després com es materialitzen. Perquè somiar és pensar en gran i no es pot pensar en gran sense equivocar-se. Són espais de laboratori social, on estan en fase de testeig permanent, viuen en mode assaig-error. Si funciona, s’aplica. Si no funciona, s’analitza el per què, s’aprèn i es prova de nou. Són aquest tipus d’habilitats intangibles les que necessitaran demà els que avui aprenen a escriure. El dret a atrevir-se i el dret a frustrar-se d’una manera sana. És també l’atmosfera idònia per descobrir les seves passions, les seves fílies i fòbies o trencar els estereotips de la intel·ligència lògica en favor de les intel·ligències múltiples.
4. L’escola com a excusa per a formar part d’alguna cosa
Està comprovat que la marginació combinada amb les desigualtats socials són la fórmula idònia per a l’aïllament. Si ens en descuidem, avancem cap a societats cada vegada més desiguals i més segmentades, el que significa major desconnexió. El marge cada vegada està més lluny i no només de les oportunitats, sinó també de l’empatia i d’aquesta necessitat tan bàsica de formar part d’alguna cosa. D’un grup, d’una comunitat, d’un col·lectiu. D’alguna cosa que transcendeix els límits individuals de la pròpia pell. Els límits entre l’altre i el nosaltres juguen amb els temors de l’altre desconegut enfosquint l’opció de l’altre diferent però tan real i vàlid com puc ser jo. I a nivell col·lectiu, això aixopluga populismes, fronteres i poca consideració cap al planeta i altres éssers vius.
5. L’escola com a excusa per teixir les costures de la societat
La responsable d’una comunitat d’aprenentatge de Terrassa va utilitzar un exemple il·lustratiu: donar veu a les famílies permet que mares magrebins sol·licitin cursos de català en aquest cas per poder participar en el nou entorn i ajudar les criatures amb els deures. Què hi ha més integrador que apreciar la riquesa de saber llengües? Però això no és tot. Una mare deixa d’acudir a les classes perquè el marit considera que ja ha après bastant. En un entorn desconnectat i poc cohesionat, aquesta mare hagués abandonat els llibres per pressió familiar. En el si d’aquesta comunitat d’aprenentatge, el propi ecosistema (les altres mares i sengles marits) van convèncer tant la dona com el seu marit de com d”important era que ella no faltés a classe. És a dir, una dinàmica cultural s’hagués reproduït en aquest cas, però les connexions afavoreixen l’autèntica aculturació com a procés d’obertura, de baix a dalt, com a oportunitat i sense imposició.
En definitiva…
En definitiva, això de l’aprenentatge “se li suposa” a l’escola. El que marca la diferència és aquesta capacitat de teixir un ecosistema: aquesta comunitat de suport, de respecte mutu, de comprendre la diferència des del més genuí, d’experimentar que la unió fa la força en cada un dels gestos del dia. L’escola no ha de ser una representació microcòsmica que prepari per al que hi haurà demà allà fora. Primer perquè el demà és tan incert com imprevisible. I després perquè posar murs entre el dins i el fora és mantenir la ficció de la vida com compartiments estanc. I en aquesta època nostra, on es fon el jo analògic amb la versió digital i prenem consciència que la identitat és un contínuum, creure que l’escola és només un lloc per aprendre –o l’únic lloc per aprendre – és quedar-se mirant el dit. I per a més inri, mentre donem l’esquena a la lluna.
