L’educació compensatòria –i compensadora– va representar l’aposta per l’alumnat amb algun tipus de desavantatge social o personal en el marc de la política socioeducativa per la igualtat d’oportunitats. Especialment de l’alumnat en situació de vulnerabilitat, amb major risc d’exclusió i marginalitat i amb menor possibilitat de romandre en el sistema educatiu i concloure l’escolarització obligatòria. En aquests moments, però, ja no es tracta tant de només proporcionar oportunitats, sinó més aviat de guanyar en equitat. El que significa que les circumstàncies socials o personals no poden obstaculitzar l’èxit del potencial educatiu (justícia) i que qualsevol alumne aconsegueixi un nivell mínim de competències. Pobres, nenes i immigrants, tenen el mateix dret a reeixir en el seu aprenentatge que rics, nens i autòctons, per exemple. L’educació, com a bé bàsic, s’ha distribuir amb la màxima equitat possible, perquè és dret fonamental i horitzó d’una societat solidària, democràtica i justa.
El centre escolar no pot considerar tot l’alumnat com si fóra igual. No ha de caure en homogeneïtzar. Cada alumne és únic i irrepetible. La diferència enriqueix, és valor i estímul, no és xacra, rèmora ni tampoc un greu inconvenient. La diferència és inevitable i ocasió per a l’aprenentatge. D’altra part, el centre escolar no és tan sols una organització que presta serveis, sinó que educa, ensenya, forma i afavoreix el desenvolupament del seu alumnat. Toca desaprendre i tornar a aprendre perquè, aquí i ara, l’atenció a la diversitat ha d’esdevenir compromís institucional vinculat a l’entorn i amb efectes positius sobre la didàctica, l’orientació i l’organització. En aquest indret, el centre escolar es (re)pensa com a moment i espai d’aprenentatge on l’alumnat pot fer coses diverses, en temps diferents i individual i col·lectivament.
La perspectiva centrada únicament en problemes excessivament singulars i que gairebé mai es qüestiona la programació didàctica, l’orientació acadèmica o l’organització escolar, s’ha de sobrepassar. L’articulació d’un centre escolar inclusiu connecta directament amb una educació intercultural, cimentada en l’equitat, el respecte i la tolerància. En coherència amb l’educació de totes i per a totes. Allà on totes hi capiguem. De fet, la fermesa d’una societat solidària, democràtica i justa es mostra en la inclusió i l’obertura, no en el desterrament i la clausura. El desenvolupament del centre escolar intercultural que pensa i reflexiona críticament la diversitat (infinita en l’alumnat), reclama d’una presa de decisions democràtica, d’instruments pertinents i eines adequades, però també del suport inequívoc dels equips directius i el professorat. Lideratge? Sí, distributiu. Quin motor? La comunitat educativa conjuntament amb el context social. El desafiament plantejat té a veure amb remuntar les limitacions de la compensació i la integració passant a assumir les possibilitats de la interculturalitat i la inclusió. Des del respecte més profund a la dignitat de totes i als seus inherents i universals drets humans, es cerca el progrés tant del centre escolar com de la societat.
L’organització dels canvis institucionals per a que tot plegat sigui realitzable és complexa, perquè s’ha d’orquestrar en el marc de les històries i les realitats institucionals configurades pels múltiples subsistemes relacionats i amb els dispars nivells de transformació. Les macro estructures del centre escolar estan supeditades, però també les micro (òrgans, unitats, etc.) i en diferents àmbits d’intervenció. Transversalment, l’ètica organitzacional és imprescindible per a mai, i en cap cas, oblidar i descurar a qui menys expectatives i ajudes té i a qui viu i sobreviu en pitjors entorns socioculturals. Així, els processos d’evolució han de defensar, amb honestedat i humilment, la necessitat de conèixer l’ambient i la trama d’actuació des de l’avaluació, la investigació i la innovació. O sigui, dictaminant què passa?, per què passa? i què millorar?
Donat que l’educació només hi és quan un alumne concret creix al màxim segons les seves possibilitats, cal voluntat personal, professional i política, formació i recursos. Voler, poder, saber i saber fer per a que, autènticament, el centre escolar: concreti en els plantejaments institucionals la filosofia i el contingut que han de presidir les accions immerses en els processos d’educació intercultural, a les prioritats fixades i als dispositius d’avaluació i seguiment de plans, programes i projectes; determini estructures de suport per a l’execució i la implementació de plans, programes, projectes i altres actuacions d’educació intercultural; promogui una cultura docent sensible i afavoridora de la relació amb les problemàtiques i els interessos genuïns de l’alumnat; rebi sosteniment actiu de part dels responsables institucionals que animen processos, aplanen la intervenció i subministren recursos; i estengui ambients de treball amb preferències per a encoratjar els propòsits institucionals, podent ser revisats i millorats sistemàticament.
L’optimització de l’exercici organitzatiu ha de poder distingir-se per l’esforç vers a aquests elements i també cap a la pluralitat de relacions presents entre la resta que el conformen. L’obstinació és millorar l’educació en un centre escolar de totes, per a totes i on totes hi capiguem, que cultiva l’educació intercultural a partir de la inclusió com a valor socioeducatiu, compensa les desigualtats i aprofundeix en l’equitat, s’insereix en la societat i es compromet amb la realitat, instaura l’autoavaluació com a pràctica habitual, crea i comparteix experiències i coneixements i aprèn constantment. La crida és per a instituir el centre escolar com a emplaçament de trobada, reflexió, crítica (i autocrítica), construcció d’allò comú i apoderament. Al capdavall va de cohesió i convivència socials, de Viure en una societat més habitable.
