Hi ha directors i directores que aconsegueixen tenir un segell que els identifica. Comences a veure una pel·lícula seva sense saber-ho i ben aviat descobreixis el nom del màxim responsable del que estàs veient.
Álex de la Iglesia és un d’aquests directors. D’aquest segell en diem estil, doncs ell té un estil propi, molt propi. Un estil on hi regna la desmesura, ritme desbordant, situacions de guinyol i bastant àcides, personatges i col·lectius al límit, un cert barroquisme… I unes gotes d’humor i si és negre millor.
El bar no és cap excepció. Ens mostra un grup de persones molt diferents que estan en un bar. Un dels clients surt al carrer i és assassinat. Qui el mata? Per què el mata? És un acte terrorista? Hi ha motius prou convincents que expliquin el crim comès? Els altres no poden sortir i en aquest univers tancat acostuma a aparèixer la part més fosca de la naturalesa humana. I encara una altra pregunta molt anguniosa: per què no reben ajuda de l’exterior?
De la Iglesia sotmet als grup d’intèrprets a proves ben difícils, amb un desgast físic considerable. Devien passar-ho bé amb les peripècies que viuen, però en més d’una seqüència devien recordar la mare del director.
Els espectadors els contemplem amb neguit, amb el somriure congelat. Estem fora de la peixera, però alguna cosa ens diu que tot aquell univers simbòlic pot deixar de ser-ho i convertir-se en una realitat dolorosa on nosaltres siguem els principals protagonistes.
https://youtu.be/oT5i1ikUDQA
