La continuïtat entre els espais, els temps i les accions és una de les característiques significatives de les escoles que intenten construir un projecte pedagògic centrat en l’aprenentatge autònom, assumit des de la pròpia capacitat de l’alumnat per dur a terme experiències i indagacions. Això contrasta amb una història escolar en què l’oposició dins/fora ha estat sempre molt marcada. No només pel fet que les escoles, com moltes altres institucions, van ser fundades precisament per establir una cesura entre elles i el seu entorn exterior, sinó també per tractar-se d’una oposició que assenyalava una gran diferència, dins el propi centre educatiu, entre el dins i el fora de l’aula. El que era rellevant havia de passar dins. La resta, era secundari o clandestí i havia de compassar-se amb els dispositius instruccionals que tenien lloc oficialment i exclusivament a l’aula, sota un control precís del mestre o de la mestra.
Una altra cosa és com ho vivia l’alumnat. Podem recordar grans novel·les on allò significatiu passava en altres llocs; en espais prohibits, en racons, dormitoris o golfes. Un estudi francès de fa quaranta anys, de quan les emocions no estaven de moda, assenyalava que les entrades i sortides, les transicions, els passadissos, eren els espais i temps més valorats des del punt de vista comunicatiu, per nens i nenes de Primària.
En realitat, l’escola, més que un lloc, ha estat sempre un sistema de llocs: el pati, el gimnàs, el passadís, el laboratori, l’aula, el menjador. Avui pretenem organitzar un entorn educatiu fluid, confiat i comprensible, on les identitats dels que hi transiten es construeixin en positiu, on els fets quotidians siguin un motiu per enriquir i no un motiu per convertir en dòcils el cos i l’ànima de l’alumne. Una part important del nostre alumnat es mou entre laboratoris, tallers i altres entorns, mentre algunes personalitats nostàlgiques del vell règim reivindiquen les tarimes, però no saben on posar-les perquè els alumnes no estan només a l’aula. Però tampoc podem limitar-nos a substituir l’habitació-de-les-rates pel racó-de-pensar. En fi, està clar que, per dir-ho en termes foucaultians, la història de les nostres institucions és comprensible, però no racional.
D’aquí la necessitat de replantejar o, si és possible, rehabilitar interiors i exteriors. El bosc amable i proper, el jardí civilitzador i harmònic que ha de ser cuidat, o l’hort, espai de sorpreses i treball cooperatiu que algunes escoles reivindicaven fa cent anys, van desaparèixer en benefici del paviment dur: més barat en el seu manteniment que la feina necessària a l’hora d’acompanyar la vida secreta de les plantes. Patis de ciment que es van justificar i van servir al monocultiu futboler. (Amb algunes excepcions: recordo la campanya per la implantació del minibàsquet als anys seixanta o l’aposta per algun altre esport pel seu arrelament local, cas de l’hoquei o l’handbol). Espais durs, que es conjugaven en masculí per a nens amb pilotes, mentre les nenes es movien per les perifèries.
No és només la necessitat d’aproximar la infància a l’aire lliure i a la natura com moltes escoles del nord i del centre d’Europa que àvides de llum busquen els exteriors amb constància i naturalitat, valgui la redundància; no només es tracta d’una voluntat higienista que va tenir una gran importància al nostre país amb la renovació de l’escola i la cura de la infància en el primer terç del segle XX. Val la pena recuperar les tradicions que tenen a veure amb el respecte a la infància i les seves necessitats i viure també al costat de la natura i els seus cicles. Però avui algunes escoles van més enllà.
El pati no és un temps, és un espai en continuïtat amb altres espais, m’assenyala una mestra. I alguns nens i nenes per descansar prefereixen quedar-se a l’aula, llegint o donant menjar als peixos o acabar una tasca apassionant, sense rellotges. Investiguen dins i fora. Treballen fora i juguen dins, si és que podem dissociar aquestes dues accions. Estem davant d’una continuïtat dels processos que es dosifica mitjançant el propi interès pels processos que s’estan duent a terme i no per una normativa.
En definitiva, no estem parlant de la mera suspensió de la classe per descansar o jugar, sinó de la continuïtat en la recreació gràcies a la qual espais i temps estan en funció del coneixement, l’experimentació i la capacitat dels nens i les nenes, orientats pels adults, per donar sentit al seu quefer escolar.
