Fa uns dies m’explicaven un cas de grooming. El que més em va sorprendre és que tot i que estem davant de casos de manual, tot i que tenim nocions per detectar-los, sempre és més senzill girar la vista a un altre costat o restar-li importància quan no ens afecta de ple. Aquest exemple ens servirà també per veure com enfoquem el problema, del qual només veiem qui agredeix i qui rep l’agressió, sense parar atenció a que les dues persones tenen un entorn social, una experiència vital i que se’ls ha educat d’una manera determinada per a relacionar-se amb els altres. La història, a més, afegeix l’ingredient digital, on sovint agafar caramels de desconeguts és, en certa manera, molt més fàcil i infinitament més discret.
El cas en qüestió va afectar una nena d’uns 12 anys que, després d’insistir-hi molt, va aconseguir que li compressin el mòbil anhelat. Van fer un pacte inicial i la mare li revisa regularment els contactes, amics i seguidors. Juntes comenten qui és qui. Una nit, durant la supervisió habitual, la mare va detectar un contacte estrany a Instagram i li va preguntar qui era. La filla li va respondre que no ho sabia gaire bé, però que li semblava que era el familiar d’una companya de classe. Aquí van saltar les alarmes de la mare: un familiar d’una companya de classe. A molts això els portaria tranquil·litat –”ah, bé, és algú de l’entorn familiar d’algú conegut, no és un estrany del tot”, pensarien alguns–. Poca gent recordaria aquí que gran part dels abusos a menors són perpetrats per persones del cercle social proper. No oblidem que les xifres ens diuen que només un 10% de les víctimes han estat atacades per algú completament desconegut. A grans trets, els abusos són per part de persones que formen part del cercle de confiança del menor (60% de casos coneguts i 30% familiars directes). Així doncs, no és tranquil·litzador que el contacte sospitós sigui l’oncle d’una companya de classe. Amb quantes nenes més haurà intentat contactar a través de la llista d’amigues de la seva neboda?
Per sort, aquesta mare va tenir bon olfacte i li va comentar a la seva filla que aquella nit es quedava el telèfon. La mare es faria passar per ella parlant amb l’estrany per calibrar la situació. Les sospites es van complir i quan ella li va dir que se n’anava a dormir, el contacte en qüestió li va demanar, entre altres coses, fotografies del moment d’anar-se’n al llit. Per sort va fer captures de pantalla de tot, abans que l’emissor esborrés els missatges perquè no fossin usats en contra seu. L’endemà ho va denunciar i ara la qüestió és en mans de la policia. Que l’escenari de l’intent d’assetjament sigui digital,té l’inconvenient que és molt més invisible. Però també té l’avantatge que el rastre que deixa és més difícil d’esborrar.
Davant d’això, s’estan teixint aliances de grans corporacions digitals per detectar activitats susceptibles de pedofília. Bé, això pot ajudar. Es pot posar control parental i això, en part, pot ajudar a prevenir. No es pot (i segons com no s’ha de) posar portes al camp, però es poden posar semàfors a les cruïlles. Qualsevol estratègia que intervingui i freni les activitats no desitjables és benvinguda. Però això és només una part. La reacció sense prevenció condueix inevitablement al joc entre el gat i la rata. Canviaran els mètodes, canviaran les plataformes, canviaran les imatges que es pengen, però el problema d’arrel seguirà persistint perquè està demostrat que penalitzar només funciona a curt termini. Cal ser reactius, però en el fons acabarem abans i millor si ens avancem i prevenim. Si entenem que eliminar els parcs del carrer per evitar aproximacions inadequades no és una solució; tampoc plantegem evitar el grooming prohibint als menors que tinguin mòbil o perfils a les xarxes socials.
Dit d’una altra manera: el més indispensable és que els menors no es trobin de sobte davant la cruïlla sense ningú que els expliqui com van els semàfors, quina funció tenen i què diferencia el vermell del verd. Necessiten un entorn social que no defugi les converses sobre usos i abusos de tecnologia. Perquè el grooming, l’assetjament a menors per part d’un adult, no és d’un dia per l’altre. L’assetjament es conrea en diverses fases, així que l’important és no crear falses alarmes a la primera, sinó activar l’alerta per veure cap on evoluciona la conversa i intervenir a temps si correspon.
Això és més fàcil quan es compta amb un entorn escolar, familiar i social protegit on els menors poden fer preguntes, expressar temors i on veuen normal que els seus adults es preocupin per saber amb qui parlen. Això sí, sempre des del respecte i la col·laboració. Revisar els contactes pot formar part d’aquest acompanyament regular que permet teixir vincles de confiança i espais segurs lluny de la xafarderia o l’excés d’autoritat. De la mateixa manera, hem de veure el valor de compartir les situacions que tinguin lloc amb altres menors, per aprendre col·lectivament d’elles i ensenyar a no vulnerar a les víctimes. I així, sense caure en la histèria, podem anar modelant la sensibilitat col·lectiva davant els possibles signes que puguem detectar.
En resum, en matèria de prevenció del ciberassetjament, cada ciutadà digital necessita educar l’olfacte. Hem d’ensenyar els infants a protegir-se, però també carregar-los de criteri per detectar situacions poc respectuoses i abusives, si arriben a donar-se. Per construir una cibercultura, comencem pel cibercriteri. Anem inoculant un marc de referència i eines perquè sàpiguen com actuar en qualsevol situació. Una forma més de triar la xarxa que teixim dia a dia per a la societat que somiem.
